LA
RAQUEL
Propietaris de la novel·la, els coautors:
Pilar Rubio, Quiti Jordán, Amparo Rubio,
Alfons Figuereo, Marta Tudó, Daniel Rodriguez, Marta Estruch, Mª Carme Boix, Núria Costa, Isidre Rovira,
Agripina Gómez i Miquel Comes.
Edita: l’ordinador de la Lídia
1ª Edició,
abril 2013.
PRÒLEG
Es
va pensar que podríem intentar fer un treball, en el qual una persona començava
a escriure, sense cap pauta determinada, un altre/a company/a aniria seguint el
fil i d’aquesta manera anar enllaçant el tema, afegint-hi les variacions que a
cadascú li vingués de gust, segons la inspiració del dia.
Resultat,
en podia sortir una mena de relat sense
sentit, mig surrealista, o que tingués un fil de continuïtat, o ves a saber el
que en podia sortir..
Què
n’ha sortit?
Sobretot,
il·lusió d’escriure i crear. Veient, alhora, que no tan sols fem un camí diari,
el que escollim, sinó que en aquest camí
anem avançant en el nostre món particular, de manera, que res no està encara
escrit, ni res està encara acabat.
Doncs
bé, aquí està el relat. La història de la Raquel
Lídia
Monterde
|
|
La Raquel era una noia de característiques
normals, ben plantada, bufona, i oberta amb la gent. Però, d’un temps ençà,
havia canviat, era més tancada amb la gent, més esquerpa i tothom ho havia
notat.
Però vet aquí, que un dia va desaparèixer
sense deixar rastre.
Al cap d’uns mesos, la gent va començar a
parlar de la Raquel. Els
uns, que l’havien vist amb un home més gran que ella, d’altres, que no era ella
i d’altres que era a l’estranger.
Algú em podria dir què ha passat amb la Raquel?:..
Va passar que la Raquel estava farta de
bregar amb el veïnat que l’espiava i parlava d’ella, sobretot perquè la veien
arribar a casa amb aquell home més gran. Però aquesta parella era molt
peculiar, cal tenir en compte que tant la Raquel com l’home gran, eren actors. L’home es disfressava
de gran per fer parlar a la gent, però era un noi jove com la Raquel. Van marxar i
desaparèixer per motius de feina. Però, on van anar?...
La Raquel i la seva parella van
decidir anar a “Las Vegas”!! i un cop instal·lats es van casar, perquè ja feia
temps que s’ho plantejaven. Volien tenir un fill com déu mana. Però la vida
d’aquesta parella va fer un tomb, el qual cap dels dos s’esperava. El marit es
va ficar en el món del joc i la
Raquel es va posar malalta. Com acabarà la història d’aquesta
parella?...
Quan més necessitava que li fessin costat,
la parella abandona a la Raquel,
i es queda sola a la ciutat de “Las Vegas”.
En aquesta època fàcilment es trobava
feina a qualsevol establiment de la ciutat. Aviat es posa a treballar a un
Hotel, amb el propòsit d’estalviar per poder tornar al seu poble natal, Calella
de Palafrugell.
Al cap d’uns anys torna al seu poble. En
arribar, s’assabenta que es traspassa la taverna “ Ca la Noia”, la més famosa i
emblemàtica de Calella de Palafrugell. Ella s’interessa per l’establiment i
decideix comprar-lo, però això sí, amb la condició de poder canviar el nom tan
popular per, “Ca la Raquel”.
Tindrà un bon futur la Raquel?...
Tal com havia pensat, es decideix a
comprar la taverna i canviar-li el nom per “ Ca la Raquel”.
S’adona que necessita alguna persona que
l’ajudi. Aleshores, és quan apareix l’Albert que és un antic company de
l’escola. Però el que ella no sap, és que l’Albert canta molt bé. Després, ells
dos s’ho parlen i pensen que podrien oferir per les nits un sopar espectacle.
Posen fil a l’agulla i comencen tot seguit amb allò que tenen pensat. Però, que
passarà amb el negoci? Com els hi anirà?...
Ha estat una bona idea. “Ca la Raquel” és ja coneguda
arreu. El menjar casolà i el show musical de l’Albert tenen força èxit.
El fet de treballar junts, l’estar en
contacte tot el dia i la bona acceptació del negoci els està portant a una bona
situació econòmica i estabilitat mental, ideal per poder començar a fortificar
la seva amistat.
La idea de viure en parella està cada dia
agafant més força, tanmateix la
Raquel resta ressentida de la seva darrera experiència. Per
l’altra banda l’Albert seria molt feliç que això es pogués realitzar. El
problema és que és molt tímid, li manca una mica més d’empenta i això el frena
a l’hora de fer-ho saber a la Raquel. Quant temps pot passar fins que l’Albert prengui
aquesta decisió?...
La Raquel ja fa temps que s’ha
adonat dels sentiments de l’Albert i encara que sent molta estimació per ell,
no n’està segura que formar parella sigui el que ella vol, doncs tenir
estabilitat econòmica li ha tornat a despertar l’antiga afició per la vida
bohèmia d’actriu, que tantes alegries i penes li va donar en el passat.
Mentre, cada vegada van venint més
turistes i el negoci es va ampliant transformant-lo en un petit hotel i en
conseqüència necessiten més personal i és quan l’Albert assumeix la direcció
del personal i del negoci. En això, la Raquel rep una carta d’una antiga companya on
l’hi explica que ha sofert un petit accident que l’impedeix representar un
paper important en una obra teatral oferint-li la possibilitat de
interpretar-lo ella, doncs la seva amiga sap que la Raquel donaria la talla que
requereix el personatge.
La Raquel, deixerà enrere tot el
que ha aconseguit i seguirà el seu impuls de vida bohèmia?
Ella no tan sols no deixarà la vida
bohèmia, sinó que acceptarà la proposta de la seva amiga i ho incrementarà amb
altres interpretacions tant en el teatre com en el seu propi establiment junt
amb l’Albert. És una època d’èxit personal.
Amb el pas del temps s’aniran incrementant
les relacions de la parella fins que al final acaben formant una real parella
estable.
Però, a la Raquel i a l’Albert, que
els depararà la vida?.
La parella va seguir triomfant, tant com a
parella, pròpiament, com a la vida bohèmia que havien iniciat, ja que van
triomfar amb les seves actuacions, que cada vegada tenien més èxit de públic.
Però, quan més gaudien de tot el que els
proporcionava el dia a dia que estaven vivint, ella es va quedar embarassada,
segons el metge, de bessons. I, aquest és el principi d’on van començar les seves
desavinences. Primer va ser la sorpresa per part d’ella (ja que no comptava amb
un embaràs), però després es va sentir realitzada i contenta per arribar a
poder ser mare, però per part d’ell, de l’Albert, no va ser igual.
La primera reacció d’ell, va ser que no
estava preparat per a tanta responsabilitat, i, que ara que les coses els
anaven tan bé, què farien quan naixessin els nadons, i dos!?. S’haurien de
plantejar la vida de manera diferent, i ell no veia manera d’afrontar-la. Per
la qual cosa li va plantejar:
-Ara que encara estàs a temps, Raquel, seria millor que avortessis.
Com resoldran la parella aquesta qüestió?.
Quan la Raquel va sentir la proposició que li va fer
l’Albert, d’avortar, es va quedar glaçada.
-Com és possible que em demanis això!!!-
va dir-li.
-Que poc em coneixes. Encara
que sóc una persona liberal, d’idees avançades i m’agradi el món de
l’espectacle, tinc un gran respecte per la vida, i aquest nadons seran el
millor que m’ha passat mai. De cap de les maneres avortaré. Si això és el que
tu vols, doncs ja pots fer les maletes i bon vent i barca nova!. Ja me’n
sortiré tota sola. Ja estic bregada a lluitar contra les dificultats, i ser
mare és la il·lusió de la meva vida.
L’Albert no sabia què dir, estimava la Raquel, però aquella
responsabilitat no anava amb ell. Mai s’havia plantejat tenir fills, no li
agradaven les criatures i a sobre dos de copo!. No estava disposat a hipotecar
la seva vida per sempre, perquè ja ho havia vist amb els seus amics; quan
tenien criatures tots canviaven com un mitjó, i de ser homes lliures passaven a
ser esclaus de la família.
A més la complicitat que tenia amb la Raquel, ja s’havia trencat.
Deixar-la sola, reconeixia que era una
covardia per part seva, però millor fer-ho ara, perquè estava segur de no poder
aguantar aquella situació.
Però potser quan veiés els seu fills li
cauria la “baba” i es tornaria boig per ells, com passa a tots els pares?
El noi es va passar tota la nit en blanc,
què havia de fer?
L’endemà, l’Albert jo ho tenis més clar.
Va decidir passar un temps fora, per poder reflexionar i valorar si de fet
trobaria a faltar a la Raquel.
Per tant, li va fer saber a la noia el que
havia pensat, però sempre estaria localitzable en cas d’emergència, li va
recalcar.
Ella, per la seva part, no va pensar mai
d’enviar-ho tot a norris. Més aviat, en el fons, pensava que la contrarietat li
donaria més forces per tirar endavant la seva vida. Sempre li quedava
l’esperança de tornar a veure l’Albert tan punt naixessin les criatures.
És a la porta de l’hotel, asseguda en un
balancí, contemplant el carrer Major de Calella de Palafrugell. La tarda és
plàcida i tranquil·la. Tot just s’acaba d’obrir l’establiment, finides les vacances
d’hivern. Està sola, l’endemà arribarà la resta del servei. No té cap hoste, ni
reserves fins al proper cap de setmana. Ha tornat a agafar l’hotelet, amb
ganes, oblidant els seus somnis de vida d’artista, en part per la maternitat
propera, i en part perquè el covard de l’Albert ha fugit del seu costat. Sap
que està de gira per Amèrica del sud, fent de teloner d’un popular cantant
espanyol. Ni tan sols la truca per interessar-se pels que seran els seus fills
biològics. Mentalment, s’ha tret aquell home de la seva vida. Que se’n vagi a
fer punyetes, ja m’ho faré tot sola – es diu- de pitjors me’n he sortit.
Ha tingut molt mala sort amb els homes que
ha estimat de veritat. El primer la va plantar a Las Vegas, el segon, quan va
quedar embarassada. Quina desgràcia d’amors! –pensa.
- Mai més cap home!. Mai més!
Tot de cop, un cotxe frena bruscament a la
porta de l’hotelet. Baixa un home alt, de mitjana edat, se’l veu esverat, la
cara desencaixada, apressat. Porta una maleta a la mà. Puja els dos graons del
porxo d’un salt:
-Sisplau, necessito una habitació per
aquesta nit- s’eixuga la suor amb un mocador.
- En tens alguna disponible?-pregunta.
-I tant que sí. Però perdona, et passa
alguna cosa?
-Me’n passen moltes, però... em pots donar
l’habitació de seguida, necessito urgentment una dutxa.
-D’acord, entra, entra
La noia, va cap al taulell i li dóna la
clau.
-Té, la número tres, és a la primera planta,
té molt bona vista. Ah! I deixa’m el DNI sisplau.
Ell li allarga el document, agafa la clau
i surt esperitat cap a l’escala.
La Raquel està desconcertada. Què
li deu passar a aquest home?. Per cert se’l veu força atractiu, madur i encara
que atabalat, ben vestit. Qui deu ser?. Del poble no és, segur, sinó el
coneixeria.
Mira el DNI: Carles Muñoz Steimberg. No li
diu res, encara que el segon cognom li sona a alemany o austríac. Ves a saber.
A l’hora de sopar, l’hoste baixa a
recepció. La Raquel,
que roman a l’espera, surt de seguida.
-Perdona l’entrada aquesta tarda- diu ell,
sense donar cap més explicació
- Em podries fer alguna cosa per sopar?.
-Cap problema, passa al menjador i posa’t
còmode.
Curiós aquell sopar. D’entrada la Raquel li serveix les viandes
i ella també es posa a sopar a la taula del costat. Quan ell ho veu li diu apressat:
_Escolta...no hi ha ningú més per a
sopar?. Perquè, si és així, no té cap gràcia que sopem un a cada taula, no et
sembla?.
-D’acord, si no t’he de molestar em posaré
amb tu.
-Serà un plaer...per cert, com et dius?.
Sopen junts i enceten la conversa. Ell
sembla una mica més tranquil. Comencen parlant de coses trivials en un inici, però de seguida
s’estableix una bona química. Acabat el sopar, Raquel serveix infusions i el
diàleg s’allarga. La xerrada és molt agradable... poc a poc, en Carles es va
obrint i li comença a explicar la seva vida. Al seu torn, la Raquel, fa el mateix amb la
seva. Per part d’ella comença amb l’aventura de Las Vegas i segueix fins a la
seva situació actual.
Carles és enginyer tècnic. El seu pare
també ho havia sigut, van anar a treballar uns anys a Alemanya, a la Mercedes, va conèixer la
mare, es van casar i van tornar al cap de poc. Només van tenir un fill que va néixer
a Girona. Carles ja fa temps que té el seu propi despatx, una consultoria d’enginyeria
tècnica per a empreses, que porta a mitges amb un soci. Es va casar jove, la
seva dona és metgessa, amb molta reputació i de bona família. Viuen a Girona.
No tenen fills. La Sònia
no en vol tenir. La seva vida és la medicina. Treballa al Trueta, és cap de
neurologia, una eminència. S’estimaven molt al casar-se, ja fa dotze anys, però
les coses han anat a mal borràs. Ell es troba frustrat amb la vida que porten.
Gairebé ni es veuen. Ella viatja molt sovint per tot el món. Sempre en
simposis, seminaris, conferències... Això no és vida. Carles vol tenir fills i
ella res, ni parlar-ne. Els fills serien un destorb per a la seva carrera
brillant. La relació amb la família d’ella tampoc és bona. Són tibats,
orgullosos. En fi, el seu matrimoni va totalment a la deriva...
S’ha fet la una i la conversa segueix.
S’acosta l’hora de les darreres confidències. Sembla mentida, -es diu ell-
estic aquí amb una dona gairebé desconeguda i em sento tan bé que li explico
tota la meva vida amb detall. No hi ha millor teràpia que una bona conversa amb
una persona amb la qual et sents a gust. Així doncs, el final és ineludible.
-Aquesta tara m’he barallat amb la Sònia, hem trencat
definitivament, i he marxat de casa. He agafat el cotxe i he conduït
intuïtivament, sense rumb fix, i m’he trobat a Calella de Palafrugell. Al veure
l’hotelet...
Raquel sent gran tendresa per Carles. Li
atrau la seva veu vellutada, segura, captivadora, d’una naturalitat encisadora.
I aquells ulls blaus, germànics... És com si fóssim amics de molts anys,
-pensa- i tinguéssim molt en comú.
Finalment s’adonen que són quarts de dues
i és hora d’anar a dormir. S’acomiaden. La Raquel es posa al llit, però no pot dormir de cap
manera. Aquest home és diferent, té un magnetisme especial. Just l’acaba de
conèixer!. S’interroga a sí mateixa: serà l’amor a primera vista, que diuen?
Els seus enamoraments anteriors han estat autèntics, però progressius. Amb
Carles és diferent, és com un esclat sobtat!...però com puc ni tan sols pensar
això?. Jo estic convençuda que no vull cap més home a la meva vida! Si estic
prenyada d’un home que canta per les Amèriques! M’he tornat boja?... finalment
a altes hores de la matinada s’acaba rendint i s’adorm.
Carles roman uns dies a l’hotel. El
contacte amb la Raquel
dóna pas a una atracció mútua sublim.
-Aquest noia prenyada és la dona de la
meva vida- pensa.
Ara ho veu clar. La buidor infinita dels
anys passats amb una altra dona, que només estimava la seva pròpia carrera
professional.
Amb naturalitat els dos s’adonen que
s’estimen amb bogeria i comencen a gaudir la seva passió. Un goig immens, una
onada de felicitat inunda la parella, millor dit els quatre, perquè els bessons
l’han de sentir també. Tots dos convençuts que per fi han trobat la persona
ideal per a sempre més.
Ell, cada dia va a treballar a Girona. Les
coses, però no van bé al despatx. El seu soci, que és qui ha posat el capital
inicial del negoci, el pressiona perquè ho deixi.
-He de trobar una solució- pensa Carles.
–Aviat tindré una família, i dos fills de cop. Els he de donar benestar i
estabilitat perquè tinguin una infància com cal.
Decidit, truca a Alemanya...
Passen els dies...
L’hotelet és ple de clients. La Raquel llueix una
esplèndida panxa, però es troba bé i treballa com si res. La seva felicitat és
infinita. El cor li diu que aquesta vegada sí. Nota que en Carles està
preocupat per la feina. Pocs homes tindrien la valentia que ha demostrat ell.
Espera amb ànsia els vespres quan ell torna de Girona. Ella, està al cas de les
dificultats que passa al despatx.
Ja fosc, arriba Carles eufòric, content, rialler...
alguna cosa li passa, però segur que és bona. Ell l’abraça amb delicadesa i li
fa un petó...
-T’he de dir una cosa molt important...
Acabo de rebre una resposta d’Alemanya. He trobat feina! Una feina fantàstica a
Stuttgart, a l’empresa Herschel, puntera en investigació! Entraré al millor equip
d’enginyers d’Alemanya! El sou és esplèndid! I també tindrem casa i cotxe a
càrrec de la firma! Viurem en un barri residencial d’Stuttgart! En una casa
gran amb jardí! També ens pagaran l’escola dels nens quan toqui! A més, jo
parlo l’alemany molt bé, per la mare, ja ho saps, i tinc família a la ciutat!
Tu també l’aprendràs de seguida, ja saps molt bé l’anglès. Serem molt feliços
allí!- Carles salta d’alegria
–Què et sembla?
La Raquel empal·lideix, es passa
la mà pel front negat de suor... i es deixa anar al seu balancí favorit...
-Hòstia!- exclama...
La Raquel no sap que fer ni que
pensar. Creu que al costat d’en Carles pot ser molt feliç i tenir una vida
sense privacions, ni per a ella ni pels seu fills, però això d’haver d’anar tan
lluny li fa una mica de por.
- I si no m’adapto a aquell país?- es
pregunta. –què passarà, hauré de tornar a Calella i començar de nou?.
Es pregunta si en Carles s’ha aturat a
pensar amb el que ella sent i amb el que ha hagut de lluitar per aconseguir
l’hotelet.
Com anirà aquesta nova etapa de la vida de
la Raquel?
Passen uns dies i Carles s’adona que la Raquel està seriosa, per
això li pregunta:
-Què et passa, et veig trista?.
La Raquel, seu al balancí i des
d’allà li respon:
-Estic confosa, penso en el viatge a
Alemanya i m’agafa molta tristesa quan penso que he deixar tot el patrimoni que
m’he forjat amb tants esforços. I a més em queden quaranta dies per parir.
Ell, l’abraça i li fa un petó, mentre li
diu:
Raquel, sempre em tindràs al teu costat,
no has de tenir cap mena de dubte. Vens l’hotel i marxem a Stuttgart i
reiniciem les nostres vides.
Ella que l’estima amb bogeria i confia en
ell li respon:
-M’aniré amb tu a Stuttgart i llogaré
l’hotel.
En Carles es torna boig de content i
respon:
-Ara mateix li demano el divorci a la meva
ex.
Han passat uns dies i ja es troben a
l’aeroport de Stuttgart. En Carles demana un taxi perquè els porti al lloc on
s’han d’instal·lar, a la zona residencial “ Kiende”. En arribar-hi, la Raquel perplexa fa una
exclamació:
-Això és fantàstic!!, és més preciós que
“Las Vegas”.
S’instal·len a la casa, però, què
passarà?.
La Raquel ha quedat impressionada
pel lloc tan bonic i acollidor. Són un grup de cases disseminades, una aquí,
una allà, totes amb un gran jardí que les envolta. A la tanca principal hi ha
una porta de ferro forjat amb una alçada ben bé de dos metres. Al costat hi ha
el garatge, i a la part del darrera hi ha un porxo amb unes cadires de vímec i
al davant una barbacoa feta de pedra, amb una taula de marbre al costat.
La Raquel s’asseu un moment per
admirar el paisatge ple de pins i tota mena d’arbres. Està feliç com feia temps
que no ho era.
De tota manera, el fet de no conèixer la
llengua la resta una mica aïllada, ja que els veïns més propers que tenen, són
un matrimoni gran que no entenen l’anglès, que la noia sí domina.
En Carles treballa tot el dia i fins i tot
dina a la feina, vol dir això que ella no parla amb ningú al llarg de tota la
jornada, això li fa que es plantegi inscriure’s a una escola d’idiomes per
aprendre alemany, però el que ara la preocupa és que està a la recta final del
seu embaràs i només desitja que tot vagi bé per poder acaronar els seus
fillets.
Seran parelleta, o bé dos nens, o dues
nens?.
La Raquel ja ha començat les seves
classes d’alemany i n’està molt satisfeta, ja que ha fet amistat amb unes
quantes companyes de l’acadèmia.
En Carles quan arriba a casa després de la
feina, la troba contenta i feliç explicant-li totes les anècdotes que li han
succeït. La parella estava encantada de com els anava la vida, però “sempre hi
ha un però”.
Al cap de dues setmanes la Raquel es va posar de part.
La van portar a l’hospital i la van atendre de seguida enviant-la de seguit al
quiròfan. El metge li diu a en Carles:
-Va de part, però la cosa es complicada,
esperem que tot vagi bé, farem tot el que podrem.
Què passarà?.
Tot va anar molt bé i la noia va tenir una
nena molt preciosa, no bessons, com semblava li havien dit els metges. La Raquel no va voler que li
fessin cap ecografia, no volia saber si
tindria nen o nena volia fins i tot el part natural.
Amb el Carles van decidir posar-li el nom
de Carolina. Fins aquí, tot perfecte.
El problema va sorgir quan la mare va
decidir que volia que la petita Carolina tingués nacionalitat catalana. El
Carles va reaccionar molt ràpid i li va explicar que ara per ara no podria ser
perquè Catalunya no era independent. La Raquel es va posar a plorar com una Magdalena, es
trobava deprimida, el fet era que a Alemanya se sentia sola.
La parella, que estaven molt enamorats,
tenien aquest dilema en la inscripció de la nena. A en Carles, li agradaria que
la nena fos alemanya, ell ho era, la seva mare també, malgrat el pare era emigrant espanyol que va anar a treballar a Alemanya.
Ara els pares eren grans i estaven visquem en una residència a Ginebra.
Com resoldran aquest dilema?
Van pensar que una doble nacionalitat
seria el millor en un futur.
La Raquel i en Carles estaven
encantats amb la seva preciosa criatura. Era molt bona, menjava, dormia i no
plorava mai, s’estava engreixant força. De tant en tant, tots dos agafats de la
mà es passaven llargues estones contemplant com dormia la petita. En Carles,
tot sovint, al sortir de la feina, s’aturava a una botiga de joguines i li
comprava un animaló de peluix, llavors, la Raquel el reprenia:
-La nena, encara és massa petita i ja té
l’habitació plena d’animals, sembla un zoològic.
Així anaven passant els dies, les
setmanes, els mesos, i la
Carolina cada vegada es feia més gran, fent feliços a la
parella. Però l’estabilitat no var durar gaire, doncs la Raquel va rebre una carta
que venia d’Espanya, concretament de Calella. Era de l’Albert que havia tornat
per conèixer la seva filla, ja que s’havia assabentat, pel matrimoni a qui la Raquel havia llogat el negoci del restaurant. A més,
a la carta li recordava que ell, era el propietari de la meitat del negoci i
que es volia vendre la seva part.
En Carles y la Raquel van parlar molt
sobre quina seria la millor solució i van arribar a la conclusió que la noia
havia d’agafar la nena, portar-la cap a Calella de Palafrugell, perquè la
coneixés el seu pare biològic i arreglés els assumptes que l’Albert plantejava.
El que s’havia comportat com un veritable
pare, en Carles, no tenia cap mena de temor que la Raquel no tornés a Alemanya,
perquè estava ben segur de l’amor que sempre li havia demostrat a la seva
parella.
Penseu que s’equivocarà o no en Carles?
FI
Així acaba aquesta història, amb una porta
oberta cap a una infinitat de possibilitats, cap a una infinitat de incerteses.
La podríem haver escrit més llarga, però... perquè?, si la vida ens porta tants
de canvis, podríem no acabar mai , per això, que cadascú pensi un final, el que
més li agradi.
Li desitgem sort a la Raquel en el que li espera.
No depèn d’ella, depèn de vosaltres. Però la Raquel, encara que és un personatge de ficció té
molta energia i és intel·ligent, sap el que li convé i ho farà, malgrat el seu
entorn i les circumstàncies, li poden, o no, jugar una mala passada. I en
aquest cas, qui domina les circumstàncies i l’entorn? Vosaltres, els autors i
els que llegiu la història.
Ei!!. Aneu en compte, que la Raquel pot rebel·lar-se, i...
