1er bloc de
Cultura Catalana
Curs 2015-2016
“L’aigua i Catalunya””
Casal de jubilats del Centre de Badalona.
Com si fóssim un peix, avui ens interessarem per l’aigua. Com explicar-nos, què és l’aigua? I a més, sabent que el nostre cos n’està format per un 60 %.Quina relació h tenim? Ho farem observant alguns conceptes i aspectes, no en tots els que hi ha, ja que l’aigua dóna molt de sí. Comencem amb aquesta pregunta. 1. D’on ve l’aigua?.
Us heu preguntat alguna vegada d'on
prové l'aigua dels oceans? Molts de vosaltres, suposo que pensareu en les
erupcions volcàniques que eren habituals i energètiques en els primers estadis de
formació del nostre planeta. I teniu part de raó. Una de les principals hipòtesis sobre la formació de la
Terra és que estava tan calenta quan es va formar, fa 4.600 milions d'anys, que
qualsevol contingut d'aigua original s'hauria d'haver evaporat. Però, ara, dos
terços de la superfície estan coberts d'aigua, de manera que: d'on ha vingut?. Una vegada el planeta es va refredar mínimament, el
vapor d'aigua generat i present a l'atmosfera es va anar condensant i tornant
líquid, de manera que el nostre planeta marró i desèrtic es va convertir en un
planeta blau. Algunes de les teories que intenten explicar aquests primers
milions d'anys de la Terra també recull,en la possibilitat que l'aigua
congelada present en astres que xocaven amb el nostre planeta (asteroides i
cometes) podien també haver aportat aigua al conjunt.
Doncs quin és
l'origen de l'aigua que fa possible la vida al planeta Terra? Durant molts anys
s'ha cregut que procedia d'algun cometa, però la nau espacial Rosetta ha
descobert que el vapor d'aigua del cometa 67P que ha observat és
significativament diferent de la que es troba a la Terra.. Era un dels primers
resultats més esperats de la missió.
Com és que sabem que l'aigua d'un
cometa és igual o diferent a la nostra aigua? Perquè mesurant les ones
infraroges es pot mirar quina és la composició de l'aigua d'aquest cometa. I
tots sabem que l'aigua està formada d'oxigen i d'hidrogen (recordeu, H2O), però
el que no tots sabeu és que d'àtoms d'hidrogen n'hi ha de diferents tipus. Així
doncs, pots tenir diferents tipus d'aigua on la única diferència sigui el tipus
d'hidrogen o d'oxigen, i aquest n’és el cas. De tota manera els
científics pensen que els cometes van aportar un 10% de l'aigua del nostre
planeta. Ja veieu. L'estudi de l'aigua a l'Univers dóna molt joc...
2. 1 Cicle de l’aigua.
Eclesiastès ( A.T 1,7) ja va
observar que: " Tots els rius van al mar i, malgrat que hi continuen
fluint, la mar encara no s'ha omplert".
L'aigua dels mars i oceans s'evapora
i puja a l'atmosfera. En contacte amb les bosses d'aire fred, el vapor d'aigua
es condensa en gotes minúscules, les quals, impulsades pels vents, s'ajunten i
formen els núvols, que acaben vessant el seu contingut sobre la Terra en forma
de pluja, neu o calamarsa. La major part de l'aigua cau directament als mars i
oceans. La resta s'infiltra al sòl (per formar aqüífers subterranis que donen
pas al naixement de les fonts) o brolla per anar a nodrir els rius que, al seu
torn, alimenten els mars i oceans. I el cicle torna a començar.
2.2 Un exemple de captació d’aigua a
Catalunya, Barcelona
L'aigua que
se subministra a Barcelona prové de la captació que es fa a les conques dels
rius Llobregat, Ter i Besòs. Després d'un procés de potabilització
s'emmagatzema en dipòsits, des d'on passa a la xarxa de distribució perquè
arribi amb la pressió adequada a cada llar o empresa. Un cop feta servir,
aquesta aigua residual se'n va pel desguàs amb la qualitat minvada i comença
aleshores un procés de depuració que la retorna al medi natural en condicions
òptimes. D'aquesta manera, més endavant es pot tornar a captar i així es torna
a iniciar un nou cicle que permet preservar les reserves hídriques perquè mai
no ens falti l'aigua.
Com hem dit, l’aigua de Barcelona es
capta de 3 rius. De la conca del Llobregat, es capta del mateix riu (origen
superficial) i de l'aqüífer subterrani de la seva vall baixa.
L'aigua superficial té una
mineralització elevada i conté microcontaminants orgànics i inorgànics. Un
tractament intensiu i sofisticat la converteix en aigua potable.
L'aigua
provinent del riu Ter es potabilitza a l'estació de tractament de Cardedeu. A
la conca del Ter, l'aigua s'extreu exclusivament del riu. Té una concentració
salina moderada, una lleugera presència de bacteris i poca contaminació orgànica
gràcies a l'autodepuració natural que es produeix als embassaments.
Del riu Besòs
només se'n capta l'aigua subterrània, provinent d'un aqüífer petit que es
potabilitza a l'estació de
tractament del Besòs per
tractar aigües subterrànies salobres i amb presència de contaminació orgànica.
3.
Influència de l’aigua a la història de Catalunya.
3.1 A la prehistòria
Durant el canvi climàtic que es
produí al mesolític, que causà la retirada del glaç cap al nord d'Europa,
desertitzà les zones subtropicals, i provocà importants migracions i també
extincions d'animals. La manca d'aliments obligà els caçadors-recol·lectors a
desenvolupar la producció d'aliments. S'esdevé, doncs, una autèntica revolució:
l'activitat econòmica comença a girar al voltant de l'agricultura (amb l’aigua) i la ramaderia
Els humans del neolític, tot
observant la natura, conegueren
el cicle del creixement de les plantes. Aprengueren que si plantaven una
llavor, gràcies a l'aigua de la pluja, aquesta germinaria i donaria fruit. Es
convertiren en camperols que conreaven. Els primers assentaments humans a
Catalunya s’establiren a les vores dels rius. Les primeres restes humanes
conegudes a Catalunya van ser trobades a la conca del Ter prop de Banyoles. El
riu servia de font d’aliment i de frontera de pobladors. El neolític comportarà
una nova economia productora
en què el nombre de components d'una comunitat no depenia tan sols de les
circumstàncies climàtiques o dels recursos vegetals i animals, sinó de la seva
capacitat d'augmentar el fruit de les terres conreades i dels ramats, alhora
que l'economia de la comunitat era autosuficient.
3.2.
Els romans i l’aigua a Catalunya
Els romans varen ser uns grans
enginyers hidràulics. Tant a nivell de grans obres públiques per a captar aigua
de les fonts i menar-la a la ciutat, com d’obres públiques locals, xarxa de
clavegueram, conduccions d’aigua domèstica, fonts públiques, safarejos, etc. Portaren
part de la seva obra a Catalunya.
Un dels problemes més importants de tots els pobles i
ciutats de l’antiguitat, i del món modern, és la conducció d’aigua fins als
nuclis habitats. En un principi es varen construir pous i cisternes per a la
recollida de l’aigua de pluja, així com la localització, i posterior
monumentalització de fonts..
En la zona on es va estendre la ciutat baixa
de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació de pous i de
brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric precedent i
dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font dels Lleons (c. Pere
Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània (cuniculus) d'època romana, excavada,
segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d'origen
càrstic per dur-la fins al port militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte
de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de
conducció d'aigua
Els romans,
com a grans arquitectes i enginyers varen aportar una solució nova: els
aqüeductes. L’aigua era desviada dels rius o de les fonts de les
muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un
arrebossat de morter. L´’aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot
superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) . En arribar a la ciutat
anava a parar a una torre (castellum aquae), on es filtrava d’impureses i des
d’on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre
per a les termes i un tercer per a les cases privades. Els romans no coneixien
la bomba d’aigua, per tant havien d’utilitzar el Principi d’Arquímedes”, la
teoria dels vasos comunicants i els desnivells naturals.
A Tarragona tenim l’anomenat Pont de les Ferreres
o del Diable que destaca per la seva grandiositat i funcionalitat, atès que
s'edificava com a tots els aqüeductes romans,
per abastir d'aigua poblacions
que, pel seu gran nombre d'habitants no en tenien prou amb les reserves locals
que disposaven. Trobem com a restes menors el de Can Cua, a Pineda de Mar
al Maresme. A Barcelona s’han
localitzat restes de dos aqüeductes diferents, els dos són del moment de
fundació de la ciutat, un venia des del Collcerola, l’altre menava l’aigua des
del riu Besos a la zona de Montcada. Al llarg de diverses intervencions
arqueològiques al barri de Sant Andreu de Barcelona, s’han pogut documentar les
restes d’una conducció o aqüeducte d’època romana que, possiblement, és el que
portava l’aigua del riu Besos fins als aqüeductes de la plaça Nova.
Aquesta conducció transcorre més o menys paral·lela al traçat del Rec Comtal, i
està totalment soterrada, fa uns 60
centímetres d’amplada interior, amb el
fons impermeabilitzat per un arrebossat de morter.
La vida dels aqüeductes i
conduccions d’aigua no solament depenia del talent dels enginyers, sinó també
d’una voluntat política eficaç, de la continuïtat d’una administració
qualificada, com els curatores , i del seu personal, com els funcionaris
d’aigua. Les principals tasques d’aquesta administració era vetllar per la
construcció dels aqüeductes, mantenir regularment en bon estat les canalitzacions
i administrar les concessions de l’aigua.
3.3 L’aigua en època romana a Badalona, Trobem la conducció que fou utilitzada en època de l’emperador Tiberi (14-37 dC) per tal de proveir d’aigua la ciutat de Baetulo. Està coberta amb volta de canó i pavimentada amb opus signinum (calç i ceràmica). L’aigua, que arribava des de la serralada de Marina fins a la ciutat, era transportada a través d’aquest tipus de conduccions i anava a parar a les cases privades, com la Casa dels Dofins o la Casa de l’Heura, properes al conducte, nodrint les termes i arribant a les fonts, que permetien distribuir l’aigua entre els seus ciutadans. Aquest conducte, del qual es poden recórrer 40 m, és l’únic d’aquest tipus que es pot visitar a Catalunya.
A més era habitual que les cases tinguessin pou i cisterna, ja que l’aigua de pluja i la procedent del subsòl tenen qualitats diferents, i calia no barrejar-les.
Es coneix per antigues excavacions, l’existència de diversos pous a l’àrea de la ciutat romana. Alguns d’ells, no presenten una datació fixa, que asseguri la seva procedència romana, de manera que únicament es poden verificar com a romans, el pou situat al costat de la piscina del jardí del Quint Licini, a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, el pou del carrer Fluvià, que pertanyia al pati d’una casa, i el pou del passatge de la Pau, que també podria pertànyer a una casa dels extramurs de la ciutat.
En quant a les cisternes, se n’han documentat dues. Una formant part, possiblement, del peristil o jardí d’una casa situada al sector est de la ciutat, al carrer Pujol, I l’altra, situada a la mateixa zona del pou del carrer Fluvià, que tradicionalment ha rebut el nom de “presó o pou de Sant Anastasi”.
Si parlem d’altres elements de transport d’aigua documentats a la ciutat de Baetulo, hem de mencionar les canalitzacions que, bàsicament, eren de dos tipus: les canalitzacions de ceràmica (tubuli), i les canonades de plom (fistulae plumbariae). Segons Vitruvi, era desaconsellable la utilització de canonades de plom, ja que es consideraven “malsanes”, però d’altra banda, el plom era un material molt mal•leable, fet que permetia la seva adaptació a tot tipus de formes i trajectes, encara que fossin molt complexos. No obstant això, un dels majors inconvenients per a la utilització del plom, especialment en ciutats petites com Baetulo, era el seu elevat cost, ja que a la matèria primera s’hi havia d’afegir la mà d’obra especialitzada per a la seva elaboració, els anomenats plumbarii, que construïen les derivacions des de la xarxa pública. Per aquesta raó, era més freqüent la utilització de tubuli(canonades de ceràmica) per a les canalitzacions públiques. Aquests tubs tenien un extrem més estret, per tal d’encaixar-lo, amb morter de calç, en el tram següent.
A Baetulo està documentat l’ús de canonades de plom tant en edificis públics com dins l’àmbit privat, fet que demostra la riquesa de la ciutat. En les termes i més concretament en la piscina de caldarium, queda en el seu lloc original part d’una canonada de plom. A més, en les excavacions que s’hi van realitzar els anys 50, van aparèixer diversos fragments d’aquest tipus de canalització. També se n’han documentat a la casa del carrer Lladó i a la Casa de l’Heura.
En quant a les canalitzacions de ceràmica, que habitualment circulaven per terreny de propietat pública, se n’han documentat dos, una al carrer que separa la Casa dels Dofins de la Casa de l’Heura, paral•lela al col•lector que passava pel centre del carrer, i una altra a la plaça Font i Cussó.
3.4 El Rec Comtal de Barcelona
El Rec Comtal de Barcelona era una estructura hidràulica de
primera magnitud que perdurà fins al segle XIX com un dels principals
abastidors d’aigua a la ciutat, que servia per a regar i també en el seu ús de
força per a fer funcionar els diversos molins
construïts al llarg del seu traçat.
Rec Comtal,
Arc de Triomf, 2009
El seu origen
cal cercar-lo en l'aqüeducte romà
que proveïa d'aigua
la ciutat.
Es difícil, encara a hores d'ara, ubicar exactament l’inici de la construcció
del Rec Comtal. Hi ha diverses hipòtesis, la més extensa de les quals ens diu
que era obra del comte Mir (954-966), el germà petit del comte de
Barcelona Borrell II, a principis de la segona meitat del
segle X..
El seu
objectiu era moure els molins del comte. En cap cas es va pensar per dotar
d’aigua de boca la ciutat. Les aigües sobrants havien d’irrigar una àrea
creixent entre el rec i la mar. Serà al llarg del segle XI quan l’ús del Rec es
generalitza. D’aquesta manera, la nova aigua canalitzada esdevenia productiva i
generadora de rendes. El rec comtal i
els molins eren principal font d’ingressos de la monarquia catalana, per tant
l’aigua era un dels principals elements de poder i riquesa.
Van ser les infraestructures de la baixa edat
mitjana les que van formar la base del sistema tradicional de proveïment venidor
d’aigua en els sigles següents..
3.5 L'aigua a la Barcelona
preindustrial
Al segle XIV
la construcció d’una nova canalització per abastir les fonts de ciutat, en
aquest cas amb aigua provinent de Collserola, reflectia el nou poder municipal.
Les fonts es concentraven a l’àrea més central, i l’aigua es distribuïa també a
algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases
privilegiades. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys
servits. Les escasseses recurrents van ser l'estímul de noves iniciatives per
assegurar i ampliar l’aprovisionament.
Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. El mestre de les fonts Francesc Socies és l’autor del Llibre de les fonts de 1650, una descripció molt precisa del tot el sistema.
Des de 1701, una canalització oberta portava aigua del Rec Comtal des del Clot fins a Canaletes: una solució insalubre i insuficient. El 1778, l’Ajuntament i altres interessats impulsaren la construcció de la mina de Montcada per incrementar el cabal del rec. L’any 1822, la mina es tornà a ampliar. Entre el 1824 i el 1826 es construí un aqüeducte de Montcada a Barcelona.
Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. El mestre de les fonts Francesc Socies és l’autor del Llibre de les fonts de 1650, una descripció molt precisa del tot el sistema.
Des de 1701, una canalització oberta portava aigua del Rec Comtal des del Clot fins a Canaletes: una solució insalubre i insuficient. El 1778, l’Ajuntament i altres interessats impulsaren la construcció de la mina de Montcada per incrementar el cabal del rec. L’any 1822, la mina es tornà a ampliar. Entre el 1824 i el 1826 es construí un aqüeducte de Montcada a Barcelona.
El nivell tecnològic
assolit en els primers segles no fou clarament superat, a Barcelona, fins a la
segona meitat del segle XIX
La venda de
plomes d’aigua a particulars va contribuir a sufragar el cost de les obres i
permeté una limitada expansió del subministrament privat i la formació d’un
mercat incipient de plomes d’aigua.
La ploma, era una mesura poc precisa
que variava força segons les localitats. Era una referència contractual, perquè
de fet el subministrament era molt variable. La mesura del cabal es feia amb
una plomera que tenia un joc de forats calibrats. Ploma de Barcelona: 2.200
litres/dia Ploma de Lleida: 2.160 litres/dia Ploma de Tarragona: 3.327
litres/dia Ploma de Reus i Valls: 2.459 litres/dia Ploma de Mataró: 7.405
litres/dia.
3.6 Evolució dels pous, la seva
contaminació
L’aigua dels
pous era abundant i bàsica en les activitats agrícoles i artesanals, i en els
usos domèstics. Les noves activitats industrials en van fer un ús intensiu i
creixent. Era, però, de salubritat més que dubtosa, especialment als espais
domèstics de la ciutat emmurallada, on els pous es trobaven en els patis de
veïns, a poca distància dels pous morts de les comunes, de manera que la
contaminació per filtració era inevitable. Les emanacions eren la via del
contagi, i la pudor, el símptoma més immediat. A l’espai públic, per conjurar
el risc, es procurava facilitar la circulació de l’aire i de l’aigua, augmentar
el nombre de fonts, renovar les clavegueres, i pavimentar i regar els carrers.
4. Altres trets relacionats amb la cultura de l’aigua
El grec Tales de Milet (624-546 aC
aproximadament) ja afirmava que l’aigua era el principi, la causa i la
substància primitiva de totes les coses.
Sens dubte l’aigua ha estat
l’element que ha marcat l’inici de les poblacions; tota civilit-
zació s’ha desenvolupat a la vora
d’un riu o del mar, com ho va ser l’antiga Mesopotàmia,
cultura naixent entre els rius
Tigris i Èufrates.
Amb l’auge de l’Imperi Romà la
cultura de l’aigua es desenvolupà en un sentit més ampli,
ja que se li donaren propietats
curatives gràcies a les quals es van crear les termes; la
caiguda de Roma portà a l’era de
l’Edat Mitjana i del feudalisme, societats que no van
desenvolupar tant la cultura de
l’aigua: la manca de clavegueram i l’abastament d’aigua
dels pous –entre d’altres factors–
eren un niu d’epidèmies que van causar grans mor-
taldats entre la població; arran
d’aquest factor es comença a prendre consciència dels
riscos de l’aigua contaminada i a
tenir la necessitat de conèixer el nivell de seguretat i
salubritat de l’aigua perquè no
sigui una font d’epidèmies, sinó una font de salut.
El Judici de Déu
A l’Edat
mitjana es practicava el “Judici de Déu” anomenat així perquè consistia a
deixar la resolució del litigis a la saviesa divina, considerada superior a la
humana . Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats
eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua
bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu
els protegia i, en conseqüència, eren innocents. Lògicament, tots els acusats
sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Un albat
(del llatí albatus, blanc) és una criatura morta abans d'arribar a tenir ús de raó, per la qual cosa es creia que no tenia la marca del pecat original. Era molt estesa la creença que els albats
protegien com a esperits benèfics els membres
de la família a la qual
pertanyien. Com a conseqüència, i durant els primers segles de l'Edat mitjana, era habitual el
costum d'enterrar-los al subsòl de la llar o al davant de la casa, per tal que l'esperit de l'infant no inquietés i
continués protegint els vius. Aquest costum ancestral, documentat en jaciments ibèrics, va perdurar fins i tot després de la
implantació del cristianisme. Se'n troben alguns
exemples al Berguedà (Castellot de Viver) i al poblat de Sant Miquel de la
Vall,
a la conca de Tremp, datables entre els
segles IX i XII.Els albats, formaven part també del procés judicial medieval anomenat "judici de Déu", Una altra de les proves que s'utilitzava anomenada per albatum consistia a submergir dos infants en aigua, un representant a cada banda; el que s'enfonsés perdia el plet, i si no se n'enfonsava cap dels dos, o tots dos, les propietats disputades es dividien.
Ens ha quedat la paraula albat que en català vol dir ( Criatura morta abans de tenir ús de raó. Persona càndida, fàcil d'enganyar.)
Actualment, en algunes comarques valencianes perviu la tradició de la Dansa de l'Albat en què amb cançons de joia i alegria es narra l'ascensió d'un àngel al cel.
A l’edat mitjana, on l’aigua estava contaminada i
causava moltes infeccions, la cervesa era molt més saludable ja que el procés
d’ebullició la feia més inofensiva per la salut. Els monjos eren els
encarregats de produir i distribuir de forma racionada la cervesa als poblats
Termes i balnearis. Aquesta cultura de l’aigua va suposar la creació de centres de salut a
Catalunya en el XIX, les termes balnearis,on l’aigua era l’element essencial.
La noblesa del segle visitava
aquests establiments des d’on s’impulsà el naixement de la indústria de l’aigua
mineral envasada.
Des de l’antiguitat, les
civilitzacions havien utilitzat vasos i gerres amb l’única finalitat
de traslladar-la, però és a finals
del segle XIX quan la indústria de l’aigua envasada es
desenvolupa a causa de dos factors
principals : la noblesa que visitava les termes per realitzar sessions
curatives s’emportava l’aigua mineral
per fer les cures a domicili.
Els materials llavors utilitzats
eren bàsicament la ceràmica i el vidre; no va ser fins a
l’any 1968 quan es creà la primera
ampolla de PVC. Actualment els envasos més utilit-
zats són el vidre i el PET, un
plàstic 100% reciclable i més resistent desenvolupat als
anys 90 i que va ser fruit de la
preocupació de la indústria pel medi ambient.
El valor salut que tanta força va
tenir al segle XIX s’ha anat desenvolupant fins a l’actualitat en què se li ha
afegit el valor sabor: el consumidor és exigent i demana no només
la qualitat que la indústria de
l’aigua li assegura sinó un gust adequat a cada paladar.
Aquesta nova cultura es reflecteix
en el fet que molts restaurants inclouen avui dia una
carta d’aigües similar a la dels
vins.
5. El control i gestió de l’aigua
La gent va
ser capaç de construir molins per aprofitar el recurs hidràulic i moldre el
blat. En aquest primer moment, sembla ser que els molins i l’aigua, solien ser
propietat dels pagesos.
El primer
text jurídic hidràulic que tenim a Catalunya data del segle XII i és l’anomenat
Codi d’Aigües del Rei Jaume I. Els seus principis bàsics eren que l’aigua no és
de propietat privada, que la seva administració ha d’ésser competència dels
usuaris i que els gestors s’han d’elegir dins dels propis usuaris, amb la
deguda protecció dels poders públics generals.
Es a
partir de la baixa edat mitjana, quan ja en solen ser propietaris els senyors
jurisdiccionals (sovint eclesiàstics), que establiran tota una sèrie de
condicions per a la seva explotació. Tot
això va deixar bona part d’aquest
control en mans d’uns privilegiats. I finalment, el repartiment dels privilegis
per l’aprofitament i el subministrament d’aigües va restar en mans de la
noblesa catalana.
Actualment, el
Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya és un conjunt de mesures programades
per: estalviar i racionalitzar l’aigua, garantir el bon estat dels
ecosistemes aquàtics (rius, embassaments, estanys, etc.) i assegurar la
satisfacció de la demanda d’aigua durant el període 2010-2015 a
Catalunya.. Cal aclarir que la Directiva Marc de l’Aigua determina que la
gestió de l’aigua s’ha d’efectuar a nivell de conca hidrogràfica. Aquest fet fa
que, per a la Generalitat de Catalunya, l’àmbit territorial de competència
correspongui només a les conques
internes de Catalunya
i a les seves aigües subterrànies i costaneres. Per a la resta
de territori (demarcació hidrogràfica de l’Ebre i del Xúquer), malgrat la
Generalitat és responsable de part de les polítiques relacionades amb
l’aigua, no té la competència per redactar la planificació
hidrològica, de manera que s’ha limitat a redactar propostes de gestió i
ha sol·licitat a l’Administració estatal que les incorpori als seus plans de
gestió.
Hem
sobrepassat els límits de la natura. Per conservar i protegir els rius i les
seves aigües s’han d’aturar i corregir totes les alteracions que pateixen, si
volem que ens arribi aigua en bones condicions a les aixetes.
6. El refranyer
amb l'aigua. Mos de refranys que relacionen la pluja amb el calendari
Hivern plujós, estiu abundós.
Si l'hivern és molt regat, ven-te l'oli i guarda el blat
Si Sant Silvestre plora, tot l'any plora; si Sant Silvestre riu, tot l'any
riu.
Gener amarat, mig any assedegat.
La pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts.
Si per Santa Àgueda plou, el blat de moro creix tot sol.
Carnestoltes mullades, Pasqües assolellades.
Quan plou per l'Ascensió, plou quaranta dies més; un dia sí, un dia no.
L’Abril diu al maig: jo no he plogut, tu plou a raig.
Si plou per Sant Pere Regalat (13 de maig), plou quaranta dies de
comptat
Aigua de juny primerenca, molts mals arrenca
Xàfecs d'agost, bolets en
abundor
Mare de Déu del Claustre i Mare de
Déu del Roser (8 de setembre), deu-nos aigua si ens convé.
Quan al cel hi ha bassetes, a la terra pastetes.
El setembre s'enduu els ponts, o
eixuga les fonts.
Desembre mullat, gener ben gelat .
7. Algunes llegendes sobre aigües i
rius catalans.
Des dels inicis de la historia,
l’aigua ha inspirat les persones en la creació de mites i llegendes
relacionades amb rius i fonts. Ara en veurem unes quantes.
A Castellar
de n'Hug (el Berguedà), diuen que l’aigua que brolla de les
Fonts del Llobregat són les llàgrimes de les nenes assassinades per una bruixa
que volia que la seva filla fos la més maca de la comarca. I que el color
vermellós que de vegades tenyeix aquestes aigües és el polsim en què es va
convertir aquesta bruixa quan les aigües van sorgir de les roques per
engolir-la, donant lloc al naixement del riu Llobregat. Més enllà de la
llegenda, l’ indret té un cert aire de misteri. Si passeges per la vora del
riu, fixa-t’hi bé. Potser vegis el reflex vermellós de la bruixa sota les seves
aigües. Les Fonts del Llobregat brollen a 1.300 metres d’altitud.
Algunes llegendes que relacionen l’aigua i
el comte Arnau. En aquest context s'ha d'incloure el mite del comte Arnau baró de Mataplana. El comte l'Arnau va
sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féu acudir al
castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més
fama. Per tal que el guarissin els peixia i els tractava a cor què vols, cor
què desitges. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia
penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les
muralles del seu castell.Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.
Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra impossible fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte féu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra. Féu acudir a tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.
Arnau, però, diuen que també va ser un
constructor d'obres extraordinàries, com el desviament del riu Llobregat per
fer arribar l'aigua a Mataplana. Segons la llegenda, quan el comte Arnau va
preguntar als operaris quan arribaria l'aigua, aquests li van contestar: 'Demà
si Déu vol arribarà l'aigua a Mataplana'. I ell va respondre: 'Tant si vol com
si no vol, demà l'aigua arribarà a Mataplana.' Davant la blasfèmia, l'aigua va
fer un tomb i va tornar cap a Castellar de n'Hug.
El comte
l'Arnau era amic de totes les encantades ( fades de
l’aigua)de la contrada, que l'ajudaven i el protegien en tot i per tot amb llur
poder sobrenatural. L'encantada de les coves de Ribes li va donar una espasa meravellosa que tenia
el do de ferir sempre que era treta de la beina. Si el Comte la desembeinava,
feria algú o altre sense ni tocar-lo ni tan sols veure'l. La gent en parlava
amb temença tot dient:
"L'espasa
del comte Arnau, fereix
sempre que la trau"
L'encantada
del Prestill lliurà al Comte una quantitat de diners dintre d'una bossa, a la
qual tenien la propietat de tornar sempre. El Comte se'ls podia gastar tantes
vegades com volgués, ja que al moment ja els tornava a tenir dins. Aquests
diners meravellosos li donaven una riquesa sense fi, que li permetia d'afrontar
les empreses més difícils, car mai no s'havia de deturar davant el cost. La
mateixa encantada també donà al Comte una pedreta bonica que, passada per la
cara, li feia adquirir atracció de tota dona que se'l mirés. Quan volia
provocar l'admiració d'una dona, no li calia sinó passar-se per la cara la
pedreta. Quan una noia quedava embarassada a la comarca i no se sabia qui era
el pare, li donaven la culpa al Comte.El senyor de Mataplana comptava, doncs, amb tres dons de meravella que posaven tot el món sota els seus peus: l'espasa de la virtut, els diners inexhauribles i el talismà de l'atracció. I, aquestes gràcies, les devia al favor de les encantades, i no pas del diable. El diable, però, també li proporcionà moltes bruixeries i fetilleries.
A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a qui li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
Una versió
més elaborada del mite diu que el comte Arnau de Mataplana, fou obligat a
casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l'edat i era mancada
d'atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per
Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les
Abadesses, on morí.
El Comte l'Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i,
cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. Conta la
llegenda, que l'ànima del comte l'Arnau condemnada per totes les malifetes ha
de vagar eternament per tot el que foren els seus dominis, diuen que totes les
nits, cap al tard, surt de l'infern cavalcant el cavall de foc, carregat amb la
monja que va ésser la seva estimada, i, rabent, com un llamp, volta i més volta
d'ací d'allà, esperitat i enfollit, sense repòs ni descans.
Lo comte de
Mataplana
ne tenia dos cavalls: l'un era blanc com la gebre, l'altre fosc com lo pecat. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc. Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar; la comtessa ja li'n deia: -Per què no enselles lo blanc? -Perquè fuig dels camins aspres i a mi em plauen més que els plans. |
||||
El Met de Ribes. Hi ha un personatge del costumari
ribetà que es resisteix a desaparèixer com han fet alguns, malauradament. . És
el famós Met de Ribes, que té com a lema el cèlebre “Anar fent”, que és un savi
conformisme davant les dures adversitats que pugui haver-hi en cada moment.
La dura adversitat d’en Miquelet
(Met de Ribes), era que un bon dia que el riu baixava crescut per les pluges,
es va apropar massa a la vora, amb tanta mala sort, que va relliscar caient a
l’aigua.
Arrossegat pel ràpid corrent riu
avall, en Met fidel a la seva filosofia, no va perdre la calma, doncs pensava
que si nedava a contra corrent seria pitjor. Els seus conciutadans, en veure’l
dins el riu, des de ponts i finestrons,
li preguntaven amoïnats: “Met, com estàs?”. Ell, per treure transcendència al
fet o potser per no admetre que s’ofegava, els contestava, mirant de fer bona
cara: “Anar fent, anar fent!
Ningú no ha estudiat ni sap d’on ni
de quan ve aquesta breu rondalla. Personatge i conte poden haver servit per a
il·lustrar la filosofia de la vida dels ribetans.
El soldat francés i el Torrent de la Fantasma
Durant la Guerra del Francès, a
començaments del segle XIX, amb el pretext de conquerir Portugal les tropes
napoleòniques invadiren la península, i Catalunya no fou una excepció. Els
soldats anaven al seu aire per les nostres contrades, tot i no conèixer ni el
territori ni la nostra llengua.
Així, a un d'aquests soldats
francesos li fou encomanada un dia una missió de missatger, havent de portar
una carta a un general. En el camí de tornada es perdé, donat que no coneixia
la zona, i tampoc podia preguntar a ningú com tornar perquè no parlava
l'idioma.
Com era estiu i feia molta calor, quan es trobava a l'alçada de Marata el soldat decidí resseguir el torrent que neix a aquesta població i mora al Congost per tal d'aprofitar-se de l'ombra i la frescor de la seva baga, pensant també que el portaria de ben segur a un riu i llavors seria capaç d'orientar-se per tal de tornar. A més, creia que no tindria problemes per recorre'l donat que es trobava pràcticament sec degut a l'època de l'any en que es trobaven. |
Tot i així, el camí no era res
senzill, doncs l'alta vegetació l'impedia caminar i moltes vegades havia
d'obrir-se pas amb el sabre. Després d'unes hores caminant, cap al vespre, el
soldat, una mica espantat perquè la nit se li faria a sobre abans del seu
retorn però extenuat, s'aturà amb intenció de beure d'un raig d'aigua que
brollava d'una de les parets del torrent i per seure's a reposar una estoneta.
Mentre bevia ajupit li semblà escoltar el plor d'un nadó, però no li prestà atenció pensant que el cansament el feia escoltar imaginacions. Però un cop estigué assegut a terra el tornà a escoltar més nítidament, darrere seu. Esporuguit i amb la mà al sabre es girà aixecant-se, però no veié res més que la copa dels alts arbres movent-se, de tal manera que tornà a seure.
Mentre bevia ajupit li semblà escoltar el plor d'un nadó, però no li prestà atenció pensant que el cansament el feia escoltar imaginacions. Però un cop estigué assegut a terra el tornà a escoltar més nítidament, darrere seu. Esporuguit i amb la mà al sabre es girà aixecant-se, però no veié res més que la copa dels alts arbres movent-se, de tal manera que tornà a seure.
Continuà escoltant el so del
fullatge movent-se darrere seu i una altra vegada el plor d'una criatura i
aquest cop, quan es girà, distingí una figura blanca, tan alta com els arbres
del torrent, que es movia lentament i que sostenia un nadó als seus braços, el
qual deixava anar un rastre de fum blanc i greix.
En veure aquesta fantasmal aparició
el soldat caigué a terra, cridant de la por, i la figura, en escoltar-lo,
s'adonà de la seva presència i es dirigí cap a ell.
Font de
Santa Margarida, al torrent a l'alçada de Llerona
|
Al trobar-se prop del soldat, la
figura s'abraonà sobre ell i aquest, en un acte reflex, desembeinà el seu
sabre i el clavà a la fantasma. De la ferida en sortí una columna de fum blanc
i el sabre, en retirar-lo, quedà recobert de greix. El soldat, presa del pànic,
arrencà a córrer i no s'aturà fins que retornà al seu allotjament, on explicà tothom
el que havia vist.
Quan els habitants de Llerona s'assabentaren del que havia succeït baixaren al raig d'aigua, que es troba a l'alçada de l'església de Santa Maria de Llerona, i hi construïren una font dedicada a Santa Margarida, patrona de les dones en part, per tal de protegir de la fantasma els assedegats que van a beure al torrent. Però només protegeix a aquests i no a tothom, de manera que encara avui dia es pot veure la fantasma amb el nadó als braços si es baixa al torrent al capvespre o a la nit, i des d'ençà el torrent rep el nom de Torrent de la Fantasma.
Quan els habitants de Llerona s'assabentaren del que havia succeït baixaren al raig d'aigua, que es troba a l'alçada de l'església de Santa Maria de Llerona, i hi construïren una font dedicada a Santa Margarida, patrona de les dones en part, per tal de protegir de la fantasma els assedegats que van a beure al torrent. Però només protegeix a aquests i no a tothom, de manera que encara avui dia es pot veure la fantasma amb el nadó als braços si es baixa al torrent al capvespre o a la nit, i des d'ençà el torrent rep el nom de Torrent de la Fantasma.
La Cocollona
Si algun dia
de boira espessa, passejant pels ponts de l’Onyar, escolteu una mena de xiulet
que us fa pensar en el vent lliscant pel canal del riu, pareu molta atenció
perquè potser tindreu la sort de veure volar, o potser nedar, a la Cocollona.
Que no sabeu
de qui estem parlant? Vaja, si és un dels personatges més famosos de Girona!
Conten els
més vells que fa molts anys, quan al barri del Mercadal encara hi havia un
convent de monges clarisses, a una cel·la fosca, situada per sota del nivell
del riu, hi havien tancat a la Rosalia, una monja novícia.
Uns diuen que
el càstig es devia a què no s’entenia amb la resta de les seves companyes,
perquè pensava que eren un mal exemple de vida i els recriminava constantment
tot el que feien. Altres, més avesats a històries romàntiques, expliquen que
estava tancada perquè la mare superiora l’havia enxampat escapant-se per les
nits per anar a reunir-se amb un monjo franciscà del convent de Sant Francesc,
de qui estava bojament enamorada.
El seu
patiment era tan gran, i va haver de passar tant de temps tancada que, a poc a
poc, el seu cos es va anar transformant per adaptar-se al lloc on malvivia. Es
passava el temps estirada pel terra, arrossegant-se com si fos un llangardaix
i, degut al grau d’humitat d’aquella racó, li van començar a sortir escates per
tot el cos.
Per poder-se
escapar a través de la finestra que donava al riu, li van començar a créixer
ales a l’esquena. Unes ales grans, però delicades, que es plegaven per
travessar les petites escletxes que s’obrien entre els barrots i s’obrien
majestuoses quan se sentien lliures a fora d’aquella presó.
D’aquesta
manera, la Rosalia va passar a convertir-se en una mena de cocodril i papallona
alhora, és a dir, en una Coco-llona. Un ésser condemnat a viure amagat, a
sortir quan la majoria de gent no la pogués veure i enxampar!
Nens i nenes,
nois i noies, homes i dones, si alguna vegada, passant a prop de l’Onyar us
cauen a sobre algunes gotes, però us sembla que els núvols no amenacen pluja,
no us estranyeu, són llàgrimes de Cocollona. Mireu amunt i crideu: no ploris
Cocollona, vola alt i arriba al cel!.
8. Seguim el curs d’un riu.
8.1 El Ter
Els rius més llargs i cabalosos de
Catalunya són els que neixen al Pirineu. Aquests rius, com el Segre, tenen una
forta crescuda a l'època de desglaç a la primavera. En canvi els que neixen a
les serralades litorals, com la Tordera, tenen un trajecte més curt i l'època
de més crescuda és a la tardor per les pluges. Però alguns rius catalans, com
el Ter, malgrat neixen al Pirineu, tenen crescuda a la primavera i a la tardor
ja que reben aportacions de rieres de plana.
Ens concretarem en l’estudi d’un riu
català. El Ter. Com ja hem dit, neix al
Pirineu a Ulldeter a uns 2.400 metres d'altitud, al peu
d'un antic circ glacial, dins el terme municipal de Setcases . Transcorre per les comarques del Ripollès,
Osona,
Selva,
Gironès
i Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània a l'Estartit.
Fa un recorregut de 208 quilòmetres.
Prop de
sis milions de persones, sobretot de l'àrea metropolitana de Barcelona, reben
aigua del riu Ter a les aixetes de casa seva, sovint barrejada amb la del
Llobregat.
8.2 Morfologia del riu.
Si fem una
breu ullada a la història del riu Ter, podem observar com aquest, en el seu
tram més baix, descrivia una sèrie de meandres entre els boscos i els prats de
la plana i portava un cabal cada vegada més important i més ample, fins
trobar-se amb les aigües del Daró, on es formava un conjunt d’aiguamolls que
s’estenien des del massís
del
Montgrí fins al de Begur. A l’època Medieval, una barca podia anar des de
Verges fins a l’Escala.
Està
descrit que els comtes d’Empúries desviaven bona part del cabal del Ter cap a
les seves terres. Al segle XVIII intervení de nou la mà de l’home i es van
suprimir una sèrie de corbes canviant el traçat en arribar a Pals. Així el riu
Ter ha perdut la seva morfologia originària de meandres.
8.3 Geologia del riu.
Al llarg del
seu recorregut es troben diferents materials. A la capçalera el Ter banya
substrats molts resistents: silícics ( granits pissarres conglomerats), així no
pot penetrar per les roques i el volum d’aigua subterrània és menor. Però , la
major part del recorregut és per terrenys calcaris ( materials tous) i així
l’aigua s’escola per escletxes i pot circular subterràniament.
8.4 Fauna
Malgrat la
intensa activitat humana i el greu estat de degradació, el Ter conserva una fauna
rica. Destaca, en primer lloc, el poblament de invertebrats i, en segon lloc,
el de vertebrats, en concret amfibis, rèptils, ocells i peixos. Són d’especial
importància els crancs, malgrat amb l’aparició del cranc americà la població
autòctona s’ha vist disminuïda en alguns trams.D’insectes (per exemple el
sabater, els tricòpters o les larves d’escarabat); les larves de mosquit, el
cuc-cua de rata, etc. Molts d’aquests invertebrats són utilitzats com a
indicadors de la qualitat de les aigües. D’amfibis en destaca la tortuga
d’aigua europea, el llangardaix verd, la sargantana, la serp d’aigua. etc.
Pel que fa
als peixos el riu presenta diferents tipus d’espècies, a la part alta del riu
la truita i el barb. A la part baixa la carpa i l’anguila.
El poblament
d’ocells és també molt important, a causa de la gran varietat d’ambients que hi
ha a la zona (plana, ambients fluvials,ambients d’aiguamolls...) i perquè
aquest espai és també un refugi de pas per a moltes aus migratòries que fan la
ruta d’Àfrica. Destaquen el balquer, la tallareta, el teixidor, l’oriol, la
mallerenga carbonera, la merla , la xivita , la gavina vulgar, el puput, etc.
Pel que fa al
mamífers destaca la rata d’aigua, el ratpenat,el conill, la rata negra, el
talpó,), el senglar, la guilla, i el
teixó.
8.5 Flora
A la conca
del Ter s'hi poden reconèixer la majoria de paisatges naturals d'arreu
d'Europa, tota una varietat i riquesa paisatgística que s'explica pel seu
enclavament geogràfic, les diferències altitudinals i orogràfiques i l'àmplia variabilitat
climàtica que presenta. El riu, degut a les seves característiques, hauria de
constituir un espai de gran valor
ecològic, amb una gran diversitat de flora, que determinarien un
paisatge força variat amb meandres, illes fluvials,aiguamolls, diversos braços,
codolars,... Avui dia, però, aquests ecosistemes presenten un nivell de
degradació; molts d’ells s’han suprimit per conreus agrícoles, plantacions forestals,
vies de comunicació o han hagut de suportar activitats agressives com les
extraccions d’àrids, canalitzacions...Tot i així, la capçalera de la conca està
formada per prats d’alta muntanya i pinedes de pi negre, més endavant, domina
el bosc de pi roig, roureda, fageda i alzinar.
8.6 La població humana del Ter.
Des dels
temps més remots, el Ter i els seus afluents han estat aprofitats per l’home.
Els primers assentaments humans de la conca s’establiren a les voreres dels
cursos d’aigua. Precisament les primers restes humans van ser trobades a la
conca del Ter, prop de l’estany de Banyoles.
Al llarg
dels segles II i I aC., comença una transformació de la societat indígena sota
el guiatge del poder romà, nomenat també romanització que suposa un impuls
important per al regadiu de les terres agrícoles. El Ter va ser una via de contactes comercials
entre la costa i l’interior del país.
La
penetració islàmica a la Península Ibèrica a partir del segle VIII i la reacció
dels monarques francs a aquesta expansió, fan que el Baix Ter, com a zona
fronterera, esdevingui un pont d’enllaç o una via de comunicació entre el món
musulmà i l’Imperi Carolingi. Així, la influència
d’uns i
d’altres marca aquesta època.
A l’època
medieval Aquests en els segles de certa pobresa, ja s’utilitzava el Ter com a
font d’energia i reg. Ens ho testimonien els molins fariners i sèquies, les
fargues del Ripollès i les pelleries de Vic i Banyoles. Però no fou fins a
finals del XIX que es dugué a terme una autèntica industrialització, amb
edificis fàbrica.
8.7 Les colònies industrials
Són d’aquesta
època les colònies industrials. Una colònia
industrial és un nucli de poblament
situat habitualment en zones rurals, creat amb l'objectiu de
proporcionar mà d'obra i suport logístic a una activitat industrial. Inclou els
edificis i equipaments propis de l’activitat productiva, els habitatges dels
treballadors i habitualment altres equipaments de serveis (escola, església,
botigues...). Les colònies són un dels fenòmens més característics del procés
d’industrialització de Catalunya, tant pel model industrial com perquè han
esdevingut un dels trets més singulars del paisatge de les comarques del Ripollès,
Osona,
el Berguedà
i el Bages.
El grup més important i conegut de colònies a Catalunya és el de les colònies tèxtils,
(fins al punt que sovint s’utilitzen ambdós termes, colònia industrial i colònia
tèxtil com a sinònims), però n’hi ha d’altres tipus: colònies mineres, metal·lúrgiques i agrícoles.
Un factor que
va influir en l'aparició de les colònies industrials van ser les lleis (de 1855
a 1868) que donaven privilegis fiscals a les indústries que obtenien l'estatut
de colònia que van ser aprofitades per uns quants industrials catalans per
crear les primeres colònies tèxtils que s'establiren en zones rurals i
produïren energia amb l’aigua deis rius Llobregat i Ter.[]
Aquest
sistema oferia diversos avantatges a l’empresari, com assegurar-se la mà d’obra
i la disminució de la conflictivitat laboral, a part de beneficiar-se, en el
cas de les colònies tèxtils de la vora dels rius, de l’existència d’una font
d’energia pràcticament gratuïta. Pel que fa als obrers, viure i treballar en
una colònia representava certs avantatges que ho feien prou atractiu, en
contrapartida a un major control i submissió. L'amo exercia una certa protecció sobre els treballadors,
segons la doctrina del paternalisme, tot cercant la disminució de la
conflictivitat laboral
Tot i haver
desaparegut la indústria original, moltes de les antigues colònies són avui
petits nuclis de població. A Catalunya hi ha fins a 73 colònies tèxtils,
repartides pels rius dels quals aprofiten la força motriu com a font d’energia.
Els rius són: el Llobregat (33 colònies), el Cardener (7 colònies), l’Anoia (1
colònia), el Calders (2 colònies), el Freser (7 colònies), el Ter (20 colònies),
el Brugent (2 colònies) i el Segre (1 colònia). De banda les colònies mineres i
metal.lúrgiques, agrícoles.
8.8 Eutrofització. Un fenòmen a tenir
en compte en el Ter
A
conseqüència de l’increment demogràfic s’han multiplicat abocadors
incontrolats, i materials contaminants que es filtren cap al riu o cap a les
aigües subterrànies. El Ter ha passat al llarg dels segles de ser un riu
d’aigua amb molt bon estat a ser un autèntic focus de contaminació i apareix l’eutrofització.
Un riu, un llac o un embassament,
sofreixen eutrofització quan les seves aigües s'enriqueixen en nutrients.
Podria semblar a primera vista que és bo
que les aigües estiguin ben plenes de nutrients, perquè així podrien viure més
fàcilment els éssers vius, ja que no els faltaria aliment. Però la situació no
és tan senzilla. El problema està en què si hi ha excés de nutrients i creixen
en abundància plantes i altres organismes fotosintètics. Més tard, quan moren,
es descomponen, produint males olors i un aspecte desagradable, disminuint dràsticament
la qualitat de l’ aigua. Aquest procés de putrefacció consumeix una gran
quantitat de l'oxigen dissolt i les aigües deixen de ser aptes per a la major
part dels éssers vius. El resultat final és un ecosistema gairebé destruït.
Durant la
segona meitat del segle XX, el Ter Vell ha experimentat una transformació molt
important relacionada amb la intervenció i els usos de l'home a la zona.
L'abocament d'aigües residuals i l'entrada dels excedents de rec provinents de
la plana agrícola adjacent, van comportar el rebliment i l'eutrofització del
sistema a causa dels aportaments de sediments i de nutrients.
A Osona, els
nitrats que provenen de la ramaderia són un dels contaminants que més afecten
el Ter.
El 70 % dels embassaments de l’Estat
espanyol estan en estat eutròfic i l’embassament de Sau, situat al mig del Ter,
n’és un exemple molt estudiat. El pantà , està situat a la vall de Sau, i és el
primer dels tres pantans construïts al riu Ter.
Es va començar a fer servir el 1963,
amb la intenció que actués com a regulador del nivell d’aigua del riu Ter, per
a la producció d’energia mitjançant plantes hidràuliques, irrigació agrícola i
domèstica
Al ser aquest el pantà construït a
més alçada, es un lloc idoni perquè s’acumuli gran part dels sediments que
l’ésser humà genera, des de les diferents industries que aboquen els seus
productes al riu, fins als abocaments d’aigües residuals urbanes que es generen
al llarg del seu tram. Podríem dir que l’ecosistema esta malalt. El problema de
l’eutrofització, ha provocat un augment de la biomassa planctònica de l’embassament.
S’han hagut d’instal·lar certes
depuradores especials per tal de depurar l’aigua eutròfica, ja que aquesta es
depura de manera diferent, i per tant ha suposat un augment en els costos. A
més s’ha trencat l’ecosistema, la relació producció/respiració i l’extinció de
diverses espècies.
La solució que s’ha pres al pantà de
Sau, consisteix en una modelació
matemàtica de la quantitat de biomassa fent
disminuir la quantitat de fòsfor fins a un nivell adequat això li ha premés
tenir progressivament millor qualitat
de les aigües que arriba al consumidor.
9. I per acabar, una curiositat
Pensaments
i aigua,
cóm és possible que vagin units? A primera vista podria semblar ciència-ficció,
però l’experiment del doctor Masaru Emoto diu que els pensaments i l'aigua
estan estretament vinculats, ja que els pensaments afecten directament a
l'estructura de l'aigua. Aquest experiment tractava entre moltes altres coses,
d'agafar diferents recipients d'aigua i en cada un escriure-hi una paraula o i
expressar-la en ella. Entre aquests missatges transmesos a l'aigua n'hi havien
de positius com gràcies, t'estimo, pau...i de negatius com t'odio, et mataré o
idiota. Seguidament s'agafaven els recipients, es posaven en congelació i
després s'analitzava com havia reaccionat cadascun d'aquests recipients amb
aigua.El resultat va ser , que l'aigua que havia estat sotmesa a missatges positius es transformava en formes de cristalls preciosos i l'aigua sotmesa a missatges negatius formava imatges desestructurades i caòtiques.
Segons Emoto l’aigua no és immune a l'energia que li transmetem i si això li afegim que el nostre cos està format per un 60% d'aigua ens hem de plantejar com afectaran al nostre cos els missatges positius o negatius que ens diem, com reaccionarà amb el nostre llenguatge extern i intern.
Cóm li parles al teu cos? Estàs format per estructures caòtiques o per cristalls preciosos? Pel que pugui ser, val la pena pensar-hi ?
.
Reflexió:
Diuen que les nostres vides són com les aigües d’un riu que va a para al mar, potser sí que és veritat. El riu neix juganer, amb energia, porta aigües cristal·lines, es torna servicial, segueix tranquil plàcid. Li poden prendre aigua, desviar-la, es pot tornar fangós... fins que amb menys força... conformat, va a parar al mar i allà es confon amb altres aigües. ( Lídia Monterde )
Bibliografia consultada.
http://www.aiguesdebarcelona.cat/ca/el-ciclo-urbano-del-agua. Per a més informació sobre el Pla de
Gestió de l’Aigua de Catalunya:- podeu visitar la pàgina web
de l’Agència Catalana de l’Aigua
-El Ter un
canal o una anella verda (Marc Roura i Pujol, Albert Albertí i Parals).
-El Ter, un riu per viure-hi (
Grup defensa del Ter)
-Viquipèdia.
Badalona. Setembre, 2015 . Primer
trimestre de Cultura catalana.
