ARTESANIA
CATALANA
3er Bloc de Cultura catalana.
Curs 2015- 2016
Lídia Monterde i Gené.
Casal de
Jubilats del Centre de Badalona.
1. Definició.
L'etimologia de
la paraula artesania, deriva de les paraules llatines «artis-manus» que
significa: art amb les mans. L'artesania comprèn, bàsicament, obres i treballs
realitzats manualment i amb poca o nul·la intervenció de maquinària,
habitualment són objectes decoratius o d'ús comú. El que es dedica a aquesta
activitat és l’artesà.
2. Origen
L'origen de les arts manuals data de fa molts
segles, no se sap amb exactitud quant temps. El que se sap és que data de la
prehistòria´, ja que s'han trobat artefactes fets manualment sense la
intervenció prèvia o completa d'algun tipus d'instrument.
La comunitat
primitiva va ser el bressol de l'art rupestre,
l'home primitiu plasmava escenes de caça i animals en pedres i en els diferents llocs que la
naturalesa li donava, principalment en les parets de les coves o cavernes. Era
un reflex de la seva vida quotidiana. En aquest art primitiu s'utilitzava el
color que era d'origen animal o vegetal. L’home primitiu no es limitava a plasmar amb
jeroglífics o petroglifs la seva
realitat quotidiana, sinó que el seu art tenia un objectiu funcional, ja que fabricava:
atuells per transportar aigua, armes per caçar e instruments que li servien per
sobreviure en un ambient salvatge i prehistòric.
A mesura que l'home va evolucionar, aquest art li va permetre desenvolupar
tècniques de comptabilitat, com la creació de les matemàtiques que permetien
als pobles fenicis i egipcis tenir una idea clara de les seves posicions.
3. Els gremis. Orígens
Un gremi
és una agrupació de persones que fan el mateix ofici. Es coneixen gremis des de
l'època de Babilònia (apareixen
citats al Codi de Hammurabi).L'Estela d'Hammurabi és una pedra basàltica negra de dos metres d'alçada, on hi ha escrit el Codi, que és un dels compendis legals més antics i coneguts ( 1750 aC) que descriu la vida i la societat de l'època antiga. El codi, escrit en accadi, inclou 282 disposicions legals sobre el comerç, els impostos, el matrimoni, el divorci, el robatori, l'esclavitud i els deutes. Moltes d'aquestes lleis s'assemblen, tant pel que fa al contingut com a la redacció, a les que trobem al Deuteronomi i que Jahvè transmeté a Moisès. Per exemple, la Llei del Talió: «Ull per ull i dent per dent». Aquestes lleis, igual que succeeix amb quasi tots els codis en l'antiguitat, són considerades d'origen diví.
L'artesania a l'Antiga
Grècia era una activitat econòmica important però en gran manera desvaloritzada,
era una activitat jutjada indigna per a un home realment lliure.
A l’Antiga Grècia hi havia artesans de
diferents estrats socials: si els metecs i els esclaus van ser probablement
majoria, també hi havia molts ciutadans lliures en els tallers.
Les fonts a la
nostra disposició subratllen de forma regular la mala imatge dels artesans en
la societat grega, però també la seva justificació, per això Jenofonte escriu: «els anomenats oficis manuals estan
desacreditats i, lògicament, té molt mala fama a les nostres ciutats, ja que
danyen el cos als treballadors i oficials, obligant-los a romandre asseguts i a
passar tot el dia a l'ombra, i algun d'ells fins i tot a estar sempre al costat
del foc. I en efeminar-se els cossos s'afebleixen també els esperits. Es
consideren poc segurs a l'hora de prendre les armes per defensar la seva ciutat.
Tenen mala fama en el tracte amb els seus amics i com a defensors de la pàtria.
Fins i tot en algunes ciutats, especialment, en les que tenen fama de bel·licoses, no es
permet a cap ciutadà exercir oficis manuals.»
4. Artesans i gremis a l’Edat Mitja
Com a
conseqüència del renaixement de les ciutats, a partir del segle XII, el nombre
de famílies especialitzades en la fabricació i venda d’algun producte, com ara
vestits o objectes de metall i fusta, va augmentar. Els oficis artesanals eren
molt diversos: teixidors, boters, bataners, forners, fusters, tintorers,
sabaters, cistellers, terrissaires, etc.
Aquests artesans, elaboraven els seus
productes a mà, amb poques eines i amb materials naturals. Posseïen el seu
propi taller artesanal on es feia tot el procés de producció al costat de
l’habitatge, i ells mateixos venien els seus productes al públic.
Cada ofici
estava dividit en tres categories d’artesans: mestres, oficials i aprenents. En
general, la direcció del treball artesanal corresponia al pare, tot i que hi
col·laborés tota la família. L’especialització en un sol producte feia possible
que l’artesà assolís una gran habilitat. A aquests artesans els denominaven
mestres, propietaris del taller, de les eines i les primeres matèries. Era la
persona que obtenia els beneficis i pèrdues del negoci. Els mestres solien
comptar amb l’ajuda d’oficials, treballadors experts del taller que vivien amb
la família, com altres membres més, els quals cobraven un sou. També comptaven
amb el aprenents, adolescents sense sou que es formaven amb la intenció
d’esdevenir oficials, solien viure també a casa del mestre, que els mantenia. Els
tallers artesanals es transmetien de pares a fills.
Els artesans
d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al mateix
barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una mateixa professió
visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el nom de l’ofici: carrer dels
tintorers, ribera dels adobers, carreró dels llauners, passatge dels
estibadors, carrer dels sabaters, etc. Molts d’aquests noms encara perduren
avui dia en les nostres ciutats.
En el dibuix es veu una casa d’un mestre artesà que es dedicava a
construir botes pel vi, a la planta baixa hi ha el taller i la botiga, i en els
pisos superiors la casa per a viure.
A les
ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana va organitzar-se
corporativament. D’aquesta manera, els artesans, i en ocasions els comerciants,
s’aplegaven tot formant gremis i confraries. Pagaven periòdicament una quota; i
així, quan emmalaltien o morien, el gremi els ajudava, a ells o a les seves
famílies, o es feia càrrec de l’enterrament o dels orfes. Cada gremi elaborava
un estatut que havien de jurar tots els membres en què s’especificaven tant les
normes de l’ofici com els drets i les obligacions dels associats..
El gremi
també evitava la competència entre els artesans, ja que controlaven la
producció i severament, el nombre de treballadors. S’establia els preus dels
productes i la seva qualitat. Perquè el gremi i el públic
poguessin vigilar-los, tenien el taller tocant al carrer, obert amb grans finestrals.
Van aconseguir que es dictessin
lleis que prohibien la instal·lació d’un taller artesanal si l’amo no pertanyia
al gremi, aconseguint així, dominar tota la producció artesana que es feia a
les ciutats. Els sistemes de fabricació estaven reglamentats acuradament; el
gremi comprava conjuntament tota la matèria primera necessària i la repartia
entre tots els artesans, per tal que cap d’ells no la pogués acaparar i en
deixés sense a tots els altres.
Era molt
costós entrar i gaudir dels privilegis del gremi, per poder ingressar-hi calia
passar un examen i demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el
temps, els gremis van esdevenir molt restrictius.
A tall d’exemple, posem una mostra d’alguns dels aspectes que regulava el
gremi de teixidors de París a mitjan segle XIII:
-“Ningú no pot
ser teixidor de llana si abans no ha comprat l’ofici del rei.- Cadascú pot
tenir a casa seva dos teler amples i un d’estret i cada fill de mestre pot
tenir-ne dos a casa de sa mare, mentre sigui solter, i si ell sap treballar amb
les seves mans.- Cada mestre pot tenir a casa seva un aprenent, no més.- I
ningú no ha de començar a treballar abans de sol ixent, sots pena d’una multa
de dotze diners per al mestre i de sis per a l’oficial.”
En fixar el nivell dels salaris i el temps de
treball, i agrupar en una mateixa estructura corporativa mestres i oficials, el
gremi pretenia evitar els conflictes laborals. Tanmateix, les ciutats van
conèixer diverses menes de conflictes relacionats amb el món del treball: conflictes
entre mestres i oficials sobre les condicions de treball, i conflictes entre
els menestrals i l'oligarquia urbana (mercaders i ciutadans.
El gremi era, en part, un instrument de les autoritats municipals per al
control del món del treball, però tot i
ser a la ciutat el grup majoritari, eren minoria en els governs municipals.
Alhora, el gremi era una forma de solidaritat horitzontal entre productors i
mestres de cada ofici, que s'ajudaven mútuament i es repartien el treball tot
evitant la competència.
Extracte
traduït de Els carrers de Barcelona de Víctor Balaguer
«
|
El règim i presidència de cada
associació estaven encarregats a certs individus de la classe de mestres, amb
el títol de prohoms i de cònsols, així com el compliment de les restants
atencions incumbia als proveïdors o examinadors, clavaris, síndics, oïdors de
comptes etc.; el nombre, a part de ser diferent en les diferents comunitats,
va patir alteracions en el discurs dels temps, doncs hi ha llocs on llegim
que eren dos, altres tres, quatre, etc. Els prohoms i els cònsols s'extreien
per sorteig d'unes bosses en què s'insaculaven les cèdules amb els noms dels
candidats: aquest acte es verificava a la casa de la vila.
Les ordenances dels gremis
comprenien les lleis polítiques tocants a les diferents classes d'aprenents,
mossos, mestres i examinadors; a l'elecció de proveïdors, clavaris i altres
oficis; a les derrames de les confraries i a l'administració dels fons
propis; a la naturalesa, exacció i aplicació de les multes, a les
contravencions dels estatuts, a l'ordre i formalitat de les juntes, i
finalment a la part tècnica dels oficis respectius. Fixàvem la durada de
l'aprenentatge, segons la major o menor dificultat d'assajar i aprendre
l'ofici, encara que mai pujava més enllà de sis anys ni baixava de tres.
Conclòs aquest termini, l'aprenent havia de fer constar per certificació de
mestre, que en res havia faltat a l'escriptura de contracte ajustada amb els
seus pares o tutors.A cap mestre li era permès rebre un aprenent ú oficial d'un altre taller, sense consentiment de l'amo d'aquest, ni admetre a un mosso que tingués començada obra en una altra botiga. Cap oficial podia treballar del seu compte ni pública ni clandestinament, sinó a casa d'un mestre aprovat amb obrador públic, ni era lícit a cap gremial treballar en el seu ofici sinó a casa seva. Assenyalàvem també la forma, temps i regularitat de fer els exàmens per evitar tota col·lusió, prestant els examinadors o veedors, un jurament previ de fer-los bé i fidelment, sense deixar-se portar d'odi, amor o passió. A aquell acte no hi podien assistir ni els mestres i ni els parents de l'examinat. Per obrir i mantenir una botiga o obrador d'un ofici era indispensable haver aprovat aquest examen.
Avançada
l’edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els
grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a
un gran nombre d’artesans no agremiats (generalment camperols de fora de la
jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els
propis mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era
freqüent a ciutats del continent europeu i de la Corona d’Aragó.
Cada gremi
solia tenir un sant patró. Formaven part de confraries.
Aquestes eren associacions de caràcter benèfic i religiós formades per membres dels gremis,
tenien un sant protector i se’l venerava. Un exemple pot ser el gremi dels
pellissers que tenien a St. Cristòfol com a patró. A
Barcelona el gremi més antic del qual tenim un primer testimoni documentat,
va ser el dels sabaters. Va ser un gremi molt important i va tenir un altar,
a la catedral, dedicat al seu patró, Sant Marc.
Els gremis
van començar a decaure cap al segle XVIII, tot i que encara es mantenen,
especialment en algunes professions (gremi d'actors, gremi de transportistes,
gremi de flequers...)
|
»
|
5. Un model de gremi. La forja i el gremi de serrallers i ferrers.
Des de la primera Edat del Ferro hi hagué forjadors que fabricaven estris per a l’agricultura, la manufactura i la guerra. Però a l’Edat Mitjana els forjadors anaren diversificant els seus treballs i introduint elements decoratius.El treball de forja és la deformació del ferro en calent, a cops de martell, sobre l’enclusa, per tal de donar forma al metall i obtenir objectes útils. Els objectes fets de ferro forjat eren d’allò més variats : reixes, baranes, picaportes, molles, panys, claus, frontisses, capfoguers, ferradures, armes, eines per a l’agricultura, etc. És interessant constatar que a la majoria dels objectes realitzats amb el treball de forja la utilitat anava unida amb la bellesa i això fou així durant segles. Es superposaven les figures fabuloses de dracs, àligues, galls, elements florals, espirals,… Els forjadors eren especialistes que dominaven un ofici artesanal que requeria gran expertesa i al mateix temps gust artístic.
El metall que empraven els forjadors, fou durant molt temps, el ferro dolç obtingut a les fargues, on els minerals de ferro o menes (generalment òxids) eren reduïts en un forn per l’acció reductora del carbó vegetal. El producte que s’obtenia a la farga era una massa sòlida (el masser) que se sotmetia als cops d’un gran martell accionat per una roda hidràulica. Amb aquesta operació el masser era transformat en peces allargades de secció quadrada o rectangular. Els forjadors triaven a la farga les peces més adequades per als objectes que havien de fabricar i les duien al taller de forja, on amb successius rescalfaments , per tal de mantenir el grau de plasticitat adequat, adquirien, a cops de martell, la forma desitjada.
En temps remots, el forjador construïa peces de totes menes, però ben aviat van aparèixer les especialitzacions i l’ofici de forjador o ferrer es va subdividir en diverses professions. Aparegueren els ganiveters, claveters, ferradors, escopeters, calderers, daguers, canoners, rellotgers, llanterners,… Avui, quasi totes aquestes especialitats han desaparegut i només queden, en zones rurals, petits tallers de ferrer que aglutinen en un de sol, tots els oficis del ferro que encara perduren.
La relació entre el Gremi de Serrallers i Ferrers i la Corporació Municipal fou molt estreta durant segles. El govern municipal tenia una Assemblea Consultiva, constituïda per prohoms sense limitació de nombre, que el rei Jaume I el Conqueridor limità el 1258 a dos-cents prohoms i el 1265 es reduí a cent persones d’aquí ve l’anomenat Consell de Cent. Aquest Consell el constituïen diferents estaments. El nomenament dels menestrals es realitzava amb l’acord dels Gremis i aquests es consideraven honrats prenent part en el govern de la ciutat. En el Consell de Cent s’hi trobaven membres del Gremi de Serrallers i Ferrers.
L’any 1380 el rei Pere el Cerimoniós aprovà i signà els Capítols Fundacionals del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona. Aquests primers Capítols tenien un caràcter benèfico-social. Sense perdre de vista la vessant social, hom es preocupava de la problemàtica del treball. Els Capítols fixaven els pagaments que havien de fer els agremiats; l’obligació d’assistir als enterraments dels confrares; les oracions que havien de resar en sufragi del difunt; com actuar en cassos de malaltia greu; la manera de celebrar la festa de Sant Eloi, patró del Gremi; fins i tot la participació espiritual que haurien de dispensar al rei, la reina i els infants en tots els actes piadosos.
-Esplendor i decadència de la forja
L’Art Romànic, emprà com a element ornamental les volutes, peces de ferro en forma d’espiral. Les dobles volutes, que hom clavava a les portes de les esglésies, eren característiques del capitell jònic. La doble voluta sembla una reminiscència de la cultura grega.
Del període gòtic són les reixes, començaren a construir-se cap als inicis del segle XIV i s’aplicaren al tancament de les capelles dins de les grans esglésies
Altres peces típiques de l’Art Gòtic català són els canelobres, decorats amb lliris, pinyes, fulles…
A Catalunya perdurà el treball de forja a l’estil gòtic durant els segles XIV i XV, en un període d’esplendor. Però en el regnat dels Reis Catòlics les coses començaren a anar malament. Econòmicament hi hagué una davallada molt forta, sobretot en perdre els mercats d’Orient, i al no participar del comerç amb el Nou Món, recentment descobert.
En els segles XVI, al XVIII no hi havia mitjans econòmics per abordar la construcció d’importants edificis públics. La feina dels forjadors en aquest període, no fou monumental sinó més aviat casolana: baranes, balcons, decoració d’interiors, clemàstecs, caixes de cabals, rellotges de campanar, picaportes, panys, eines per al camp… Ja molt avançant el segle XIX s’introduí la fabricació del ferro colat en les obres de construcció i edificis monumentals. Això representà un cop molt fort per als tallers de forja, que ja començaven a no ésser rendibles. No obstant, la forja va viure una època de ressorgiment degut a la instauració del modernisme.
La forja en el modernisme
El modernisme fou un moviment cultural i estètic que es va produir a occident a la fi del segle XIX i començament del XX. Fou un estil caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per l’asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
Els arquitectes modernistes catalans més destacats foren: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Maria Puig i Cadafalc i Lluis Domènec i Montaner. Els forjadors varen ésser uns dels artesans que s’integraren en el corrent modernista i representaren un magnífic complement per a l’arquitectura. Fabricaren baranes per a balcons i escales, bigam, llums d’escala, mènsules i tota mena de peces artístiques de decoració. En aquests treballs els forjadors retrobaren els seus orígens, els seus símbols i llegendes. I en la seva obra van deixar l’empremta de l’home senzill, però creatiu, lligat amb la tradició i recolzat en un passat heretat dels seus pares i avis.
La utilització del ferro forjat a la construcció va continuar després del període modernista i durant uns anys es feren balconades i portes d’escala. Però les noves tecnologies van anar canviant la fisonomia de les cases i l’ús del ferro forjat se’n ressentí. Però els canvis tecnològics no solament fan possibles noves coses sinó que fan impossibles les velles. I la forja és un art ja vell. I va desapareixent aquella feina tan lligada amb la tradició: la de la forja i els forjadors.
6. Un altre model. El Gremi de Flequers de
Barcelona
Amb 640 anys
d’història, el Gremi de Flequers de Barcelona és una de les institucions
socials més antigues de Catalunya i de l'Estat espanyol, i una de les poques
corporacions europees que han mantingut en actiu, de forma ininterrompuda, la
seva condició gremial. Segons referències històriques, el Gremi de Flequers de
Barcelona es remunta al segle XII, però el seu reconeixement oficial no es
produí fins al 15 d’agost de l’any 1368, en temps del rei Pere el Cerimoniós,
com a resultat de la unió dels llavors gremis independents de flequers i de
forners de la Ciutat Comtal.
El 1474 el
rei Joan II lloà, aprovà i confirmà l’ofici de flequer i en destacà la seva
necessitat per a la població. En aquell moment les ordenances eren assignades
sota l’advocació de Sant Miquel, primer patró del Gremi de Flequers. El 16 de
juliol de 1493, segons l’Ordenança i el Reial Privilegi, s’ordenà que els
forners i els flequers que pastaven pa per vendre, estiguessin obligats a
comercialitzar-lo en els mercats públics i no només a casa seva.
El Gremi
continuà constituït com a Confraria de Sant Miquel Arcàngel a l’antic convent
de Sant Agustí, on van trobar el seu primer establiment i lloc d’operativitat
gremial fins a l’any 1714, en què, amb els bombardejos i assetjament de les
tropes de Felip V, va haver de ser
traslladat al barri del Raval.
Actualment, el Gremi de Flequers de Barcelona,
amb seu a l’edifici CAPSA del carrer Pau Claris, agrupa els flequers artesans
agremiats a la ciutat de Barcelona. Es tracta de negocis familiars que han anat
passant de generació en generació. Durant aquests 640 anys, el Gremi de
Flequers de Barcelona ha estat una força indubtable de cooperació amb la
cultura, el comerç i les associacions de la nostra ciutat.
Prova inequívoca de la importància que des del
primer moment tingué el Gremi de Flequers a la Ciutat de Barcelona és la
insígnia de la institució que apareix en
una rajola del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.
7. El vidre
El vidre és
obtingut sempre per la fusió d’una mescla complexa d’elements vitrificants
(sílice o òxid de bor), elements fundents (àlcalis, especialment carbonat de
sosa) i elements estabilitzadors (calç). Si bé els components són cristal·lins,
la matèria vítria obtinguda en solidificar-se la mescla no ho és i ha d’ésser
considerada des del punt de vista físic un líquid la duresa i la rigidesa del
qual són conseqüència de la seva extraordinària viscositat .El vidre sol ésser
treballat a temperatures de l’ordre de 800°C i amb màquines i instal·lacions de
rendiments molt elevats.
Les
tècniques del vidre es difongueren des de Síria, on ja eren conegudes les
primeres lleis de l’òptica; als segles VIII i VII aC els fenicis les portaren
per tota la Mediterrània i fins a les costes atlàntiques. Als segles II i I aC,
probablement a Síria, es produí una troballa que revolucionà d’una manera
definitiva la indústria del vidre: la tècnica del bufament, que en popularitzà
l’ús i que en constituí des d’aleshores el sistema corrent de producció fins
ben entrat el segle XIX. Els mestres sirians s’establiren aviat a Roma, en
cerca de nous mercats.
Una gran
quantitat de peces foren produïdes amb aquesta tècnica, per a usos domèstics,
de vidre d’un color verdós. Això no obstant, durant l’època romana es continuà
fabricant per mitjà dels procediments antics, a vegades combinant-los amb el
bufament, moltes peces sofisticades destinades al luxe o a recipients
d’incineració, eren construïts a base de dues capes de pasta de vidre de
diferent color, la de fora tenint retallats una sèrie de dibuixos i figures que
deixaven a la vista el color de la de dintre.
A mitjan
segle XVII es desenvolupà a França la tècnica de l’emmotllament pla, com a
conseqüència d’una demanda important de miralls i llunes de vidre de gran
format, segons la moda versallesca.
Els
processos de talla, gravat i acoloriment del vidre en objectes, sobretot
ornamentals, eren molt reeixits en els llocs on es produïa vidre de la qualitat
de l’antic cristall, com Anglaterra, França i Bohèmia. La Revolució Industrial,
a la fi del segle XIX i el començament del XX, inicià el període actual de la
indústria del vidre.
I a Catalunya? Fem un salt cap al segle XV, per veure que
aleshores el vidre era un element molt popular
a la península Ibèrica, amb tres zones de fabricació destacades i
diferenciades: Catalunya, Andalusia-València i Castellà, el vidre català era.
“Transparent, amb línies trenades de vidre blau, roig i filets blancs”.
A Barcelona hi havia un nombre
considerable de vidriers. La ciutat adquirí en aquella època fama d’ésser un
dels llocs on es feien millors obres de vidre, peces que foren elogiades fins i
tot pels venecians. Anualment, per cap d’any, hi tenia lloc una famosa fira, al
Born, que era visitada solemnement pels consellers.. Als segles XVII-XVIII hi
ha testimonis que equiparen Barcelona amb Murano. Les formes s’acompleixen en abundants peces, com
porrons, almorratxes, piquetes, gots i objectes de formes capricioses, i hi
abunden les ornamentacions amb cresteries. Començaren a ésser importants les
peces fines amb decoració gravada amb diamant, però en general les manufactures
es decantaren progressivament cap al popularisme. Mataró assolí també força
importància, i sembla que fou allà on per primer cop a la península Ibèrica es
va fer vidre pla. Estem en plena època de mercat per a Mataró, Badalona (1878)
i altres localitats.. S’arriben a concentrar a Catalunya més de 14.000
treballadors del vidre.
Fem esmena
del Museu del Vidre de Vimbodí i Poblet que és un dels tres museus existents a
l'estat espanyol dedicats a aquest material. Durant molt anys s'han recollit
les peces avui exposades com homenatge a una antiga indústria ubicada a la
localitat. Els centenars de peces exposades van ser utilitzades tant a la
indústria, artesania, com a nivell domèstic, religiós o decoratiu.
Acabem citant el “matrimoni” com a un objecte de
vidre. Parem-nos un moment per explicar que es tracta d’un setrill amb una
separació al centre, de manera que s’hi poden posar oli i vinagre sense que es
barregin, com un matrimoni perfecte. A Vimbodí tenen la llegenda que va ser un vidrier enamorat que va idear aquesta peça
per regalar-li a la seva enamorada i aconseguir que li donés el sí.
8. Un
punt i a part . El Pa de Pagès Català
L’ofici de forner ja estava documentat en la Grècia Clàssica. És a dir, a les ciutats hel·lèniques existien professionals que vivien d’elaborar pa i la seva feina estava regulada per les autoritats. Era lògic que fos així, tot i que encara molts ciutadans feien el pa a casa seva, com era tradicional en aquells moments.
A l’Edat Mitjana, el flequer del poble era també en molts casos el moliner. Va ser un costum arrelat que el pagès productor de cereal destinés una part pel seu consum privat. El cereal destinat a fer pa, havia de ser molturat abans, i aquí entrava en joc el flequer. El pagès lliurava el seu gra al flequer perquè el molturés i a canvi donava una part al flequer pel seu treball. D’aquesta forma la fleca es procurava una part important del seu subministrament de farina, sempre i quan aquesta activitat privada no vulnerés les normes del noble que controlava el territori, què normalment era qui tenia el domini sobre els molins.
Però quins pans es feien a l’Edat Mitjana i Moderna a les cases i a les fleques ja establertes? En principi eren els mateixos tipus de pa. No hi havia pràcticament diferència. O sí?
Fins a la segona meitat del segle XIX el pa que es feia a les cases i a les fleques era un pa rodó, dens i negre. Això era així perquè els cereals que es feien servir, principalment blat i sègol, no estaven molturats en el grau d’extracció que ara tenim. És a dir, eren grans menys triturats (més integrals). Això donava al pa les característiques d’ una molla compacta, densa i de color. El pans eren sempre rodons o en formats allargats però de pes no inferior als 2 kg actuals. No eren coneguts amb un nom específic; eren pans senzillament, tot i que en alguns casos podien ser reconeguts pel seu lloc de procedència. Però què és allò que va canviar el sistema de panificació i que va permetre fer uns pans diferents als que s’havien fet durant segles? Principalment dos avenços: l’aparició del llevat específic per la fleca i el molí de cilindres.
A començaments del segle XIX es fan els primers assajos amb ceps de llevat especialment dissenyades per a la fleca (Saccaromyces cerevisiae). La seva introducció en el procés de panificació donava als pans una molla més lleugera i amb millor sabor. El molí de cilindres, va permetre fabricar farines molt més refinades i blanques, com les actuals. Aquests avenços tecnològics en el sector moliner van permetre millorar substancialment la qualitat dels pans (més blancs i digestibles). Amb les noves farines, tant el pa que es feia a les cases como el que feia el flequer canvien. Els amasats són més intensius i els temps de fermentació s’escurcen. Els pans són fins de crosta i molla. És a dir: permetrien fer del pa un producte “delicatessem”, com diríem actualment.
Es comencen a elaborar pans de diferents formats i pes que van començar a “batejar” amb altres noms. És el que avui entendríem per marca, com el Pa de Viena, el Pa de llet, etc. també hi ha la generalització d’un tipus de pa que fins llavors no era corrent: la barra de pa. Efectivament, és en aquests inicis del segle XX quan els flequers comencen a desertar dels pans rodons, que precisen de mà d’obra pels seus processos tradicionals, per abraçar la barra de pa, amb menys pes que els pans tradicionals i que permet una elaboració més industrial i ràpida.
A Catalunya va succeir un fet important que va afectar també a la fleca: les migracions. En efecte, les exposicions universals de 1888 i del 1929 a Barcelona coincideixen amb el temps amb el procés d’industrialització i creixement urbà de la capitat catalana i d’altres poblacions del país. Milers de persones abandonen els seus pobles de l’interior de Catalunya, però també aragonesos, valencians i murcians migren a Barcelona amb l’esperança d’una vida millor. Les obres de les exposicions universals i les fàbriques necessiten abundant mà d’obra. Entre aquestes persones que arriben a Barcelona hi ha moltes què als seus pobles eren flequers o havien conegut el món de la fleca. Molts d’ells, trobaran feina a les fleques de les ciutats; el pa és un aliment bàsic i l’augment de la població barcelonina precisa de més pa que mai per alimentar als nouvinguts..
Tot i això, és fàcil entendre que els flequers urbans i aquells que es van establir a Barcelona provenint de zones rurals, van compaginar l’elaboració del nou pa amb el tradicional. I és llavors, quan comencem a tenir constància escrita del Pa de Pagès, com es feia al país des de fa segles.
Les formes de fer a Barcelona es van reproduir en altres ciutats del país, i la denominació del Pa de Pagès i la forma de fer-ho es va estendre com una taca d’oli per tot Catalunya. Al cap i la fi, era el pa tradicional que havien conegut generacions de catalans, però ara amb un nom genèric: el Pa de Pagès. De forma, pot ser no massa conscients, els flequers i els seus consumidors van diferenciar així el pa que llavors ja era el comú (la barra) amb un altre que qualitativament era millor i es relacionava amb el món tradicional que tothom percebia que s’anava perden: el poble, la vida de poble i tot el que això comportava. Per tot plegat, és fàcil compel·lir perquè el Pa de Pagès ha mantingut el seu nom des de fa més d’un segle.
9. Entre l’artesania i la tradició. La palma i el palmó
La palma tradicional és la fulla
de la palmera
engroguida i després treballada amb tècniques de cistelleria. Una fulla llarga
només engroguida és un palmó. S'engrogueixen a l’arbre privant-les de
l’acció de la llum.
D'on ve la tradició ?. La tradició del palmell blanc se celebra, almenys,
des de 1371. No obstant això, la utilització com a element cerimonial dels
palmells es constata fins i tot en la ceràmica ibèrica oposada en les
excavacions realitzades en l’Alcúdia, l'antic poblat ibèric de Hélike ( Elx). L'època
cristiana s'ha de considerar com el punt d'origen de l’artesania de palma
blanca. En la simbologia de la religió cristiana la palma és considerada com un
senyal de divinitat i purificació. La primera data que es té de l'explotació de
les palmeres, amb una finalitat purament litúrgica, ens porta al primer quart
del segle XV, concretament el 21 de Març de 1429 on uns veïns de la vila d'Elx
quedaren retinguts per les autoritats de València, ciutat a la qual anaren a
vendre palma blanca per al Diumenge de Rams. A partir d'aquest document les noticies
sobre l'explotació i comerç de palma blanca són més freqüents.
Més de 2.000 anys després de l'entrada de
Jesús a Jerusalem, els fidels cristians continuen rememorant la manera com els
jueus van rebre el Messies, alçant palmes, branques de llorer i d'olivera per
mostrar el seu goig al fill de Déu.Recordant aquells fets, és tradició que el diumenge anterior a la Pasqua de Resurrecció es vagi a missa fidels ( o no) brandant palmes i palmons, sovint els adults porten fulles petites de palma o de llorer més discretes,que seran beneïts pel mossèn. A la missa i a la benedicció cal anar-hi ben mudat i estrenar, com a mínim, una peça de roba, ja que, segons el refrany, "Diumenge Rams, qui no estrena no té mans". En sortir de missa, la canalla agita i colpeja ben fort a terra les palmes i palmons, competint per veure qui aconsegueix fer l'escombra més llarga en el palmó, simulant l'antic ritual per despertar la natura adormida.
És tradició
que els padrins siguin els qui comprin la palma més bonica a les seves filloles
i el palmó més llargarut als seus fillols.
Les palmes i palmons es decoraven amb llaminadures en forma de rosaris i
figuretes en colors blanc i rosa rosaris ( recordant la Passió), fetes de sucre
. Actualment, ja hi ha moltes palmes i palmons que venen adornats des del
taller on les han manufacturat, incorporant joguines i galindaines vàries.
Una cançó
tradicional que es cantava mentre es picava a terra fa:
"El ram, el ram, el ram de la Passió:
Obriu, obriu, que volem entrar!
A les portes de l'església no hi venen bacallà!"
Les palmes i palmons beneïts es pengen a la barana del balcó de casa com a element de protecció fins a l'arribada del Carnestoltes de l'any vinent, moment en què cal cremar-les i utilitzar la cendra beneïda per imposar-la al front dels assistents a la cerimònia religiosa del Dimecres de Cendra. També és tradició que els Rams beneïts es cremin i s'escampi la seva cendra pels camps per, així, fecundar millor la terra. Així mateix, les fulles de llorer beneïdes es guarden per fer-les servir com a condiment en els àpats de festa grossa.
"El ram, el ram, el ram de la Passió:
Obriu, obriu, que volem entrar!
A les portes de l'església no hi venen bacallà!"
Les palmes i palmons beneïts es pengen a la barana del balcó de casa com a element de protecció fins a l'arribada del Carnestoltes de l'any vinent, moment en què cal cremar-les i utilitzar la cendra beneïda per imposar-la al front dels assistents a la cerimònia religiosa del Dimecres de Cendra. També és tradició que els Rams beneïts es cremin i s'escampi la seva cendra pels camps per, així, fecundar millor la terra. Així mateix, les fulles de llorer beneïdes es guarden per fer-les servir com a condiment en els àpats de festa grossa.
La tradició de
brandir palmells i palmes el Diumenge de Ramos es manté a Catalunya gràcies a
la introducció de nous models. Encara que la tradició de regalar el palmell és
cristià, actualment, com els Reis o la Mona de Pasqua, ha traspassat la
frontera religiosa per convertir-se en una festa familiar. A altres llocs
d'Europa, com a Polònia i a
Lituània també es fan servir
palmes decorades a les celebracions del Diumenge de Rams.
10. Gremis del segle XXI a Catalunya
A Catalunya la tradició dels gremis està molt arrelada. Els treballadors d'un mateix sector o ofici s'agrupen avui dia per a tenir poder de veu i decisió a temes que comparteixen, com pot ser la formació, la qualitat, la publicitat de productes comuns.En aquest sentit, un dels gremis més actius és el Gremi de pastissers de Barcelona, que destaca per, entre altres coses, potenciar els dolços tradicionals catalans associats a les festes, com bunyols de Quaresma, mones, panellets, torrons, tortell de Reis, coca de llardons, etc. a més dels clàssics als Països Catalans (braç de gitano, tortell, xuixo, ensaïmada, canya de crema o de xocolata, flauta, etc.) i les noves creacions, com el pa de Sant Jordi, etc.
11. Tradició i innovació de
l’artesania catalana
El sector artesà a Catalunya té
una extensa trajectòria a la qual s'hi ha sumat, els darrers temps, la
implantació d’un segell d’innovació i contemporaneïtat: es pot innovar des de
treballar una peça única fins a fer sèries curtes o, fins i tot, en alguns
casos, arribar a esdevenir una indústria artesana amb uns 20 o 30 treballadors.
Majoritàriament es tracta de produccions vinculades a l’àmbit familiar (un 66%
de les empreses són unipersonals), on hi ha una suma d’ofici i disseny. El
producte artesà s’elabora amb una matèria primera natural o una matèria
industrial reciclada, i combina la tècnica amb la tradició i la innovació.
Aquests productes tenen com a destinació l’ús com a complement personal o com a
element útil per a la llar, i també n’hi ha de vinculats amb l’arquitectura,
l’interiorisme i els grans volums.
12.
Actualització i Iniciatives catalanes
associatives i gremials
El sector de l’artesania té un
volum de facturació aproximat de 400 milions d’euros i s’ha anat readaptant i
actualitzant als nous temps. En un món globalitzat, cal ser competitiu,
sobretot en un segment en què no hi ha grans produccions, sinó feines on les
mans, la creativitat i l’originalitat tenen un paper cabdal. Aquesta
peculiaritat fa que el sector de l’artesania pugui ser un bon inici per als
joves que volen començar a treballar.
Atesa la diversitat de
l’artesania catalana, a vegades hi ha dificultats per aplicar unes polítiques
sectorials homogènies, ja que és diferent treballar el cuir que el fang o el
vidre, per posar un exemple. Per projectar i promocionar l’artesania artística
i d’ofici a Catalunya, sobre la qual la Generalitat té competències exclusives,
el Govern disposa del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (CCAM), que fomenta
aquesta transversalitat del sector mitjançant el Centre d’Artesania Catalunya. Per
Xavier Villas, cap de l’Àrea d’Artesania del CCAM, “un dels objectius és fer visible la qualitat i la diversitat de la
nostra artesania i facilitar una presència activa dels diferents sectors
artesans catalans al món firal”.
Un aspecte important del sector
de l’artesania és el seu ampli teixit associatiu i gremial, amb gairebé 40
entitats, que demostren el seu caràcter transversal. Entre aquestes entitats
destaca la Federació d’Associacions d’Artesans d’Ofici de Catalunya (FAAOC),
constituïda el 2004 i que té 17 entitats associades (territorials i sectorials
d’oficis concrets com ara la ceràmica, el tèxtil i el vidre) que apleguen un
miler d’artesans.
Una altra iniciativa prevista és
celebrar entre el 2015 i el 2016 una exposició d’artesania d’excel·lència, on
es mostrin peces úniques que s’acosten a l’art.
Sobre els joves i l’artesania,
Joan Farré lamenta que “hi ha molta gent
jove que s’està interessant pel sector, però, com que la figura de l’aprenent
va desaparèixer fa un temps, tenen
dificultats per accedir-hi”. Tanmateix, afegeix que “s’està recuperant el prestigi perquè hi hagi jovent que es vulgui
dedicar al sector de l’artesania a Catalunya, i això és bo”.
13. Reconeixement
i prestigi
La Generalitat atorga dos
reconeixements de prestigi al sector de l’artesania, el carnet d’artesà i el
Diploma de Mestre Artesà. Actualment tenen el carnet 3.200 persones, de les
quals 500 han estat guardonades també amb el Diploma de Mestre Artesà, el qual
es dóna a les persones que han fet de la
seva professió un ofici artesà o un mitjà pedagògic amb excel·lència i
mestratge, i que tenen un mínim de quinze anys de trajectòria professional
reconeguda.
Lídia Monterde Abril
2016
Bibliografia
consultada: http://origenartesani.blogspot.com.es/
Enciclopèdia catalana.com
