LLENGUATGE

I HISTÒRIA

D’UNA LLENGUA

IRREDUCTIBLE

2n bloc de Cultura catalana curs 2015-16.

Gener 2016.

Lídia Monterde.

Casal de Jubilats del Centre de Badalona.

1a. Part. 1.Diferència entre llengua i llenguatge

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell.

Una llengua o idioma és un sistema de comunicació (verbal o signal) propi d'una comunitat humana. En total hi ha unes 6000 llengües diferents, però es calcula que prop de la meitat desapareixerà durant el segle XXI, per la manca de transmissió generacional i pressió política d'altres idiomes. Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística.

2.Sobre la singularitat del llenguatge humà

El llenguatge oral és el mitjà, per excel·lència, què disposen els éssers humans per comunicar-se amb els seus semblants i consisteix essencialment en una sèrie de signes sonors (fonemes) combinats en formes i seqüències diferents. No és l’única eina possible de comunicació, ja que al llarg de la història les persones han desenvolupat diversos tipus de llenguatge: corporal, plàstic, musical, etc., però amb el pas del temps el llenguatge oral, per la rapidesa en la transmissió de missatges i la seva intel·ligibilitat, ha esdevingut l’eina idònia per a la comunicació.

Quines podrien ser, doncs, les espècies privilegiades que han creuat el llindar del llenguatge? d’antuvi, amb una certa ingenuïtat comprensible, als humans ens agradaria trobar llenguatge en els primats, però l’experiència amb els primats ha estat, més aviat decebedora. Són precisament els dofins una espècie privilegiada: un grau d’encefalització gens menyspreable, facultats cognitives desenvolupades, com ara la capacitat d’auto reconeixement davant d’un mirall, i un repertori de vocalitzacions d’allò més ric i variat, incloent xiulets identificatius per a cada individu. A la pregunta: el llenguatge és exclusiu dels humans? De moment, les matemàtiques, tal com va succeir amb els quarks, s’anticipen al nostre coneixement limitat de la realitat. No és gens forassenyat pensar que els humans no tenim l’exclusiva del llenguatge.

3.Inici del llenguatge

L'origen del llenguatge és de gran interès per als filòsofs perquè la llengua és una característica essencial de la vida humana. En la filosofia grega clàssica, aquest tipus d'investigació va ser abordada com un aspecte que formava part de la naturalesa de les coses. Aristòtil, per exemple, tractava els éssers humans com a criatures amb capacitat de raonar i parlar a partir de la seva naturalesa, en relació amb la seva propensió natural a ser "polítics", i habitants de les comunitats de la ciutat estat.

Sembla que el llenguatge es va iniciar amb l’home de Neandertal, però no va ser fins a l’Homo sapiens, que disposava d’un crani i una cavitat bucal més adequada, que es va produir una evolució lingüística significativa. Així doncs, el llenguatge humà pot tenir entre cinquanta mil i seixanta mil anys d’existència. El seu origen ha sigut motiu de discussions acadèmiques durant segles. Tot i això, no hi ha consens sobre el seu origen ni tan sols sobre si es va originar en un sol punt o alhora en diversos indrets. Un problema que fa el tema difícil d'estudiar és la falta de proves directes, ja que ni les llengües ni l'habilitat de produir-les deixen fòssils.
Des de l'arribada de Darwin, el tema ha estat abordat amb més freqüència per científics que per filòsofs. S'ha suggerit que el llenguatge pot haver evolucionat en part, per bloquejar la comunicació, per a configurar la pròpia tribu. Es parla d’una hipòtesi de “llengües mare”. Suggereix que en el principi darwinià de selecció de parentesc, la convergència d'interessos genètics entre parents, podria ser part de la resposta. Si el llenguatge va evolucionar inicialment per a la comunicació entre mares i la seva pròpia descendència biològica, estenent-se més tard per a incloure-hi també els parents adults, els interessos dels parlants i oients haurien tendit a coincidir. Això es connecta amb la paradoxa dels parlants en codi, la història de la Torre de Babel, i no es contradiu amb les hipòtesis de la llengua mare dins la tribu per a evitar l'incest.
Tot i que els nadons de les diferents cultures adquireixen les llengües natives del seu entorn social, totes les llengües del món sense excepció fan servir una "entonació interrogativa" ascendent semblant per a les preguntes sí-no. Aquest fet és una forta evidència de la universalitat.
En temps més recents, en relació al llenguatge, ha aparegut la teoria de les neurones mirall. Poc abans del tombant del mil·lenni, un equip de científics que estudiava circuits neurals en ximpanzés va fer un descobriment inesperat. Van veure que en la zona del cervell, on resideixen els circuits dels comportaments motors automatitzats, hi ha un grup de neurones que s’activava exactament de la mateixa manera tant si els ximpanzés executen uns determinats moviments com si, en lloc de fer-los ells, els veuen fer a altres micos o a persones, com si es tractés realment d’un mirall dins el seu cervell que reflecteix les accions d’altres –d’aquí els ve el nom–. Això els permet imitar els moviments que veuen fer als altres ximpanzés, la qual cosa forma part dels seus processos d’aprenentatge. Les persones també tenim neurones mirall . Tanmateix, la població de neurones mirall en les persones és molt més nombrosa que en els ximpanzés i, a més, no és exclusiva de les zones motores del cervell; també és present en altres àrees, com els centres del llenguatge, l’empatia, les emocions i el dolor. Per això som capaços de reproduir fantàsticament bé, i de manera preconscient, els moviments i expressions que veiem fer a altres persones, i també les emocions i sentiments i llenguatge.

4. Model de llenguatge: filosòfic.

Reflexió de Nietzsche sobre el llenguatge.

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l’estat llastimós, ombriu i efímer, l’estat estèril i arbitrari en què es troba l´intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia. No és més que humà, i només el seu posseïdor se’l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l’espai posseïda d’aquesta mateixa passió i se sent el centre volant d’aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que sigui, que, al més petit bufit d’aquell poder del coneixement, no s’infla immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, o el filòsof, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l’univers tenen fixada la seva mirada distant en les seues obres i pensaments.

En l’estat de naturalesa, l’individu, si vol mantenir-se enfront dels altres individus, ha de fer servir l´intel·lecte, quasi sempre només per fingir; però l’home, tant per necessitat com per fàstic, vol viure en societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, d’acord amb el qual pugui desaparèixer del seu món el més gran bellum omnium contra omnes ( lluita de tots contra tots, supervivència social). Aquest tractat de pau du amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriós impuls cap a la veritat...

Perquè els homes no fugen tant de ser enganyats com de ser perjudicats per l’engany?, en aquesta etapa no rebutgen en realitat la mentida sinó les conseqüències pernicioses, hostils, de certa classe de mentides. De manera anàloga, l’home només desitja la veritat de forma limitada: desitja les conseqüències agradables de la veritat, les que mantenen la vida, però és indiferent al coneixement pur i sense conseqüències i fins i tot hostil enfront de les veritats susceptibles defectes perjudicials o destructius. I, a més, què succeeix amb aquestes convencions del llenguatge?, són tal volta productes del coneixement, del sentit de la veritat?, és el llenguatge l’expressió adequada de tota la realitat?.

Un altre model de llenguatge, el de les flors

Des de ben antic, les flors, a part de la bellesa estètica que les sol caracteritzar, han estat una via “discreta” per transmetre sentiments. Les flors tenen un llenguatge propi, que ja esdevingut tradició que es transmet de generacions en generacions.

El llenguatge popular associat a les flors és tan ampli que permet enviar múltiples missatges, tot i que generalment un regal de flors és símbol d’agraïment o de reconeixement.

Tots sabem que la rosa vermella o roja és sinònim d’amor o de passió. Però és menys conegut que la blanca és símbol de puresa i la groga d’odi o rancúnia. Que la margarita blanca simbolitza la inocència i la gardènia, alegria. D’altra banda, també transmeten missatges diferents si són flors obertes o encara són tancades.

Aquesta tradició, de procedència oriental, que va aconseguir la màxima expressió en època del romanticisme amb símbols com la del clavell blanc que significava que “no hi ha ningú que pugui estimar-te més ardentment que jo” s’ha anat perdent i només en queden alguns missatges per a moments molt importants de la nostra vida: la rosa vermella per manifestar la nostra estima a una persona, la blanca per a naixements, la tarongina per a algunes núvies,…

Heus aquí alguns dels significats oblidats que tenen les flors:

Camèlia blanca, bellesa perfecta; camèlia vermella, reconeixement; dàlia morada, tingues pietat de mi; dàlia rosada, delicadesa; dàlia vermella, els teu ulls m’abrasen; gerani, capritx; ginesta, desesperança; hortènsia, ets d’una gran fredor; iris blau, confiança; lliri blanc, innocència; margarida gran groga, m’estimes?; marialluïsa, amistat eterna; mimosa, sensibilitat; murtra, amor; …

2a part

5. Les famílies linguìstiques

Ja hem dit que una llengua o idioma és un sistema de comunicació (verbal o signal) propi d'una comunitat humana. La majoria de llengües s'afilien a una família lingüística, n’hi ha de diverses i variades en el món: ens concretarem en l’evolució d’una llengua dins de la família de les romàniques. La catalana .Primer recordem que les llengües romàniques o neollatines són llengües que històricament deriven del llatí vulgar (entès en el sentit de "popular", "parlat pel poble". Resultat d’un Imperi i moltes llengües, o sigui gran diversitat del llatí en els pobles conquerits.

6. Naixement de la llengua catalana

A grans trets, es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana:

Des del naixement fins a l'edat mitjana. segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
Del segle XV fins a la Renaixença catalana XIX. És el període intermig anomenat de la "Decadència".
De la Renaixença catalana fins a l'actualitat. En aquest període, se situa la normativització gramatical i la recuperació de l'oficialitat.

Abans de l’arribada dels romans, un seguit de pobles d’origen divers (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien establert a les terres del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües. Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquesta mescla de cultures, va nèixer una civilització autòctona: els ibers. Que poblaren els Pirineus, constitueix el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior.

Exemples de lèxic procedent del substrat:

balma, trencar, banya, camisa, Besalú, Verdú. palangre, calaix, prestatge, Empúries, Roses,- Eivissa, Maó, carabassa, esquerra, estalviar, pissarra…

L’expansió de l’Imperi romà va aportar moltes parles de gran diversitat lingüística entre el pobles conquerits. Era un Imperi amb un resultat de moltes parles.Després de la caiguda de l’Imperi Romà, pobles d’origen germànic (visigots, francs) i més tard els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica. Les llengües dels pobles germànics no van substituir mai la varietat llatina parlada a les nostres terres, perquè aquests ja estaven romanitzats parcialment i no van exercir un domini cultural important. Els àrabs, en canvi, tenien una cultura molt desenvolupada. Això, afegit al fet que van dominar la península durant cinc segles, comportà que l’àrab substituís la llengua autòctona d’aquelles zones. La influència d’aquests pobles constitueix el superstrat.

Elements germànics: guerra, guanyar, bandera, espia, guaita, roba, blau, boig... Abunden els antropònims: Arnau, Bernat, Elvira, Frederic, Guillem, Raimon...

Elements àrabs: talaia, duana, albarà, arròs, sucre, carxofa, alfàbega, massapà, xarop, llebeig... La toponímia és molt abundant: els prefixos BENI, BINI i AL (Benimel·là, Binissalem, Alcúdia. I antropònims: Mesquida, Rufat, Borja...

És difícil buscar una data concreta per al naixement del català, ja que és un procés gradual ,comença com a romanç català parlat i no escrit. Hem de dir que en el 917, en un document a Banyoles, es troba la referència més antiga descoberta del nom cathalani, podria ser una mutació d’un nom de tribu ibèrica que poblava una part de Catalunya la Lacetani /a i per derivació acabés en Catelani

Resum fins aquí de la cadena cronològica del pas de pobles pel nostre país fins el segle XIII. Conseqüències.

Després de la decadència i caiguda de l’Imperi romà, arriben els visigots, després la invasió musulmana, més tard els francs de Carlemany que per assegurar-se zona de seguretat davant els musulmans implanten la Marca Hispànica al sud dels Pirineus, des de Pamplona fins a Barcelona amb la qual es van posar governants ( comtes amb els comtats), als territoris conquerits als moros. N’hi havia d’autòctons i de francs. Els més importants van ser el regne d’Aragó, el comtat d’Urgell, el de Barcelona amb Osona i Girona i el de Pamplona.

Més tard, amb la feblesa dels reis francs i l’enfortiment dels comtes catalans Borrell II no renova el vassallatge als francs i governen com a independents, eixamplant fronteres, amb el conseqüent impuls del català com a llengua.

7. Els primers textos en català
Hem de dir que totes les llengües romàniques que van néixer entre els segles VII i VIII de l'evolució del llatí vulgar, no s'aplicaren al començament en la documentació, perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l'única llengua escrita, si bé en els documents llatins a partir d'aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

En català la qüestió s'ha complicat a més pel fet que tradicionalment s'ha confós bastant, sobretot en el període arcaic de la llengua, la història de la llengua amb la història de la literatura, de manera que, a manca de poesia, s'ha valorat més els textos considerats "literaris" en prosa (sobretot les Homilies d'Organyà, considerades com "el més antic text literari en català", encara que el seu contingut "literari", és a dir, estètic, sigui discutible o, almenys, molt relatiu) que no pas els textos catalans anteriors, de caràcter feudal, pel fet que no se'ls atribuïa cap valor "literari".En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s'ha conservat. D’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l'àrea antiga del bisbat d'Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l'escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095..

En el segle XII, sempre en prosa, ja no es limita als documents de caràcter feudal. En aquest segle apareixen també les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, concretament la traducció del Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge), redactat en llatí.

Del començament del segle XIII són les famoses Homilies d'Organyà, encara que es tracta de còpia d'un text anterior que devia ésser escrit al final del segle anterior. Aquestes homilies, des que foren descobertes. Hi ha moltes hipòtesi sobre el seu origen, fins al punt que algú va deixar anar la hipòtesi que eren d'origen càtar. Una altra d'aquestes hipòtesis és la que considera que es tracta de sermons savis, és a dir, destinats a la predicació interna dels canonges i no pas del poble fidel, pel fet que són encapçalades amb el tractament de "senyor", sense tenir en compte les de Tortosa, que s’utilitza el mateix tractament referit al poble.

8. Unió Aragó-Catalunya

Al segle XII, Catalunya conquereix més territori als àrabs: la Catalunya Nova (Tortosa, 1148; i Lleida, 1149. El Llobretgat fa de frontera entra la Catalunya Nova i la Vella ( de Barcelona fins a Girona més el Rosselló) En aquests moments històrics es produïa també un fet important: la unió dinàstica de Catalunya amb Aragó per mitjà del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la princesa aragonesa Peronel·la, filla de Ramir II i hereva la corona aragonesa. A partir d'aquest moment els comtes catalans tindran el títol de comtes-reis, i dues seran les llengües de la federació: l’aragonès i el català.

9. L'aparició de la prosa literària.

En el s XII ja abunden documents escrits en català.

Més tard, Ramon Llull (Mallorca 1232-1315) és el creador de la prosa literària en llengua catalana. És el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per a tractar sobre temes que fins llavors eren reservats al llatí com eren la : filosofia i la, ciència.. Entrem en l’esplendor medieval s XIII- XV.

Llull, però, no va partir de zero. Hi havia obres anteriors en català, però cap d'aquestes té la seva qualitat i importància. Entre les seves obres destaquen : el Llibre de les meravelles del qual en veiem un petit fragment de diàleg entre Fèlix i l’ermità:

“-Virtut e força de coratge era un la pastorella com lo llop encalçava. Si Déus dos alcuna cosa, a la virtut de la pastora ajudara, ne la virtut que ne ma ànima solia ésser en amar Déu no fallira.
-Bell amic- dix l’ermità-, en Déu és caritat e justícia, e car la pastorella Déus amava e servia, e en ell se confiava, ha-la presa a la sua glòria, e a vós ha donada manera que siats forts contra temptacions, e que creats en Déu, cor en altra manera no porets entendre, cor home qui a pres tan alt negoci com vós, alt e fort deu ésser de coratge; e per açò Déus ha-us lleixat temptar al diable, per ço que vos acostumets a ésser forts e ferm de coratge contra temptació e vici...”..

Altres autors importants: Bernat Desclot, Ramon Muntaner...

10. Expansió mediterrània del català i La Cancelleria Reial
L’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a Sicília, Sardenya i Grècia ( amb Roger de Flor) va suposar també l’expansió del català. A Sicília es divulgà extraordinàriament, fins al punt que hom pot comprovar encara l’existència de mots d’origen català en el dialecte sicilià actual. A Sardenya la llengua catalana hi va ser emprada com a llengua oficial de les classes dirigents i del comerç. L’extensió del català als ducats grecs ens són avui testimoniades per un aplec de documents.
La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona d'Aragó, fou creada al segle XIII. La societat de l'època va prendre els seus documents com a models de normalització lingüística de la llengua catalana. Entraven a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escriptura, etc. La seva tasca era redactar els documents oficials, que aviat foren considerats models de bon escriure. Aviat, el català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei que fou acceptada per tots els escriptors com una mena de forma estàndard. Van fer del català la llengua romànica més unificada de l´època amb gran cultura als monestirs.
L’ estructura confederal de la corona d’Aragó propicia fora de Catalunya l’aparició del valencià el mallorquí o el rossellonés.

11. Un home de la Cancilleria
Un dels homes més destacats de la Cancelleria fou Bernat Metge (Barcelona, 1340/46 - 1413). Metge, adaptà i traduí al català texts de Sèneca, de Petrarca... La seva gran obra és Lo Somni.Hi explica com, estant a la presó, se li apareix en somnis el rei Joan I, mort feia poc i es basa en el recurs clàssic del debat (entre Metge, el rei i d'altres personatges que se li apareixen) per introduir i desenvolupar conceptes filosòfics. Fingeix un diàleg entre l'autor i el fantasma de Joan I.

Fragment: “E, stant axí, a mi apparech, a mon viyares, un hom de miya statura ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompenyaven-lo dos hòmens de gran statura, la un dels quals era jove fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab longa barba e sens ulls, lo qual tenie un gran bastó en la mà. E entorn los dessús dits havie molts falcons, astors e cans de diversa natura qui cridaven e udulaven fort legement.

–O senyor, com sots vós açí? E no morís l’altre dia?.

–No morí –dix ell–, mas lexé la carn a la sua mare e retí l’esperit a Déu, qui·l me havie donat.

–Com l’esperit? –digui jo–. No puix creure que l’esperit, si res és, puxa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.

–E donchs, que entens –dix ell–, que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era?.

–Hoït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crech, car si fóssets mort no fórets açí. E entén que sots viu, mas la gent, o per tal com ho volrie, car tots temps se alegre de novitats e specialment de novella senyoria, o per alcuna barataria que vol fer, ha mes en fama que sots mort...”

12. El desplaçament de l’hegemonia cultural a València.

A principis del s XV, Catalunya es veu colpejada per una forta crisi econònima i la capitalitat de la cultura es trasllada a València. Això va comportar que la majoria dels literats fossin valencians o visquessin en aquesta ciutat. Grans autors d’aquest moment històric són :

Joanot Martorell. Autor de la més famosa novel·la catalana de la història: Tirant lo Blanch. Per Cervantes era “el mejor libro del mundo” Així ho diu en el Quixot

- Ausiàs March: el millor poeta català de l'Edat Mitjana.

Ausiàs March el poeta va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. La vida amorosa d'Ausiàs March començà de ben jove; resultat d'una relació anterior al seu primer matrimoni és el naixement del seu fill bastard Francesc. De la seva joventut també data una carta de la reina Maria de 1425 al batlle general de València que ordenava que es busqués un jove (Joanet, fill de Pere Carnisser, notari de Favara) que era en via de perdició en companyia d'Ausiàs March i altres fadrins.

Ausiàs March (fragment) llir entre cards

Llir entre cards, los escurçons no morden
ab tan fort mos com és lo de amor:
si bé els morduts no passen tal coissor,
perden lo seny e les vistes eixorben.

Llir entre cards, ço que em fa vós amar
no m'entra pas solament per la vista:
vostre esperit és aquell qui em conquista
e com de mi no us mostrau desaltar.

Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
Llir entre cards, dins mi porte un forn
coent un pa d'una dolça sabor
Verge no sou perquè Déu ne volc casta...

Un dels mèrits de l’autor que ens ocupa és haver abandonat definitivament el llenguatge aprovençalat dels trobadors.

12. La davallada en “El siglo de oro”

Una sèrie de factors polítics i socials foren la causa que en aquests segles es produís un retrocés de l’ús del català en determinats àmbits. Per això aquesta època es coneix amb el nom de Decadència, però, sobretot, el que es produí fou una baixada en la producció literària culta.

El 1469 es casaren en secret la reina Isabel I de Castella i el príncep hereu d'Aragó Ferran II d'Aragó, anomenats els Reis Catòlics. Encara que en teoria, la unió de la corona de Castella i Aragó preveia la igualtat entre les dues parts, el fet és que la balança es va decantar cap a Castella, pel seu més gran poder econòmic, demogràfic i territorial. Tant és així que el pacte matrimonial obliga a Ferran II a viure a Castella. Amb aquest fets, el català deixa de ser llengua cortesana i pràcticament desaparegué del Consell d’Aragó. Però per al poble, des dels camperols fins als advocats, els capellans etc, només hi havia una llengua: el català.

Posteriorment la literatura espanyola visqué durant aquests segles ( XVI al XVII)una etapa d’esplendor (Cervantes, Lope de Vega...) i un sector dels escriptors catalans se sentiren atrets a escriure en castellà.. El fet que Ferran el Catòlic visqués a Castella, va fer que el castellà comencés a penetrar entre la noblesa catalana, a més hi ha un efecte de crida entre autors catalans i impremtes que publiquen en castellà. La cultura es va anar castellanitzant, ara bé en l’àmbit popular i institucional, la llengua catalana va mantenir el vigor de sempre. Davant d’aquest perill un dels autors clau és Cristòfor Despuig, qui va escriure:

"Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" .’En la dedicatòria del llibre hi ha una defensa de l'ús del català:

No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera".

Recordem en aquests moments històrics que Carles I, va respectar la pluralitat lingüística dels seu imperi, FelipII no la respecta i castellanitza. Catalunya s’afleveix..

13. INICI DE LA PERSECUCIÓ (1707-1716) BORBONS CONTRA EL CATALÀ. Els Decrets de Nova Planta.

A la mort de Carles II de Castella i Aragó es reconeix com hereu al parent Felip de Borbó nét de Lluís XIV de França (imperialista molt agressiu), el qual ja prohibeix l’ús del català, dient “ Aquest ús repugna i és contrari a la nostra autoritat i a l’honor de la nació francesa, el habitants d’aquest país ( Catalunya ) que testimonien el zel al nostre servei igual que els nostres vasalls més antics, reben un perjudici, ja que per instruir llurs infants es veuen obligats a enviar-los a estudiar a viles de dominació d’Espanya, si volen que els seus fills puguin exercir càrrecs públics. Mentre Catalunya dóna suport a Carles d’Àustria ( l’altre parent de Carles II ) que ofereix mantenir les llibertats tradicionals. Així s’inicia la guerra de Successió que acaba amb la victòria dels Borbons, però Catalunya es resisteix.

La vitalitat de la llengua catalana no havia decaigut ni un mil·límetre per l’ocupació francesa del territori, però la derrota de Catalunya i la resta de la Corona d’Aragó a la guerra de Successió va generar les condicions perquè els vencedors apliquessin l’absolutisme borbònic . Al principi del s. XVIII, Felip V promulgà els decrets de Nova Planta: el 1707 al País Valencià, el 1715 a Mallorca (Menorca es trobava sota dominació anglesa) i el 1716 al Principat de Catalunya. Els decrets de Nova Planta són la peça clau de l’uniformisme despersonalitzador que va modificar tota l’estructura judicial i administrativa de la Nació Catalana.

Ocupada Barcelona el setembre de 1714, el duc de Berwick va dissoldre la Diputació, va abolir totes les formes de govern del Principat i les va substituir per una Junta amb atribucions d’acord amb les lleis de Castella. S’aboliren les institucions d’autogovern (Generalitat, Corts Catalanes, Gran i General Consell...), i van comportar la repressió violenta, en tots els àmbits, contra tothom qui s’havia compromès en la resistència contra les tropes borbòniques.

Amb el Decret de Nova Planta, el català va cessar de ser la llengua oficial. Es va obrir el mercat de treball per als funcionaris castellans i la seva presència en l’administració pública va servir per donar eficàcia a la castellanització. Les universitats catalanes van ser clausurades i se’n va crear una de nova, la de Cervera, amb la intenció que fos una universitat centralitzadora i castellanitzadora.

Les personalitats consultades per a la redacció dels decrets plantejaven en llurs informes la problemàtica que representava la introducció del castellà com a nova llengua de l’administració, ja que la major part de la gent del país no l’entenia. No hi havia ni mestres ni capellans que el coneguessin

El Consejo de Castilla no va fer cas d’aquests informes i va dictaminar "que en la Audiencia y ante los corregidores se sigan los pleitos en lengua castellana, y en los demás tribunales inferiores se permita por ahora el uso de la catalana, hasta que los escribanos se vayan instruyendo en la castellana".

El català quedava relegat exclusivament a l’ús familiar i, en aquest àmbit, les autoritats borbòniques planificaven també la implantació del castellà, com es desprèn d’una instrucció secreta dictada pels corregidors de Catalunya, en què hom els manava que posessin "el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

La persecució lingüística es va dur a terme mitjançant la promulgació per via legislativa de reials decrets, cèdules, ordres, i per les facultats que s’atribuïen els poders polítics, militars i religiosos. Aquests fets van desencadenar una profunda crisi. La pèrdua de les institucions va abocar les terres catalanes a un procés de descatalanització en tots els àmbits i a un aïllament respecte de tots els corrents il·lustrats que predominaven a Europa. La cultura catalana va caure en un lamentable estat de decaïment.

14. EL MEMORIAL DE GREUGES (1760)

A mitjan s. XVIII es va començar a forjar un estat de consciència davant les limitacions imposades pel regim borbònic, que ja havia ocasionat diverses protestes populars. Però, al costat de les reivindicacions del poble, es va iniciar una nova forma d’expressar el descontentament: la redacció de memorials en què es detallaven les deficiències de les estructures del poder borbònic i on hom proposava diverses solucions.

De tots aquests memorials, el més complet i el més important va ser el presentat tot aprofitant les Corts generals convocades a Madrid pel jurament de Carles III com a rei d’Espanya, els vuit representants de l’antiga Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca) van entregar al nou monarca una Representación de fort contingut polític, l’anomenat Memorial de Greuges, la peça clau dels textos reivindicatius del segle XVIII. El text plantejava una crítica frontal al sistema polític vigent, sempre sense qüestionar la legitimitat dels Borbons en el tron. Entre d’altres qüestions, el Memorial denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans i exposava el problema de la repressió lingüística i cultural. Aquest document, al qual el monarca no va prestar gaire atenció, és una clara prova de la reivindicació lingüística. Poc podrien imaginar els executors dels Decret de nova Planta que 300 anys després la nostra llengua seria ensenyada a 162 universitats en el món.

15. CONTINUÏTAT EN L’ÚS ORAL I ESCRIT DE LA LLENGUA

Encara que no reconegut per les lleis, el català continuà essent la llengua habitual de la població en els usos col·loquials i familiars, en els sermons i en la literatura religiosa i popular. I si més no, la llengua catalana mantenia el seu prestigi com a llengua dels negocis i de les empreses i com a instrument de distinció social. El creixement econòmic posava les bases clau de la nostra supervivència nacional i lingüística.

En l’àmbit literari, trobem obres escrites directament en castellà, d’altres amb una barreja notable del català i el castellà, i també la introducció d’un nombre considerable de castellanismes en la llengua. Però no podem dir que la literatura en català desapareix del tot en aquests segles. Aquí en tenim uns quants exemples i testimonis

El Calaix de sastre (títol complet: Calaix de sastre, en què s'explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l'autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres) és un gran dietari en cinquanta-dos volums escrit per Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà. El títol, Calaix de sastre és el que li va posar l'autor mateix, referint-se al lloc on es desen les coses més diverses.^[ Es considera un dels textos més importants de la narrativa catalana entre els segles XV i XIX, a més d'un precedent del costumisme i del periodisme local. Suposa també un document històric important per la seva descripció detallada de fets, esdeveniments i comportaments socials a la Catalunya de la seva època. Tanmateix, mai no ha estat publicat sencer sinó únicament algunes recopilacions de fragments.

També important menció a "Código de las costumbres marítimas de Barcelona" que reprodueix el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona, formant un recull de cinc volums, d'extraordinari valor històric i documental sobre la història de la Marina Catalana.

Cronologia d’aquesta etapa borbònica de prohibició i anul·lació de la llengua catalana:
1700    Lluis XIV de França prohibeix ús del català
1715    Es prohibeix el catecisme català
1716     S’elimina el català dels jutjats i es liquida la Generalitat.
1717      Tots els estudis universitaris es traslladen a la nova Universitat de Cervera, amb llatí com a llengua oficial.
1755     Es mana als escolapis l’ordre de parlar només en castellà i llatí, sota pena de viure a pa i aigua.
1768 Carles III prohibeix el català a les escoles.
1773 S’ordena el castellà en els llibres de comptabilitat.
1799   Carles IV prohibeix que es canti o balli peces que no siguin castellanes. Es perd el Rosselló amb la guerra del Pirineu durant la 1ª República francesa
1825   S’imposa la gramàtica castellana a primària.
Conclusió
Cap cos legislador prohibeix allò que no existeix, per tant, en el cas del català, cada prohibició només confirma la pervivència de la llengua al llarg del temps.

16. La Renaixença s. XIX

L’agost de 1833 es publica en el El Vapor, diari editat a Barcelona, el poema de Bonaventura Carles Aribau “Oda a la pàtria”. El diari, tenia una gran acollida entre la població. Es tractava d'una publicació de contingut polític, mercantil i literari. Aribau, va ser un dels iniciadors del moviment de la Renaixença catalana.

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la patria mia Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repos etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa.. Va voler oferir-l’hi pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'exili. Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria, la identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o destí perseguidor, és a destacar el concepte de pàtria d'Aribau, que no es correspon amb Espanya sinó amb Catalunya. El text conté una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col·loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana. Aquesta publicació duu als intel·lectuals catalans a reivindicar Catalunya com a bressol de la llengua i cultura del país.

En aquest moment Rubió i Ors va ser el primer en articular un discurs en defensa de la llengua, però sense pretendre cap ruptura amb l’ordre establert. Era l’intent dels burgesos sense voler representar cap amenaça pel sistema. El castellà havia sigut adoptat per un sector de la classe burgesa, era la llengua del poder.

El català seguia reservat a l’àmbit familiar i col·loquial. Hi havia una tensió entre el capitalisme i la classe proletària, aquesta tensió també es trasllada a la llengua i aleshores la classe obrera amb la seva incipient premsa va utilitzar el català sense manies, el diari “la Tramuntana” n`era l’exemple. Català obrer versus castellà burgés. Sempre hom ha destacat de La Tramuntana la seva llarga durada -setze anys i 717 números el fet d'ésser escrita totalment en català, dues característiques molt inusuals per a una publicació que tradicionalment ha estat qualificada d'anarquista.! Ara, si ens endinsem en l'anàlisi del seu contingut i en el coneixement de qui eren els qui hi escrivien, ens adonarem que es fa difícil trobar un adjectiu que, en termes absoluts, defineixi La Tramuntana. Catalanisme, republicanisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme i anticlericalisme es donen cita a les seves columnes i la converteixen en el millor exemple d'aquest aiguabarreig que configuraven els moviments d'oposició a la Restauració a Catalunya. Aquesta barreja ideològica és el que li dóna originalitat i la converteix en una eina indispensable per a conèixer el tramat complex dels diferents grups catalans que rebutjaven l'Estat de la Restauració.

17. El català acadèmic o el que es parla.

Mentre, es van elaborar una sèrie de diccionaris, amb molta discussió ortogràfica. És a partir de 1860 quan aquesta discussió arriba a un públic cada vegada més acostumat a la presència de la llengua en la premsa. Apareixen dos partidaris: els d’un català acadèmic de l’època medieval d’arrels antigues i de l’obra de Verdaguer, i els partidaris del català que es parlava. No oblidem que en mig d’aquestes discussions , l’Estat seguia amb la repressió del català.

La reacció dels catalans contra el règim dominat, ja per la corrupció i el caciquisme es concretarà en un creixent sentiment popular d’adhesió a la cultura i llengua del país constantment atacat per l’Estat.

La necessitat de disposar d’una plataforma que estimuli l’aparició de nous escriptors i en doni a conèixer l’obra fa que molts es plantegin la conveniència de crear un certament literari, a imitació dels que es feien a l’edat mitjana. Així, el primer diumenge de maig de 1859 se celebra la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona, que a partir d’aleshores tindrà caràcter anual. Molt aviat, els Jocs es converteixen en una plataforma imprescindible per als autors literaris de l’època, i molt especialment per als poetes, sense oblidar que hi havia desori ortogràfic. El nombre de composicions que es presenten a concurs augmenta molt ràpidament: a la primera festa s’hi presenten 39 composicions, un any després ja en són 88 i, el 1868, s’arriba a més de 300. Malgrat hi havia un cert rebuig d’alguns elements del catalanisme que els consideraven anacrònics, el Jocs florals van ser cabdals per la Renaixença, assolint l’objectiu de divulgar l’ús de la llengua.

Finalment, des d’aquesta institució també es van intentar solucionar alguns dels greus problemes amb què s’enfrontava la literatura del moment: la necessitat de fixar una ortografia, d’establir els criteris que havia de seguir la nova llengua literària, de potenciar altres gèneres a més del poètic, etc.

Angel Guimerà va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889. President de l'Ateneu Barcelonès, institució cabdal de la Renaixença, pronuncià, per primera vegada en la història de l’Ateneu, el discurs inaugural «La llengua catalana» en català. En aquest discurs, part de l’auditori enutjat abandona la sala. Ja era la conquesta de llocs on expressar-se en català.

Part del discurs de Guimerà:

Senyors:

“D’ENSÁ del dia en que se'm donà l'encàrrech honrosíssim de presidir aquesta Associació, tant respectable ja avuy per los anys que compta de vida com per los homes ilustres que han brillat en ella, ni un sol instant he duptat de quin havia d'esser l'objecte de mon discurs en la present diada. Sabia que á la presidència de l'Ateneu Barcelonès m'hi duyan los meus pobres treballs en llengua catalana, y he considerat que era en mi un dever ineludible parlarvos d'aquesta, la llengua de Catalunya, encara que no més fos com agrahiment, per deure á ella sola mercè tant senyalada. Més altra causa, després de l'agrahiment, m'ha portat, senyors, á escullir aquest tema pera l'acte inaugural de l'Ateneu, y es lo creure que, degut al impuls de l'afecte que jo tinch á aquesta llengua, me serà més planera la feyna de pensar y extendre'l discurs, al mateix temps que'l considerar que á molts de vosaltres no vos serà gayre molest y potser fins vos serà agradós l'escoltar las mevas paraulas; y no per lo que en ellas jo vos diga que ja no sapigueu, sinó per lo simpàtich que us té d'esser á vosaltres lo sentir enrahonar una curta estona de la llengua de l'antich Principat, tant als qu'heu nascut á dintre de Catalunya, y per consegüent la parleu á tot'hora, com als que, essent fills d'altres paísos, ja la enteneu com á la llengua propia, tota vegada que, estant domiciliats á Barcelona, ahont tot afecte arrela y troba grata correspondencia, la estimeu aquesta terra y la considereu com la vostra segona patria”.

L’obra de Guimerà és extensa, llegim ara uns fragments adaptats de Mar i Cel

Àngel GUIMERÀ, “La gran bondat”

DAGOLL DAGOM, Escena novena. Comiat [SAÏD, a punt de baixar al bot, s’acomiada de BLANCA

Un mur, un trist mur de pedra

separa en dos un fossar:

l’un és fossar dels catòlics

i l’altre dels protestants.

Mes a un temps hi bat la pluja

i el vent hi brunz al plegat,

i a l’igual la nit els volta

i els banya el sol per igual,

i ocells i llavors i aromes

de l’un a l’altre se’n van.

Que és una sola la terra,

volva perduda en l’espai,

com és un el temps que passa

i per sempre ha de passar.

I, malgrat a cors i a pedres,

les cendres se confondran,

que la bondat és sols una

i és sols un el bé i el mal,

com és un, pertot i sempre,

el Déu que tot ho ha creat.

(Acte III, escena VII)

GALÍN (aturant-se al peu de l’escala):

Si és que ha mort ella

jo vull morir: que mort, haig de trobar-la.

XIMENA:

Ta passió és criminal. Ai si ells venien!...

GALÍN:

No és criminal, oh, no, l’amor que em crema!

Déu el té de voler. Quan dos s’estimen

com ella i jo, totes les lleis se rompen,

humanes i divines, per a alçar-se

poderosa altra llei que fa en engrunes

los tronos, los altars, los déus i els homes.

Vós no sabeu qui som! Som dues ànimes

que breguen per tornar-se només una;

dues sangs que rebullen, per confondre’s;

dues boques que es besen i es rebesen

i mai se besen prou sempre cercant-se!

Aixís ella és per mi i jo sóc per ella!

Si el món no ens vol i Déu ens desempara,

quan més enuig l’abraçaré amb més força

que amb nostre amor ja en tenim prou nosaltres.

18. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona del dia 13 al 18 d'octubre de 1906. L'organitzà i el presidí Antoni M. Alcover. El seu objectiu principal fou orientar els estudis sobre la llengua catalana per a redactar la gramàtica de la llengua catalana, però els actes es convertiren una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i en un plebiscit a favor de la codificació definitiva de l'idioma. Assistiren al Congrés més de 3.000 congressistes, entre individus i representants de corporacions, procedents de tots els Països Catalans, gairebé tots no lingüistes.
Com a conseqüència del Congrés l'ortografia, la gramàtica i el diccionari oficials es pogueren difondre sense gairebé gens d'oposició arreu dels Països Catalans. Com a conseqüència d'això es produí un gran avanç del català en tots els àmbits. Més endavant, durant la dictadura franquista, l'acceptació d'aquestes normes també fa possible l'ensenyament clandestí del català.

19 Com s’escriu amb b o amb v?

No va ser fins que Catalunya tingué un cert poder polític fins que els intents de donar al català una ortografia no van triomfar. Pompeu Fabra i Poch va ser un enginyer i filòleg català, que és conegut com al seny ordenador de la llengua catalana,va presentar les primeres Normes ortogràfiques del català el 1913 i el 1918, la Gramàtica catalana. Fabra contrasta la tradició catalana amb la realitat lingüista del país i amb altres llengües romàniques. El 1932 publica el Diccionari general de la llengua catalana.

20 El català una llengua de masses. Catalunya en el primer terç del Segle XX va experimentar el naixement de l’anomenada societat de masses. Era un increment important de la població. Fins el 1930 va ser temps de potent industrialització, amb noves formes d’organització social, conflictes, a banda de grans progressos tecnològics i científics: l’avió, el telèfon, el cotxe, el metro. Apareixen Radio Barcelona…i el primer llarg metratge en català “ El fava d’en Ramonet”.
Veiem un requadre de El creixement de la població catalana (1911-1940)
.

	Creixement total	Creixement natural	Creixement migratori	Increment població
1911-1915	55.181	33.489	21.692	2,65%
1916-1920	204.670	2.062	202.608	9,56%
1921-1925	166.922	59.569	107.353	7,12%
1926-1930	279.651	64.925	214.726	11,13%
1931-1935	99.062	49.177	49.885	3,55%
1936-1940	620	-59.318	59.938	0,02%
TOTAL (1911-1940)	806.106	149.904	656.202	5,67%

21. Publicacions importants
És un moment de canvi. La dona també adquireix nous rols: s’alfabetitza i entra en el mercat laboral. Trobem la revista Feminal que marcava distancia entre la dona obrera i la burgesa. De caràcter feminista i amb la finalitat de que la dona catalana elevés el seu intel·lecte, la revista Feminal es publicà, mensualment, durant 10 anys, amb un total de 128 números. A càrrec de Carme Karr i amb el suport i col·laboració de molts artistes i erudits, es va convertir en el primer impuls d'un moviment que proporcionaria a la dona la llibertat de la qual tant havia estat privada.

“Sembla que convé feminitzar-la [la dona], elevant son intel·lecte (...) perquè esdevingui la vera companya somniada de l'home estudiós y emprenedor. (...) Creiem arribada l'hora d'encaminar dreturerament d’intel·lecte de la nostra dona. Volem que per cultivar son esperit no hi calgui beure forçosament en fonts llunyanes. (...) D'aquells paíssos avansats d'ahont ens arriban alenades de feminisme, no'n podem rèbreho tot; cal ferne una selecció que s'avingui ab lo qu'es ara Catalunya, y aquesta selecció té d'esser feta paulatinament.”^[

Durant els primers anys, doncs, la revista es dedica a recollir escrits, partitures, pintures i altres obres de dones que han marcat la història de Catalunya, com poden ser Victor Català. Veiem uns fragment de Solitud de Victor Català (pseudònim de Caterina Albert.)

“...Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cara que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs.
Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill. La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n’ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!
Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell.
Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol...
...La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal.lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge...

...Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tornà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixars’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entornant-se-n’hi cap a la terra.
Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se.
«Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà!» pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre...
...Un patac a l’espatlla la despertà de cop.
—Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada.
—Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat.
Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra.
—Salut, company, i Déu vos ho pac!
—Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç!
—Pugeu! Vos convido a beure...
—S’aprecia... Adéu-siau!
—Adéu-siau!
La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d’arri, gabaig...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat.
—Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità...
—Perquè li he contat que anàvem a l’ermita.
—Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny.
—Què?
—Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós...
—Beneita...! Tant és un ofici com un altre.
I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt.
La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir. Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla.
—Que anem?
Ella es ficà el farcell sota el braç.
—Anem.
Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s’obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos...

UNA REVISTA INFANTIL MOLT ESTIMADA. En Patufet, a través dels seus 1.806 números a la primera etapa, va ensenyar a llegir i escriure en català a gairebé tres generacions. A la vegada, formar i distreure als infants, va tenir altres funcions:

Finalitat moralitzadora.
Presencia majoritària de la temporalitat.
Compromís amb els valors democràtics.
Respecte a la vida, la natura.
Valors de socialització en la transformació d'una societat agrària industrial.
Escola de llengua.
Compromís amb la projecció social, la catalanitat.
Qualitat en el dibuix amb dibuixants d'incidència social i cultural destacada.
Predomini d'una dimensió conservadora en la visió crítica de la societat.

En Patufet, dirigida als catalans, adoptà com a llengua el català. Durant els primers números hi ha serioses discussions pertanyents a aquella època, per establir una sòlida i única ortografia i gramàtica catalanes. A partir de l'any 1920, el nombre de variants ortogràfiques es redueix espectacularment perquè els escriptors han anat assumint el nou repte d'unificar la llengua. En Patufet, amb la seva finalitat catalanitzadora i alhora educativa, va realitzar un gran esforç per editar un setmanari correctament escrit. En Patufet no significava el record d'una infantesa perduda, sinó un trosset de la Catalunya autònoma idealitzada. Això va durar fins a l'any 1938, quan atesa la forta pressió política, es va deixar de publicar la revista.

22. Un triomf efímer

Malgrat tots els conflictes de l’època, el 1937 es signà un decret d’obligació d’ensenyament del català a tots els centres educatius i s’exigí una competència lingüística als docents. Per primera vegada es passava el català a les escoles. Tot plegat un goig sense gaire alegria perquè al 1939 comença una de les etapes més fosques que ha viscut la nostra llengua.

La Guerra Civil espanyola acabà amb el triomf del general Franco, que s’havia revoltat contra la legalitat republicana. Aquest triomf va significar el final del sistema democràtic i la repressió de qualsevol persona, entitat o organisme que manifestés una actitud contrària al règim.
La dictadura franquista va reprimir la llengua catalana per segona vegada durant el segle XX (durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, ja havia estat perseguida). Es va prohibir qualsevol símbol propi de la cultura catalana, i la llengua n’era el tret més característic: es va canviar el nom del carrers i la toponímia, es van clausurar tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en tots els nivells de l’ensenyament. Es van prohibir les manifestacions de la cultura catalana en general, sobretot l’ús públic de la llengua... Això va fer que es produís un gran retrocés cultural i lingüístic; s’intentà fer desaparèixer el català, negant-li la condició d’eina de cultura .

“ El carácter de cada región será respetado, sin perjudicio de la unidad nacional absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española”. Tota una generació de catalans va créixer completament al marge de la llengua que parlava. Fins i tot les cartes familiars s’escrivien en castellà.

En l’àmbit privat, el “dialecto catalán” es tolerava oficialment, però es conserven documents de càstigs i sancions imposats a treballadors, escolars i vianants.

La prohibició afectava tots els àmbits que anessin més enllà de la dimensió privada, era freqüent el “ hable usted cristiano” i “hablemos la lengua del Imperio”. L’objectiu era reduir la cultura catalana a expressió folklòrica allunyada de la cultura moderna universal. Així s’entén que “Els pastorets” de Folch i Torres fos un dels únics espectacles permesos. Cal afegir a aquest panorama un altre element: la migració massiva, promoguda pel franquisme. Intenses onades del nord-oest el centre i el sud cap al nord i la perifèria van comportar un notable augment de la població a Catalunya. Es va rebre centenars de milers de castellanoparlants. Alguns van incorporar el català com a nova llengua, d’altres van tardar més anys. El fet és que la fisonomia lingüística i humana va canviar definitivament.

23.Resistència i exili de la llengua

Malgrat la forta repressió que exercia el govern, durant aquests anys es van continuar publicant obres escrites en llengua catalana, però clandestinament. Els Estudis Universitaris Catalans es van separar de l’activitat de la universitat oficial, fortament castellanitzada, i a partir de l’any 1942, amb col·laboració amb l’IEC (però sense l’autorització oficial), es feren cursos de lingüística catalana, història de la literatura catalana i història de Catalunya. Diverses activitats fruit d’una resistència. D’altra banda, moltes cases particulars acollien activitats culturals prohibides oficialment: lectures poètiques, classes de català… Les manifestacions culturals catalanes augmentaren notablement a partir de la dècada dels 60, ja que el govern es va veure obligat a fer mostra d’una certa obertura com a resposta de les pressions internacionals i les decidides reivindicacions de la societat catalana: UNA publicació clau del moment és Serra d'Or revista nascuda, en la seva forma actual, l'octubre de l'any 1959 a instàncies d'un grup d'universitaris i editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. A principis dels anys seixanta, Serra d'Or era considerada com una mena de govern a l'ombra del món de la cultura, hi havia molta diversitat ideològica darrere de les seves pàgines. De seguida es va convertir en una plataforma per als intel·lectuals catalans, Serra d'Or va patir una gran censura sota el règim franquista. “ No debemos permitir que Serra d’Or, al amparo del símbolo más sagrado de los catalanes, sea una trinchera pestifera, desde la que se pretende infectar el alma de Espana” ( publicat a un diari de Madrid el 1964).

El desenvolupament econòmic i la fi de l’aïllament internacional van ajudar a accelerar les transformacions socials, i la repressió franquista va ser incapaç de controlar les noves formes d’expressió cultural i reivindicació de la llengua. Es convocaren premis literaris, per tal de fomentar la creació literària en català. Es crearen entitats per promoure l’ús del català (Òmnium cultural, Obra cultural Balear, Rosa Sensat...), i va augmentar el nombre de cursos de català. Es va crear el grup Els Setze jutges (1961), i així va sorgir la nova Cançó, que contribuí a recuperar la consciència del país. Les representacions teatrals en català s’incrementaren, i fins i tot es va rodar alguna pel·lícula: el 1969 s’estrenà Laia, etc, etc.
24 .Recuperació del català en tots els àmbits
La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes i en conseqüència l’assentament i l’expansió del català.
A grans trets aquesta és la història de l’evolució de la llengua catalana dels darrers 300 de repressió on, contra la prohibició hi ha una tossuderia de persistència.

Posem la cloenda amb el discurs de Monzó. Monzó va capgirar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007 i el converteix en un conte.

( fragments) del discurs que va sorprendre i causar impacte .
“Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà). ..

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge,....,
¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”?...... Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou, formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no... Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa..... La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:
—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.
Quim Monzó”

Nota:
Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món

Representants de l’empresa americana ressalten l’alt nivell de presència de l’ idioma en relació al seu nombre de parlants. El català es troba ja entre les 10 llengües més actives del món. Així ho han assegurat representants de l’empresa Google en una ponència .Han remarcat l’alt nivell de presència del català en relació al seu nombre de parlants, 10 milions de persones, i han explicat les diferències de rànquing entre les llengües que tenen una activitat més enllà de les seves fronteres territorials i aquelles que només tenen activitat localitzada dins el seu àmbit territorial.

Bibliografia consultada:.

Sobre la singularitat del llenguatge humà (Ramon Ferrer i Cancho) Gruppo PIL, INFM udR Roma1, Dip. di Fisica, Università ‘LaSapienza’

http://www.raco.cat/index.php/Gazeta/article/view/246390/330151

https://ca.wikisource.org/wiki/La_Llengua_catalana._Discurs_presidencial_

http://blogs.sapiens.cat

http://www.vilaweb.cat

http://www.menorcaweb.net/calaixera/web_historia_llengua/
http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm

http://www.vilaweb.cat/

http://www.pensament.com

tradicionsillegendes.blogspot.com.

Hª DE LA LLENGUA CATALANA wikipedia

Sàpiens especial 11 de setmbre