Folklore català: La bruixeria

  

               Primer bloc de cultura catalana

 
 

CASAL DE JUBILATS DEL CENTRE

                     Badalona. Setembre 2014

Lídia Monterde i Gené

1. Introducció  La bruixeria és un element cabdal de la cultura popular catalana. Abasta l’univers de les rondalles i llegendes, del cançoner del refranyer, de les oracions i arts d’encomanar mal , de curar, d’ullprendre, de comunir les tempestes, de fer figa… i així com tota la repressió que van patir les bruixes a Catalunya. . Tot plegat forma una branca important del nostre folklore.

Les idees sobre la màgia que floriren a l’Europa medieval procedien de varies fonts. Les creences i pràctiques màgiques de la cultura clàssica de les regions mediterrànies es mesclaren amb les creences i pràctiques dels pobles germànics i celtes del nord del continent. Més endavant, els cristians medievals varen manllevar nocions sobre màgia als jueus que vivien en les seves comunitats i als musulmans d’altres terres.

Fins al temps moderns, alguns col·lectius femenins es van constituir en dipositaris d’una saviesa tradicional. Eren fetilleres o remeieres. Mitjançant el coneixement dels efectes de diverses substàncies naturals, o mitjançant la pràctica de conjurs només parcialment cristianitzats, les fetilleres exercien un paper benèfic o malèfic en la vida de les persones. D’altra banda, algunes dones exercien un paper fonamental en la pràctica de l’obstetrícia –les llevadores- i fins i tot en altres àmbits de la medicina. Aleshores, la frontera entre ciència, màgia i religió era encara molt incerta. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular catalana. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.

Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

2. Generalització.                                                                                                         

  2.1 Les narracions de tradició oral i les bruixes

En les rondalles hi trobem un gran repertori d’utilització de la màgia per a fins bons i dolents. Per tant, les bruixes i els bruixots hi són molt presents. A vegades, la bruixa i el bruixot són una derivació del silvà, el ser que viu en el bosc o en terrenys marginals i que posseeix molts coneixements que l’heroi o l’heroïna de la rondalla adquireix per seguir la cerca del seu objectiu. Altres vegades, la bruixa, l’ogre o el bruixot es presenten com a derivació del guardià del món dels difunts, i l’heroi o l’heroïna l’ha de convèncer que pertany al seu món i, per tant, ha d’aconseguir que el deixi passar. Aquests personatges són indispensables per a la iniciació dels herois. La seva conversió en bruixa o en bruixot que avui coneixem deriva del fet que la societat burgesa del segle XIX i les pel·lícules de Walt Disney han engrandit la funció de fer por a la canalla.

2.2 La protecció de les cases i dels pobles  

Fins ben entrat el segle XX, en molts indrets de Catalunya es feien diversos rituals que tenien com a finalitat garantir la protecció dels llocs i de les persones contra el mal, els mals esperits o el mal fet per persones que practicaven la bruixeria.                               Es considerava que les obertures de les cases eren molt perilloses perquè hi podien entrar l’acció de la bruixeria i altres mals. Per això, les xemeneies es protegien amb esfuriabruixes; les portes, amb cardellines, llorer o olivera beneïts el Diumenge de Rams, i els balcons, amb rams del mateix dia. Un altre ritual protector força estès era el salpàs, en el qual per Setmana Santa un capellà recorria les cases del poble i els masos posant en el llindar de les portes un pegat de sal i aigua beneïda que protegia els estadants i el bestiar de les cases. 

Les bruixes i els bruixots també eren considerats autors de pedregades i tempestes destructores de conreus. Segons les narracions populars, les campanes i el seu so podien contrarestar el mal de les tempestes no deixant passar les bruixes i els bruixots que les cavalcaven. En molts pobles dels Pirineus, els capellans també conjuraven les tempestes des dels comunidors, petites construccions situades a tocar de la rectoria i obertes als quatre vents.

Una de les pràctiques més usuals a les cases contra l'acció de les bruixes i altres mals era col·locar a les portes cardellines (Carlines) i creus fetes amb palmes beneïdes Diumenge de Rams. © foto: Pep Parer

2.3 La protecció d’adults i infants

Els mitjans i les pràctiques tradicionals per protegir-se contra les bruixes eren molt variats. En primer lloc, hi havia les oracions compostes expressament per allunyar els mals esperits i les accions de bruixeria. En segon lloc, la gent feia, tradicionalment, unes accions quan es trobava amb algú sospitós; per exemple, fer la figa, tirar sal a l’esquena, posar l’escombra cap per avall, posar-se la roba interior una setmana del dret i una altra del revés. Finalment, es feien servir nombrosos amulets, com ara oracions i conjurs escrits que es cosien en les vores de la roba o bé medalles amb figures i penjolls fets amb parts d’algun animal, com la sarpa de teixó.                                                          s Les mesures de protecció s’extremaven sobretot per als infants, especialment abans de ser batejats. Per això es penjaven amulets a la roba de l’infant o al bressol. La sal que es feia llepar al nadó en la cerimònia del baptisme també tenia aquest component d’exorcisme. A més, no es permetia tocar els nens per por del mal fet per algú malintencionat. També se senyava els nens i cada dia se’ls resaven oracions per protegir-los. A més, se’ls alliçonava perquè no acceptessin res de ningú i se’ls contaven històries de por a fi que no anessin lluny de casa o voltessin al foscant.

Amulet de protecció anomenat figa Museu Etnològic de Barcelona. © foto. MHC (Pep Parer)

2.4 La màgia dels objectes

La pinta és un objecte màgic, i pentinar-se una acció encantadora. Si cauen cabells  tot pentinant-se, poden provocar tempestats al mar, lligar voluntats, estrenar passions. En rondalles, moltes noies enamoraven els galants pentinant la seva llarga cabellera. Si pentinar-se provoca encís amorós, quan les bruixes es pentinen desencadenen tempestes.Trobem històries en relació al tema. Aquesta és la història de “Els tres pèls d’or del diable”, un conte molt i molt antic propi del Folklore europeu i adaptat pels famosos germans Grimm, dels que se n’atorga l’autoria

“Vet aquí una vegada hi havia un matrimoni molt pobre del que va néixer un fill molt afortunat. Es va vaticinar que quan complís 14 anys es casaria amb la filla del Rei. Un dia el Rei passava per allà on vivia el nen i els pares orgullosos li van explicar la profecia.
El Rei els va prendre el fill dient que el cuidaria i el va tancar en una capsa i la va llançar al riu, però la capsa no es va enfonsar i va anar a parar riu avall, on es va topar amb la presa d’un molí i un dels mossos va recollir la capsa. En obrir-la els moliners van veure que era un nadó i el van cuidar durant molt i molt temps.
Passats 14 anys, una tempesta va sorprendre al rei que va anar a refugiar-se al molí, i en veure el jove noiet va preguntar als moliners si era fill seu. Els moliners van explicar el que va passar fa 14 anys i el rei en saber que era el pretendent que no volia per la seva filla, els hi va demanar als moliners si li deixarien que el jove portés una carta a la reina per dues monedes d’or. Dit i fet, el noi es va posar camí de palau amb la carta, es va perdre enmig del bosc i va anar a refugiar-se a la casa d’uns bandolers que en llegir la carta van veure que hi posava que matessin al noi que portava la carta. Els bandolers, que no tenien tan mal cor, es van apiadar del noi afortunat i van canviar la carta per una que posés que el jove s’havia de casar amb la princesa.
En arribar a palau, la jove princesa va quedar encisada pel noi i de seguida la van casar amb ell. S’havia complert la profecia i el noi amb 14 anys s’havia casat amb la princesa. El rei al tornar del seu viatge i veure el que havia passat, es va adonar que algú havia canviat la carta, el noi va dir que potser havien estat els bandolers.
El rei, intentant buscar una mort segura pel jove, el va enviar a la casa del dimoni a buscar-hi els Tres pèls d’or del Diable. Dit i fet, el noi es va posar en camí.
Va arribar a un poble on tothom estava molt i molt trist, ja que resulta que la font de riquesa del poble era una font de la que manava vi, i ara s’havia assecat, el noi va dir que no els podia ajudar ara, però que de tornada ho faria.
Un segon poble també estava vivint una gran desgràcia, resulta que el pomer de la plaça que feia pomes d’or, ara no tenia ni fulles pràcticament. I el noi els digué el mateix que en el poble anterior.                                                                                        Va arribar a un riu profund i fosc, on hi havia un remer que es dedicava eternament a portar les ànimes d’una banda a l’altra del riu fins a les portes de l’ infern. El remer estava desesperat perquè ningú el podria rellevar mai, el noi va dir-li que al tornar l’ajudaria i li donaria una resposta.                                                                                Va arribar a les portes de l’ on va trobar a la dona del diable que es va apiadar de la història del jove, i li va prometre que l’ajudaria amb els tres pèls i amb tots els problemes que s’havia trobat pel camí. Només s’havia d’amagar entre els plecs de les faldilles de la dona del diable i parar bé l’orella.
En arribar el diable, va sopar i beure i de seguida va caure dormit. La dona li va arrencar un dels cabells i el diable va començar a cridar i li va preguntar a la dona:
-    Però què fas?
-    És que he tingut un mal son i té estirat dels cabells de la barba, he somiat que un poble del que manava vi en una font s’havia assecat. Qui en té la culpa?
-    Un gripau que hi ha a sota i que es beu tot el vi. Si el matessin en tornaria a brollar el vi.
Va passar exactament el mateix amb el segon dels pèls que la dona li va arrencar, i en va treure l’entrellat del pomer de les pomes d’or. Resulta que hi ha una rata que mossega les arrels i l’està matant però que si matessin a la rata, tot quedaria solucionat.
I del remer li va dir que l’únic que li calia és que quan algú li demanés que el creués el riu, li havia de donar el rem, si ho feia quedava lliure per sempre de la seva tasca i el que agafés el rem, estaria condemnat a fer la tasca que ell havia fet durant molt temps.
Acomplert l’objectiu, el jove tenia els tres pèls i les tres solucions. I va tornar de camí a palau, però passant abans pel remer i pels dos pobles. A canvi de la seva ajuda, tothom li va oferir grans quantitats d’or i va arribar a palau amb els tres pèls del diable i carregat d’or.
El rei li va preguntar d’on havia tret tant d’ or i el noi li va dir que de l’altra banda del riu, i el va enviar així amb el remer que per fi va quedar alliberat, i es diu que el Rei encara rema i va d’una banda a l’altra del riu per tota l’eternitat.”

D’altres objectes màgics:
La sabata, el mirall, el fus de la filosa (  la relació simbòlica entre filar i pentinar és ancestral, el fus té funcions de vareta màgica i atributs de la Gran Mare cèltica)…La pinta de cardar llana, pentinar blocs de lli, o cabells d’or i plata… en tot plegat hi ha una relació simbòlica.
El mirall, objecte màgic clàssic, és el símbol de l’autoconeixement i l’autoestima, mitjà de comunicació a distància ( la rateta).

2.5 Llengua. El mot bruixa

Aquest mot és molt antic, ve de segles, però el seu ús és ben actual. “ És una bruixa”, “mala bruixa” ho fem servir, es clar que l’origen del mot antigament és d’un altre sentit ben diferent. Una bruixa és una persona que realitza embruixaments, ritus, conjurs.  Però d’on ve aquesta paraula? Joan Coromines ens diu que aquesta paraula és comuna a tres llengües romàniques: el català , el Castellà i el galaicoportuguès i a dialectes del Llenguadoc a la Gascunya. D’origen cèltic com a variant del bruc “ la bruixa era la dona que anava per les brugueres o bruixeres (Matollar de bruc). amb el diable”. Ja tenim el seu possible origen.

Què vol dir bruixeria?

El DIEC. apunta de la bruixeria com a fet extraordinari d’origen misteriós que sembla dependre de pràctiques o forces sobrenaturals. També es defineix com a poder malèfic exercit per qui se suposa que té un pacte amb el diable. La bruixeria és considerada una qualitat innata dels qui hom suposa que la posseeixen.

Lèxic derivats: bruixò, bruixonada, calabruix, calabruixada,

El refranyer ens ha deixat testimoni d'aquest personatges. Al igual que les llegendes i les rondalles, els refranys vénen de la tradició oral, reflecteixen la forma de fer i de ser dels pobles en una època particular. Doncs... de bruixes i refranys, del nostre ric folklore en va ple, veiem un exemple.

La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa

A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit

L'infant batejat en dimarts o divendres, es torna bruixa o bruixot

Divendres i dimarts, dies de bruixes i de males arts

Com més pa i més vi al celler, més bruixes pel carrer

Any de pluges, fora bruixes

Any de vi, any de bruixes

Per Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra

L'òliba viu amb les bruixes i els bruixots

Bruixes i mals surten dels hostals

Bruixes o jocs de mans, «patranyes» de xarlatans

Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa

Lesa bruixes van a missa només els dilluns

El divendres és fill d'una bruixa, per això arruixa

No et fiïs de bruixot pobre ni de metge malalt

Les bruixes són a l'ampolla

Bruixa o bruixot, del celler a l'hostalot 

Bruixots i curanderos, papadinerus

Cap bruixa s'atura on hi ha ferradura

Març, marçot, mata la bruixa i el bruixot

Qui creu en bruixes, no creu en Déu

El ric tornar pobre, o metge, o bruixot, o alcavot

Bruixes i jocs de mans, patranyes de xarlatans.

Qui es vesteix al revés, no el toquen les bruixes.                                                                   Quin vent que fa!, han penjat una bruixa!.

Aquesta mostra de diversitat d’usos i significats del mot bruixa, ens mostra fins a quin punt la paraula forma part tant del llenguatge corrent com del mitològic.

3. Evolució i Història.

3.1. Mitologia

Se sap que la màgia que es practica a Roma ve d'orient i posseeix elements d'Egipte, Grècia i Mesopotàmia, encara que també està constatada l'existència de màgia indígena anterior a aquestes influències exteriors. Circe destacava entre les magues gregues.    Diu la mitologia que Ulisses va enviar una avançada cap a l’interior per explorar una illa i aviat es van adonar de Circe, la bruixa del mar.. Ella els donava de menjar, els va cantar, coquetejar amb ells, al mateix temps animar a aquests viatgers llunyans  per oblidar les seves llars i les seves dones. Aquesta és una de les paradoxes dels viatges, sempre et recordaré  la casa que has deixat enrere. Però Circe va convertir a aquells homes en porcs. Podria mai trobar un home de veritat? Ulisses finalment van anar a buscar el seu equip els seus companys en la seva Odissea a qui Circe havia convertit en porcs. Ell semblava saber com dominar-la sexualment. Això va ser només perquè  Hermes, enviat dels déus, li va donar un antídot per a la droga i, sens dubte les instruccions precises sobre una seqüència de seducció d’apel·lar a ella. L’antídot resultar ser molibdè, una petita herba negre a l’arrel, però amb una flor de llet (all, especulen els experts).

Una màgia, doncs, té aspectes sorprenents i terribles confosa amb la religió i mitologia, però encara no fou bruixeria com en l’època medieval. L’antiga màgia celta barrejada amb els cultes a deesses de la mitologia.

3.2 Les dones d'aigua dins de la mitologia catalana. (també dites encantades, aloges o goges, paitides o nimfes de llacs) són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.                                                                                                       Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles les acaroni el rostre i tenen llargues cabelleres daurades o pèl-roges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, que destrenades cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonisfaci.. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre sinuosos tuls transparents. Només una vegada l'any, la nit de Sant Joan que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que regnava en els temps originals, poden ser contemplades generosament pels ulls humans sense perill d'encantament.                                                                  Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és a la nit quan surten dels seus palaus, de dia es transformen en merles d'aigua. D'aquestes se n'explica en especial que tenen la capacitat de transformar-se en merles d'aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s'hi submergeix un estrany.                                                                           Es poden trobar a rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat i la vida, talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes.                                                  Van vestides amb robes fines i riques i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos. Les dones d'aigua tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment .No coneixen la successió del temps i els costa molt d'aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana. Compten les nits i estan molt amatents a les fases de la lluna; s'exalten quan fa el ple. Dins dels seus palaus de vidre el temps té tota una altra dimensió: poden haver passat cents d'anys fora mentre sembla, qui ha aconseguit d'entrar-hi, que tot el seu somni ha transcorregut en una nit.     Respecte les seves característiques psicològiques es podrien definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten malparats. Són extremadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins del bosc on elles s'amaguen ha estat arrabassat a les profunditats per terribles xucladors i no se l'ha vist més.                                                                                                                          Les dones d'aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, la Vall d'Aran, l'Alt Urgell, el Capcir, el Vallespir, Andorra, la Cerdanya i el Berguedà, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs. Però també es coneix la seva presència en algunes coves de l'entorn de Ribes de Freser i fins i tot sembla que antigament hi hagué petits grups al Montseny. Actualment n'hi ha en aquesta zona, a prop de Santa Fe del Montseny i Riells, entre els gorgs de les goges. També s'ha de destacar la presència a l'estany de Banyoles d'un regne de dones d'aigua (les Estunes).

3.3 El Canigó, regne per excel·lència de dones d'aigua.

Jacint Verdaguer dóna protagonisme a diferents encantades, a Canigó, realitza un interessant i bell retrat de les encantades filles i vassalls de Flordeneu, al so de clarins i de corns, quan van difondre la nova de les noces del cavaller Gentil amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d'Engolansters i totes les altres dels estanys i de l'ample Pirineu. L'una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell, l'altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces. El poema Canigó ho explica perfectament; parlen les dones d'aigua com la goja de Ribes o la de Banyoles.                                                                                              Víctor Català, a la novel·la Solitud va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre l'oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.                                                        Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat “La font de les donzelles”. Com ens conta Antoní Vinyoles al llibre "100 llegendes de la Plana de Vic"                                                                                                                   Una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les donzelles va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies, joves, boniques… donzelles. Aquestes el van ajudar, el van curar i van desaparèixer, mai més ningú les tornà a veure. En aquesta història no podem saber del cert si foren o no les dones d'aigua qui van ajudar a l'home, però la llegenda ens dóna moltes pistes que encaminen a pensar que eren aloges. Ja que es tracta de dones que viuen en una font, en són set o vuit, joves i precioses. El que pot posar-ho en dubte és la manca d'informació vers el final de la història, què li passà a l'home? Preguntant a la gent de la Plana de Vic sobre aquesta història m'he adonat que aquesta pregunta no és la important. Però si aquest restà enamorat d'aquelles dones i les buscà la resta de la seva vida, és que aquelles deïtats foren, ni més ni menys, nimfes d'aigua.

3.4 El fat i les fades. Etimologies
 Les fades són éssers femenins del món espectral que es presenten a discreció a impulsos de llur emotivitat. Són molt sensibles i tenen, generalment, un impuls material; però, car hi ha fades dolentes que es veuen a través dels miralls en l'interior de la més pura i profunda de les tenebres. En el món del fantàstic hi ha un sector ombrívol on van a parar els éssers endolats pel desesper i el mal.  En canvi, hi ha un altre sector en el qual el meravellós és conduït per uns éssers gairebé translúcids i alegres, singularment bondadosos. Aquests éssers sobrenaturals són les fades, personatges d'extracció femenina. La seva cimera- salvant excepcions- és la bondat i, fora d'aquestes excepcions a què en hem referit, la inclinació femenina al mal resta reservada a uns éssers malèfics, "les males fades".                                                                                                              El professor Coromines , a la saviesa del qual sempre acudim, fa derivar el nom del llatí fatum (predicció, oracle, destí, fatalitat), derivat aquest de fari, dir; procedeix de fata, plural de fatum; però ja en l'Edat Mitjana s'aplicava fata, personificació femenina del fat, i es formava un plural secundari, fatae. El libro de Apolonio diu: "Parce son las hadas que dixeron los paganos Cloto, Lachesis y Antropos", i Nebrija "hada, diosa del hado: parca". En els llibres de cavalleria s'aplica fada a un ésser femení sobrenatural que intervenia en diverses manifestacions de la vida dels homes, i en aquest sentit, diu Coromines, s'establí el vocable en la literatura meravellosa i infantil d'avui dia. Per a més evidència del sentit etimològic hi ha el derivat enfadar. A Portugal, fado s'ha aplicat a un tipus de cançó popular, molt sentimental, que comenta líricament el destí de les persones. El món de les fades -i això és molt important- ateny únicament els infants.
Qui no sap un conte de fades? En voleu relatar un?.

3.5. D’encantades a bruixes:  segles del XIII al XVII. La repressió
El paisatge de la llegenda es va anar fragmentant i enfosquint, el que en un principi era una reinterpretació del culte a les deesses va acabar essent el resultat de la persecució de l’Església contra les devocions popular envers les deïtats de la natura. Empeses a les tenebres del pecat, excloses de la salvació, van tendir a recloure’s en una culpabilitat, havent perdut la innocència i la bellesa dels orígens. En part aquest és el motiu pel qual el poble va començar a témer a les bruixes i els mals que se’ls atribuïen. Quan succeïa una desgràcia, elles n’eren les causants. La predicació de l’Església no feia sinó atemorir les consciències. Malgrat tot, la bruixeria continuava manifestant el seu poder. X. Fàbregas comenta que la condició femenina podia pensar, i  es venjava d’una societat en el medi rural on ella estava molt subordinada en una mena de desesperació, frustració i desesperança. Les bruixes van ser el cap de turc de les grans pors medievals.

Lèxic:
Encortar: era paralitzar totalment una cosa o persona mitjançant un conjur.Encortament nomes afecta a una part del cos. Hi ha gent que creu en l'encortament genital. També en animals. Hi havia fórmules per encortar i desencortar.
Ullprendre: Encantar, embruixar, amb la mirada. Actualment es parla de depressions, abans les persones eren ullpreses. Les persones presentaven un aspecte inequívoc en la mirada.

3.6 Què és el catarisme? S'explica que el catarisme va venir del Mediterrani, com totes les influències de l'època que venien de Bizanci i Terra Santa. A les terres del Llenguadoc (Occitània) l'arribada d'uns monjos de la mediterrània oriental, al segle XII canviaria el transcurs tranquil del poble albigès, (naturals del poble de Albi) terra de trobadores. La història de la doctrina càtara entra dins de les arrels medievals del canvi ideològic de cristianisme més pur. Recull la notícia que el 16 de març de 1244, dos-cents càtars van ser enviats a les fogueres de Montségur per blasfems, encara que aquests cantessin durant el camí a la seva mort, cants alçats a la glòria de Déu.            Els punts de vista dels càtars sobre els sagraments, qüestionats i reinterpretats; la seva oposició a la jerarquia de l'Església i el pensament que Crist  era un igual a tots els seus apòstols, sense afany de poder , ser molt trencadors; també van qüestionar els temes del baptisme, l'eucaristia, la virginitat de Maria, la conversió del pa i del vi, en cos i sang de Crist; van acollir la idea de la reencarnació pel que molts van adoptar també una dieta baixa en carns arribant a fregar el vegetarisme. Aquesta nova filosofia socio-religiosa no va agradar a l'Església Catòlica, remarcant-los novament d'heretges.                              El pensament o filosofia càtara, divergent i xocant amb el món cristià de l'època, va plantejar una nova forma de fe cristiana. “Katharos”, aquesta paraula d'origen grec que significa “purs” o “bons homes” en llengua del Llenguadoc, mare del català actual i de les diferents variants lingüístiques de la mateixa llengua.                                               En el segle XIII, en terrers occitanes i catalanes es desenvolupa un veritable moviment d’emancipació de la dona, que junt amb la persecució del catarisme per la Inquisició es proscriu a un moviment identificat com a bruixeria, que no era altra cosa que un primer feminisme sorgit del món càtar.

La llegenda del Pelicà
El càtar Bernard Franca, clerge de Goulier, va deixar escrita aquesta llegenda:
La llegirem i en corretgirem l’ortografia.

Fa molt de temps solcava els cels un ocell molt singular, al qui tothom anomenava pelicà i que tenia la costum de seguir el curs lluminós del sol. No li tenia por a la calor ni es prenia un moment de descans durant les hores del dia. Però li arribà la època del aparellament, el que el privà del seu plaer durant uns instants. Desprès va tornar a emprendre el vol en busca dels ardents raigs solars. Quan va posar els ous va haver de covar-los amb un gran dolor, ja que això el privava dels seus prolongats recorreguts estimant els raigs solars. Per això va intentar de recuperar tot el perdut deixant a les seves cries en el niu ben proveïdes del suficient aliment.
No obstant, durant la seva absència, una bestia maligna va arribar al seu niu. Aquesta bestia va desplomar i arrancar el bec a les seves cries. Això es el que es va trobar el pelicà quan va tornar. Va curar als seus "fills" i, al dia següent va tornar a marxar. Com que l'atac es va repetir en varies ocasions, l'au amant de la llum va haver d'oblidar-se del seu plaer, amb la finalitat de poder sorprendre el seu enemic, per a això es va amagar allà on no podia ser descobert i així va ser com va descobrir a la bestia maligna i l'hi donà mort. D'aquesta manera les seves cries varen quedar lliures de tota amenaça i, al mateix temps, varen poder comptar amb una major companyia, ja que el pelicà va repartir el temps de la vigilància del seu niu amb la del seu goig per volar rere el raigs del sol...

La explicació que el càtars donaven a aquesta llegenda resulta un tant complicada. Per una part, entenien que les cries del pelicà eren els essers humans i que la bèstia maligna era el deu pervers que sempre està disposat a destruir-ho tot. I per altra banda, veien en el pelicà a Crist, el qual va perdre la seva lluminositat al ser engendrat per la Verge Maria, però que la recuperà una vegada va vèncer al deu pervers, al qui condemnà a les tenebres del l'infern, i al mateix temps, l'hi va impedir seguir fent mal als essers humans.
A on la interpretació es complica es al fixar-nos en la necessitat, una obsessió, del pelicà en volar buscant el raigs del sol durant tots els dies. Es possible que la explicació tingui alguna cosa a veure amb l'alquímia?. Un temps d'aparellament: Amb qui? Existia una femella pelicà o es que en l'ocell de la llegenda es complia el fenomen de la partenogènesi?. Els càtars no explicaren aquestes qüestions, ni d'altres que es podrien extreure de la llegenda. El que si queda molt clar es que llegendes com aquesta del pelicà, unides a anècdotes com la del "llangardaix", servien per a apropar la religió al poble. Aconseguien que el catarisme fos netament popular, sense deixar de contenir una gran quantitat d'elements esotèrics, es a dir, una càrrega molt important d'enigmes i misteris.

Però, perquè relacionem el tema amb la bruixeria? Coromines suggereix aquesta coincidència en l’espai temps amb la persecució del catarisme a Occitània i a la Catalunya pirinenca. La repressió d’aquest moviment va donar pas a la creació per part de l’Església de la primera Inquisició contra bons homes i bones dones càtares. La primera foguera contra càtars va ser una pràctica que es va estendre a la bruixeria.       La bruixeria europea no té res a veure amb les religions de les Antilles ni Amèrica llatina, no té res a veure amb el vudú.                                                                       Durant l'edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats, o per marginar, empresonar i fins i tot executar les persones, sobretot dones, que no encaixaven en l'ordre social establert.                                                                                                .

4. Catalunya en el segle XVII

4.1 La cacera.
Durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle XVI i primera del segle XVII, es va dur a terme una nova persecució de dones acusades de bruixeria. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, davant de les quals sovint la Santa Inquisició va haver d'intervenir per tal de garantir, en molts casos, un procés just, ja que se solien fer els judicis en el mateix poble, amb la presència només de les autoritats locals, les quals solien actuar de forma que el poble quedés content, davant de l'atribució a les bruixes de les calamitats locals.                                         . Sempre s'ha cregut en l'existència d'individus amb poders sobrenaturals, però va ser al començament del segle XVII quan es va realitzar la majoria de processos, en un context de crisi social, econòmica i religiosa.                                                                                                      Moltes dones eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè aquest les dotés de poders sobrenaturals. Les acusaven de reunir-se en juntes o aplecs, de realitzar rituals d'iniciació de renegar de la fe cristiana i de fer tot el mal possible. Alguns dels delictes eren fer mal a través de conjurs, amb la mirada o amb aliments i objectes embruixats, provocar accidents al camp, als pagesos o al bestiar. Els més temuts per la població eren els relacionats amb els fenòmens meteorològics: fer caure pedra, fortes pluges, glaçades, boira. Potser, per això encara es manté “plou i fa sol les bruixes es pentinen”.          Entre els anys 1616 i 1622, unes quatre-centes dones d'arreu de Catalunya van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes A diferència d'altres territoris, a Catalunya no va ser la Inquisició l'encarregada de perseguir, interrogar, torturar i eliminar les bruixes, sinó que van ser els senyors i els tribunals locals. S'encarregava a un professional caçador de bruixes que determinés si una persona ho era o no. Per fer-ho la despullava, li tirava aigua beneïda a l'esquena i si a l'espatlla li sortia un senyal era la marca del dimoni i aquella dona era acusada, un simple foradet a l’esquena o una piga ja era un senyal. Un altre mètode era titllar de bruixes aquelles que no tenien pèl a les aixelles, senyal inequívoc que havien usat ungüents per volar. Als interrogatoris es torturava fins a aconseguir la confessió i el següent pas era la forca.. D’entre els caçadors de bruixes, a Catalunya es va destacar en Cosme Soler, personatges sinistre que feia creure que coneixia detalls i usos de les bruixes. Va provocar autèntics genocidis, més tard va ser denunciat pel bisbe de Solsona davant de la Inquisició, però fou alliberat i se’n va sortir.                                                                                                                         Moltes de les dones que van morir penjades eren simplement remeieres o llevadores. No obstant això, la població creia en l'existència de bruixes i en el seu poder per fer mal i se'n protegia amb diferents mètodes: beneïa o perfumava objectes i cases, pintava les finestres de blau, posava creus de palmó a la porta, no deixava mai les masies soles, tenia sempre pa al calaix, rentava la roba interior amb aigua de set fonts diferents, no deixava mai retalls d'ungles ni cabells a terra, es posava la camisa al revés o tocava campanes per evitar tempestes. En canvi, pot ser difícil de creure que les bruixes fessin pactes amb el dimoni o es transformessin en animals i volessin. Potser per això la bruixeria pot ser definida com una barreja entre ficció i realitat.                                                 Els coneixements que les dones tenien eren transmesos de manera oral, de mares a filles, de generació en generació. Amb la creació d’universitats, les dones foren excloses a l’estudi i vedada la seva l'entrada a la ciència oficial. Així juristes i metges van tenir un paper destacat en la cacera de bruixes. L'escriptor renaixentista i metge Jaume Roig va posar en repetides ocasions en boca i escrits que les dones eren mentideres, falses i volubles, cap se’n escapa de tal consideració.                                                                No és d’estranyar doncs, que la majoria de persones cremades i penjades fossin dones. Hi ha una estimació de dues-centes mil execucions per bruixeria.

4.2 Fi de la cacera
El 1619 el jesuïta Pere Gil va adreçar un memorial al lloctinent, duc d’Alburquerque, en què es pronunciava contra la cacera de bruixes, que ja aleshores havia esdevingut generalitzada. L’any següent es van produir diverses iniciatives en aquest sentit en l’entorn virregnal i a la Inquisició de Barcelona. Entre 1621 i 1622, la majoria de bisbes catalans es van pronunciar a favor d’aturar la repressió. En aquest darrer any, la Reial Audiència va decidir evocar totes les causes pendents. Els processos van passar, doncs, a la seva jurisdicció, i, tot seguit, les encausades van ser alliberades. Era la fi de la cacera de bruixes a Catalunya.
Lèxic : Fer figa vol dir .Perdre les energies, defallir; deixar de funcionar; fer fallida.
fer la figa : gest groller cloent el puny encreuant el dit gros, per foragitar bruixes. Mentre es feia es deia “ La figa et faig i al Dimoni la dono” o “ La figa et faig Gardela, a tu i a la teva parentela”

5. La veritat ?.

5.1 Qui eren les bruixes?

Eren dones llevadores, alquimistes, perfumistes, nodrisses o cuineres que tenien coneixement en camps com l'anatomia, la botànica  la sexualitat, l'amor o la reproducció, i que prestaven un important servei a la comunitat.
Coneixien molt de plantes, tenien ampli coneixement de les propietats de : ruda, estramoni, belladona, romaní, artemísia, d’altres herbes i plantes amb efectes alcaloides que podien provocar l’efecte d’ingravidesa, d’aquí l’efecte de “volar a cavall”. Coneixien els animals els minerals, i creaven receptes per curar, la qual cosa va ser interpretada pels grups dominants de l'edat mitjana com un poder del Diable.

N’hi havia de vidents, telèpates i coneixedores d’altres fenòmens paranormals
Per quin motiu eren perseguides i estaven condemnades a mort?
Perquè les elits eclesiàstiques, polítiques i econòmiques, que es consolidaven en aquell temps, van començar a desenvolupar un model social molt masculí i consideraven que el saber de les dones, especialment en sexualitat i reproducció, representava una amenaça. La seva condició implicava la possibilitat d'exercir una sexualitat més lliure, la qual posava en risc l'hegemonia masculina. El poder d’aquestes dones es va anar convertint en ocultisme i van ser demonitzades, essent socialment mal vistes. Fins i tot les dones que sabien nedar eren considerades bruixes, ja que l’aigua no les engolia, sinó que les rebutjava. La seva condició de bruixa les portava a l’execució.

5.2 Com vivien? On es reunien?

La majoria d'aquestes dones vivien soles, en cases al bosc independents, i generaven els seus propis ingressos, la qual cosa provocava molta desconfiança.

D’altra banda els llocs on se celebraven els grans sàbats o aquelarres, aplec (en textos catalans) .El sàbat és el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans segons les lleis de Moisès, el sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte quan tres estrelles són visibles al cel, d'acord amb la tradició.    

 Des de la visió popular, els sàbats o aquelarres o aplecs, eren els dies en que es reunien bruixes i bruixots. Arribaven a cavall de dimoniets o escombres. Quan hi eren tots, venia el dimoni en forma de gran boc. S’untaven amb ungüents màgics les aixelles, ballaven, menjaven, feien grans orgies i després retornaven cap a casa seva per fer malvestats.                                                                                                                      Des d'un punt de vista antropològic, els aquelarres són reminiscències de ritus pagans que se celebraven clandestinament per les prohibicions de les religions llavors imperants. S'explica que a l'Antiga Grècia dones despullades i èbries pujaven a dalt dels turons i a banda celebraven ritus i festes al marge dels homes. No es tractava de bruixes sinó de dones que adoraven el déu Dionís.                                                                                      És a l'edat mitjana quan es forja la imatge de la bruixa contemporània amb reunions de dones als boscos, tot i que, el més probable és que fossin simplement dones coneixedores del caràcter medicinal de certes plantes o, creients en rituals d'època preromana i caràcter pagà. Aquests rituals devien ser molts semblants als que encara avui se celebren a comunitats d'Àfrica i Amèrica del Sud, on el xaman ingereix una substància al·lucinògena que el permet de contactar amb els déus o traspassar a l'Altre Món.

                                                                                                                                           

5.2Es cert que les bruixes eren lletges i velles?
Això és part del mite i dels prejudicis d'aquell llavors. Hi havia bruixes bellíssimes, i d'altra banda, en aquella època, una dona de 40 o 50 anys ja era considerada vella.

 

5.3 Dates assenyalades

Hi ha dates assenyalades en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder. Les més conegudes són la nit de Tots els Sants i la nit de Sant Joan quan es reunien i ballaven a la muntanya màgica del Pedraforca..

6. Toponímia català de les bruixes
La toponímia catalana relacionada amb el món de les bruixes és inacabable. Les bruixes donen nom a diverses classes d’accidents geogràfics, com ara torrents, fondals, sots, clots, pous, gorgs, avencs, pedres, roques, ponts, etc., mentre que els inferns són principalment coves, avencs, torrents, barrancs, sots, forats, etc., més aviat llocs profunds. Com a mostra anomenen: Cau de les bruixes a Nulles, Carrer de les bruixes a Vilafranca, Plaça de les bruixes a Oliana, Font de les bruixes a Pont de Suert, Cova de les bruixes a : Artesa del Segre, Carcaixent, Ribagorça baixa, Talteüll…torrent de les bruixes a el Morell, etc….

7. Té alguna relació la sardana i la bruixeria?

Com és que els primers textos històrics on s'esmenta aquesta dansa són prohibicions eclesiàstiques i civils del ball? Com és que les dones acusades de bruixeria expressen que van als aplecs i que hi ballen sardanes? Podem establir alguna mena de connexió entre les prohibicions del ball i les prohibicions dels aplecs de bruixes?                        En Jordi Bilbeny intenta treure'n l'entrellat en aquest estudi. Veiem-ho.                        La prohibició esmentada anteriorment  és interessantíssima, perquè ens deixa entreveure certa relació del ball amb la bruixeria. Primer, per l'època en què es recull, de duríssimes persecucions; però, sobretot, perquè, conjuntament amb el dissabte, les nits del divendres eren una de les dates principals en què se celebraven les juntes de bruixes o aplecs, tal com ens ho explicita en Francisco J. Flores: "Respecte a les dates en què se celebraven els grans sàbat, aquestes solen diferir granment segons la regió. Alguns autors antics com M. Hopkins, precisen que se celebraven sempre en divendres, perquè, en anar acompanyades d'un festí, es trencava el dejuni observat per l'Església. I l'Antoni Ferrando també ens apunta que "tals reunions eren periòdiques i s'anomenaven aquelarres o sàbats, car tenien lloc, principalment, la vesprada del divendres al dissabte" ."Acte, seguit, hi ha la música i ball. El dimoni toca o fa tocar un flabiol i tamborí, i totes les bruixes inicien alguna dansa col·lectiva. Sobre els seus trets hi ha, però, dissensions. Jerònima Muntada, de Castellar del Vallès, afirma: «Totes les que eren allí es posaven a ballar, totes unes amb altres balls plans i sardanes, els que acostumen a ballar els pagesos, saltant, rodant i corrent, i algunes voltes prenent-nos de les mans uns amb altres; i quan acabaren de ballar, feien crits d'alegria i de folgança»".

Però sovint, als aplecs, a més a més de trobar-s'hi bruixes i bruixots nus hi passava alguna cosa més. Així, L'Albert Fàbrega ens explica a Llegendes i creences de ponts del diable, dòlmens i menhirs de Catalunya, que, un dia, un home, seguint de nit la seva dona, perquè sospitava que era una bruixa, va arribar al lloc de la trobada clandestina. En relatar què hi va veure, exposa que l'aplec consistia en una "reunió d'homes i dones presidida per un dimoni que ensenyava les vergonyes. Després de ballar la sardana, tots els qui hi havia reunits anaven desfilant davant del dimoni i li besaven les vergonyes. Com hem vingut veient, doncs, la relació de la sardana amb els aplecs de bruixes és incontestable: tant a través de declaracions obtingudes sota tortura, com a través de rondalles i llegendes, com per mitjà del treball de camp en què es recull la memòria de la gent. Així mateix, també som conscients com els primers textos que fan referència a la sardana, ho fan sempre com un ball fora de la llei. Cal precisar: fora de la llei catòlica i de la seva moral. I estan vinculats estretíssimament amb la bruixeria. O sigui, amb les danses rituals de la religió precristiana. Per això es ballaven, en alguns casos, dins les esglésies o molt a prop d'elles: com el darrer senyal d'una religió perduda. Per tant, no és estrany que el dimoni acostumés a fer sonar el flabiol ni que una tonada popular cantés: "Deixem estar la sardana/ perquè és cosa molt profana"..

8. Localitzacions.

La Vall de la Bruixa

El lloc on es donaven cita les bruixes acostumava a ser algun indret tranquil pels voltants del poble, fos un turó, un bosc, o un antic monument megalític com el que dèiem ahir, el menhir de la Murtra, però preferiblement escollien (o escullen, que avui encara hi ha reunions i celebracions) els dòlmens

Dolmen de Vallgorguina

Molts coneixem una altra Pedra Gentil diferent a la del post d'ahir, nom que també rep el dolmen de Vallgorguina al Vallès Oriental. Diu la llegenda que les bruixes i el diable s’hi enfilaven a sobre per provocar les tempestes i fer naufragar les naus que, tot sigui dit, fins allà no arriben i ho tenen difícil per l’obstacle que suposa la serra del Montnegre i Corredor que separa el Vallès Oriental del Maresme. Però les fortes tempestes que desfermaven arribaven fins la mar.

Sembla ser, i és prou raonable, que per provocar tempestes calia algun tipus de líquid. Una bruixa de Terrassa, penjada el 26 d’octubre de 1619, confessà que

fetes aigües menors en un clot, amb unes vergues com de salpassers espargiren aquelles pels camps i terres, i d’ allí es creà una boira que assecà i gastà els esplets de la terra.

Es veu que això d’orinar dins d’un clot, quan no tenien aigua a la vora per poder congriar una tempesta, era un costum comú de les bruixes.

Ja de fa temps s’ha fet notar que la paraula gorguina, amb un seguit de variants conegudes com gorgina, o jorgina, o jorguina, és un mot d’arrel basca que significa bruixa, raó per la qual Vallgorguina significaria exactament la Vall de la Bruixa. És això el que diuen.

La bruixa de Vallgorguina vivia sota el dolmen on no s’està malament del tot, la experiència és molt curiosa. Les seves col·legues del Maresme i del Montseny hi feien l’aquelarre, també anomenat sàbat, cada dissabte. La nit del 24 de desembre es presentava el balanç  de maldats comeses per cadascuna, i sembla que la pena per a les poc eficients (1) era la d’ésser escorxades damunt la pedra que cobreix el monument, la taula.

La gent hi assenyalava  uns solcs que servien  perquè s’escolés la sang de les malaurades, i es deia que diversos veïns de les rodalies, que anaven per aquells verals uns quants dies després de Nadal, encara havien vist els recs sagnants. Encara que altres versions afirmen que el que feien amb les bruixes que no complien amb els objectius fixats era penjar-les.

En la actualitat, la nit de Sant Joan, al dolmen s’hi practiquen rituals de màgia blanca. És molt versemblant que hi hagi també conjurs demoníacs, però en qualsevol cas es deuen mantenir  en absolut secret entre els iniciats.

D’acord amb una maga, aquest és “un lloc molt indicador de les energies tel·lúriques de la Terra. A Vallgorguina es ve a obtenir fertilitat energètica, tant la de la terra com la de les parelles.”

Malgrat tota aquesta història hi ha arguments de pes que afirmen que aquest dolmen mai no estigué vinculat a les bruixes en el passat i que totes les històries que s’expliquen cal associar-les al desaparegut dolmen de la Gauxa, que estava a la propera població de Collsacreu, actualment integrada al municipi d'Arenys de Munt (Maresme).

Per acabar, el nom de Pedra Gentil li fou donat a finals del segle XIX. Abans el dolmen era conegut amb el nom de Pedra Gelada.

El bosc de Savassona, també anomenat de la baronessa o dels pedres dels bruixes, és un conjunt de gran riquesa natural, a 1 km de Tavèrnoles, i que s'estén a banda i banda de la carretera. És un dels llocs més mítics de Catalunya on l'herència dels nostres avantpassats neolítics, líbers i medievals, s'ha fet notar en tres llocs diferents i propers entre si: el castell, esmentat l'any 921, l'església romànica de Sant Pere, construïda en la segona meitat del segle XI, l'ermita preromànica de Sant Feliuet, que està envoltada de tombes antropomòrfiques i grans roques on es practica l'escalada en bloc, està documentada l'any 1035.
En la planícia de Savassona es troba la Pedra del Sacrifici, el jaciment de més renom de Savassona. Va ser excavat per primera vegada en 1960. Segons les llegendes tradicionals servia per realitzar sacrificis humans i la sang de les víctimes vessava pels solcs excavats. La gran Pedra dels Sacrificis d’uns 400 tones de pes, és segurament despresa del carener rocós principal i està excavada per sota, segons uneixes excavacions fetes el 1976 que complementaven uneixes d’anteriors. És van trobar tombes amb estris i diferents ossos datats a uns 2.350 aC. Els diferents materials obtinguts és troben a l’actualitat al Museu Episcopal de Vic. L’origen dels solcs gravats a la pedra han estat interpretats de dues formis: la primera que els tribus neolítiques que aquí vivien feien sacrificis humans i animals i la sang s’escolava pels reguerots de la roca i és recollia (d’aquí el nom) i la segona i més probable, és que aquests solcs eren els guies que sostenien els teulades dels cabanes construïdes a sota seu. Sigui com sigui, el lloc és màgic i misteriós i digni de conèixer. També trobem els gravats rupestres. Es tracta d'un conjunt de gravats repartits en quatre pedres. La més emblemàtica es diu el Dau, que és un gran bloc de gres.Savassona és tot un gran conjunt arqueològic sense comptar la visita principal, que és l’ascensió fins al turó on hi ha l’ermita de Sant Feliuet de Savassona situada a uns 25 minuts de l’aparcament i també de visita obligada. El corriol té algun tram empedrat i amb graons de gran interès moldejats a la roca. A més, es pot veure alguna tomba antropomorfa i antigues cisternes o bassiols tallats a la roca viva per tal de proveir-se els antics pobladors d’aigua de la pluja. Cal fixar-se que molts d’aquests bassiols estan comunicats entre si amb diversos reguerons també excavats a la roca, creant un entramat curiós per tal d’aprofitar l’aigua..

9. Segle XIX- XX. Les trementinaires
L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall de La Vansa i Tuixén, a la comarca de l'Alt Urgell, que es va desenvolupar durant el segles XIX i XX. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-ne liquidesa en forma de diners en un context on els intercanvis monetaris eren escassos. El comerç va permetre les trementinaires disposar de moneda pel pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall, ja que les classes més acomodades no necessitaven enviar fora les seves dones.                                       Les trementinaires es dedicaven, en paraules seves, a "anar pel món". Es desplaçaven per Catalunya seguint uns itineraris prefixats amb la finalitat de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Venien té de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre. La trementina era el seu producte principal i el que les va donar nom. La venien per desinfectar ferides de persones i animals. Es tracta d’una substància que s'extreu de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients a les drogueries al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven carregar la pomada durant tot el trajecte.                                                                                                                             La mercaderia la guardaven en bosses de tela fàcils de carregar durant el viatge.  Van crear la figura de la trementinaire, que era reconeguda així a tots els llocs per on passava. Altres elements típics de la seva indumentària eren una petita bossa per la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes.              Els viatges de les trementinaires tenien també com a objectiu comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum en el context d'una economia mercantilitzada”. Sortien de la vall generalment per parelles i viatjaven a peu o en transport públic quan era possible. Generalment sortien dues dones, una jove i una més gran, amb més experiència. En general eren de la mateixa família, germanes, mare i filla o àvia i néta.                                La confiança entre elles era molt important ja que la gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits incloïen les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallesos, el Barcelonés, la Selva, el Gironès, els dos Empordans i la Garrotxa. Però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó. Solien fer dos viatges cada any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc, i que durava fins la Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.
El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixén el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.                                    Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera va ser la darrera trementinaire. Va començar a anar pel món amb la seva avia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat però el va perdre durant la guerra. L'any 1936 es va casar amb Miquel Borrell que era del mateix poble, fill de trementinaire. En Miquel havia anat pel món amb la seva mare perquè aquesta no tenia cap filla que l’acompanyés. El seu pare treballava al bosc i anava a segar. En Miquel també va fer durant molt de temps de segador i de llenyataire.                                      Després de la guerra, la Sofia va anar pel món amb la seva sogra, amb les dues filles grans separadament, amb noies llogades, amb una dona del seu poble de la mateixa edat, i finalment amb el seu marit, amb qui va viatjar fins 1982. Aquest és un dels pocs casos en què un home va exercir l'ofici. Sofia va fer el darrer viatge el 1984, quan comptava 73 anys.    (Clara Garí)

                

10. Les bruixes en la literatura catalana
A part de la documentació sobre la Inquisició i les caceres de bruixes, bona part del que sap la cultura popular catalana prové de la tradició oral. Hi ha molts contes originaris de diverses comarques amb respectives variants. Jacint Verdaguer, Miquel Martí Pol, Josep Carner, Salvat-Papasseit, Eugeni d’Ors i Carles Fages, parlen de bruixes i beuen de la font popular.                                                                                                                     Les rondalles més comunes de la nostra cultura són: Els fills del pescador, El ruc de les bruixes, Vara per tres!, Dilluns, dimarts i dimecres, tres! El pont de la teranyina, El pla de les bruixes, El campanar d’Altafulla. Personatge a banda és la Lídia de Cadaqués de qui n’escriu història Eugeni d’Ors. Picasso, Garcia Lorca i Dalí es van hostatjar a casa seva. L’interrogant de si era bruixa o no sempre estava a mig aire, era  una dona amb el do de l’enginy, i sovint s’expressava amb metàfores i sentències. Salvador Dalí es va referir a la «meravellosa paranoia» de Lídia i al cervell de Lídia com "el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut."

Poema
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, 
al cel triomfa l'arc de Sant Martí, 
el món fa la rialla entre boirines 
i el verd és més lluent i el groc més fi. 
Plou i fa sol!, una alegria nova 
xiscla i s'ensenyoreix del pensament, 
i el poble vell, estès tal com la roba, 
comença a retrobar-se lentament. 
Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines, 
plou i fa sol, i riu clar l'horitzó, 
plou i fa sol, les bruixes es pentinen... 
I el vent manyac s'emporta la cançó. 
Miquel Martí i Pol

Cançó infantil.

 Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol,les bruixes porten dol.

 Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes fan un ou.

I per acabar, tal com diu Joan Soler en el seu llibre Les bruixes es pentinen
…I Darrere la porta hi ha un fus.
                                   

Anexe: Punt important d’interpretació de bruixeria a Catalunya: Sant Feliu Sassera, és el punt més espectacular i innovador.
Bibliografia : - Les bruixes es pentinen ( Joan Soler i Amigó)
- pàgines web consultades.

.