RECORDS

En aquest treball que es va fer, sense adonar-nos, vam fer sorgir del seu oblit no tan sols a personatges populars de Badalona, dels quals en sabem ben poc, però que van colpir el nostre esperit, sinó que també vam recuperar escenaris plens d’imatges, olors, sensacions, sorolls..Tot això gràcies a que en el nostre pensament hi queden moments viscuts que no s’esborren i formen part de la nostra història personal.

Recordar, somriure en explicar-ho i comentar-ho, rescatar imatges, tot ens va fer sentir molt bé.

Us convidem a llegir i seguir el document. Gràcies.

RECORDS D’AQUELLS ANYS

EL RECORD ÉS COM UN PONT QUE EM PORTA A UN HORITZÓ, ON S’AJUNTEN EL PRESENT I EL PASSAT

INTRODUCCIÓ

Els llibres d’història moderna del nostre país, parlen de tots els esdeveniments recents: de la República, de la Dictadura, d’en Franco, de la instauració de la Democràcia, del Rei..etc, però...

Qui parla dels sentiments? Qui parla de les sensacions d’aquells anys? Qui se’n recorda dels pensaments i de les vivències? Inclòs, qui se’n recorda de les olors?.

Té sentit el retrobar i rascar ara en tot allò que tenim endins?

Sí, té sentit, d’igual manera que té sentit la contemplació d’un paisatge ja conegut.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions són part de la nostra història personal, i quan ho relatem, es transformen en  història col·lectiva, en història del nostre país.

Aquest treball que s’ha dissenyat, malgrat ha sorgit de la memòria del cor i és part de la nostra forma de pensar, el podríem definir com a treball de creativitat en el que redescobrim el nostre valor com a persones grans.

Corren per tot arreu, aires fantasmes que diuen que la gent gran ja no poden, ni saben fer coses. No és cert. La gent gran segueix fent, perquè pot i en sap, tan sols li cal creure-s’ho i tenir voluntat de fer-ho

                                                      Lídia Monterde

                                                       (setembre 2006)

El carrer Cervantes

Tinc un bon record d’aquells temps, no obstant van ser uns anys difícils.

Els meus records i el meu barri estan situats al carrer Cervantes i als voltants o sigui als “ Quaranta pisos”, el Sorral etc etc…

Llavors es podia sortir a jugar al carrer, perquè de trànsit gairebé no n’hi havia.

Els jocs eren molt simples, per exemple, a les boles, la baldufa, a fet a córrer, a amagar-se i d’altres que ens inventàvem.

Com a tot arreu, sempre hi havia personatges que per una cosa o l'altra es destacaven. Tenia un veí “ el Miquelet ”que, explicant pel·lícules, era un artista, i no vegis. Ens ajuntava a tots els vailets i ens explicava la seva versió, amb un realisme que semblava que l’estaves veient. Allò durava fins que sortien les mares a buscar-nos, per dinar o sopar, segons l’hora que fos.

Un bon record de la meva etapa escolar és del col·legi de “ Can Cros “. Jo anava allà ja que el meu pare treballava a la fàbrica. Tenia vuit anys, em recordo que pensava “encara em falten vuit”, perquè l’ensenyament era només fins els catorze, després ja podíem treballar. És un record molt present, tant, que sembla que ara mi trobo, i ara ja tinc 74 anys.

                                                                                  

Antonio Pedreño

Les vinyes de la Conreria

Una altra etapa amb bons records, va ser quan ens vam dedicar a treballar a les vinyes.

Aquesta va ser una iniciativa del meu germà gran. Nosaltres érem una família nombrosa, ja que érem tres noies i quatre nois.

Les vinyes estaven situades tocant la paret del cementiri nou, allà a la Conrea, està clar que les vinyes no eren postres. Per treballar-les, l’amo ens donava, a l’hora de fer el repartiment, de tres parts dues eren per a nosaltres, i una per a ell.

Quan vam començar aquesta etapa, no teníem cap medi de transport per anar-hi. Ens llevàvem a les cinc del matí i amb l’erma a l’espatlla pujàvem a peu Conreria amunt fins arribar al tros.

Les vinyes eren del senyor Costa, que vivia al carrer Guifré. Allà mateix tenien “el cub” i els medis per poder fer el vi. O sigui passaven el raïm per la màquina, la premsa, etc.

Baixàvem de la Conreria les portadores a un carro. Vuit portadores cada vegada. Per fer aquesta feina, normalment cada any venien els de la Tana. La feina que ens donava transportar la collita! Ja que els cavalls relliscaven en baixar per la pendent de la Conreria.

Naturalment quan trèiem el vi del cub el posàvem a les botes fins que arribava el moment de vendre’l.

Fins aquí una part dels records meus d’aquells anys. 

                                                                                          Pedreño

La Plaça Pep Ventura

Més que records, diria que és nostàlgia d’aquell temps, entre l’adolescència i la joventut.

Qui no recorda les nits de la Festa Major amb els envelats plantats a la platja?.

Anàvem a ballar a l’envelat de l’Era, ja ho esperàvem. A la tarda al concert que feia l’orquestra a la sala, i després a la nit a ballar. Com gaudíem. Eren altres temps.

Parlant de la festa Major, que durava tres dies, qui no se’n recorda  dels carrers guarnits?. Cada comissió procurava que el seu carrer fos el millor en quan a guarniment i a espectacle. Quin brogit de gent amunt i avall que es formava!.

Tota la vida he viscut pel voltant de la Plaça Pep Ventura i recordo que a la temporada dels melons i les síndries es muntava una parada i les venien tallades a pesseta la tallada.

Al capvespre ens solíem reunir uns quants del veïnat. Anàvem a comprar la talladeta i ens quedàvem asseguts amb cadires al carrer, a la fresca (cosa impensable per ara).

Recordo que passava un home amb un manubri que amb una maneta el feia tocar i després passava el platet. Tot era donar ambient.

Generalment els dies de festa passava el que venia nata. Portava una galleda i una cullera, i al crit de “Noies, nata”. Es donava a conèixer i així sortíem a comprar-ne per esmorzar. Quina nata més bona!.

També passava el que comprava pells de conill, en aquell temps generalment els conills es mataven a casa, i el “pellaire “ les comprava al crit de “ A la pell de conill!”.

I perquè no recordar el que venia cafè?. Anava amb un carro i un burret. Li dèiem “el submarí”, perquè a sobre del carret hi portava un submarí.

Sortíem al carrer a jugar a corda, al palet i a tantes altres coses…

Avui tot això ha desaparegut. Però hem de reconèixer que abans es podia fer molta més vida social o de veïnatge que no es fa ara.

Normalment acostumem a viure en pisos,  la majoria amb ascensor, per la qual cosa puges i baixes  amb ell i els veïns difícilment els veus.

Agripina Gómez

Cor i sentiments de quan jo tenia 14 anys

Són les meves vivències de la Badalona dels anys 50. En tinc ben present algunes coses d’aquell temps,  junt amb la iaia Marieta que vivia amb nosaltres i amb qui jo passava més estona.

Anàvem a la Masia de Can Canyadó  a buscar verdures, i per allà a prop on ara hi ha indústries hi havia una espècie de muntanya on hi vivia una gent que havia emigrat del sud. Vivien en un cobert i es dedicaven a recollir “terra d’escudelles” que servia per fregar coberts i piques de la cuina. Te la venien a casa seva i també passaven pel carrer a vendre-la. Feien servir una llauna per mesurar-la.

També recordo que passava gent pel carrer venent diverses coses: un home amb un carro de pinassa que fèiem servir per encendre la “nefreta” i la cuina econòmica. El que comprava les pells de conill, però se les mirava molt bé abans d’agafar-les, perquè deia que si estaven cagades de mosca no les volia. Passaven ramats de cabres, i et venien llet. Per Nadal els ramats eren de galls dindis.

Recordo els gats que hi havia pels badius i que sempre passaven d’una casa a l’altra i les mestresses de casa els escridassaven, perquè sempre rapinyaven alguna cosa.

Les portes de les cases sempre estaven obertes. Deien per entrar “Ave Maria” i ja et trobaves a la gent a dintre.

A mi hi havia una cosa que no m’agradava. En el carrer del Carme, allà on hi ha un restaurant, s’hi feien baguls. Tenien la porta oberta i veies com treballaven. A més a més, sempre n’hi havia a fora al carrer en el sol. Suposo que hi eren, perquè s’assequessin. De tota manera allò era una cosa que em feia por.

Molt sovint, anàvem caminat a la muntanya. A dinar ala Font de les Monges de la Conreria. Tot el menjar i el vi, el dúiem en cabasses i cistells. A vegades anàvem a la Font de la Rosa, o als “Garrofers” o a Can Trencalós, on hi havia una casa i un safareig molt gran i sempre ens deien, que no sé pas qui s’hi va ofegar. 

A Badalona hi havia moltes bòbiles. Amb el meu pare, el diumenge al matí anàvem a seguir-les, perquè ell, de jove, era bobilaire. Amb una cosina meva que es diu Teresa, fins i tot havíem fet totxos i rajoles a la bòbila del Torrent de la Font on també hi collíem garrofes.

En aquesta infantesa meva recordo que quan passava el tren, que corria  amb carbó,  a vegades en queia de la màquina, o bé el fogoner el llençava. La gent hi  anava a collir aquest  carbó per les seves cuines.    

Una cosa important. A les cases s’hi feien poques escombraries. Quasi tothom tenia conills, gallines, pollastres, ànecs, el gat i el gos, els quals menjaven les fulles de col, enciam, bròquil, peles de tomàquet, patates, a la fi, de tot el que es feia servir. El que quedava al cul de l’olla o cassola era pel gat i pel gos. Els papers es cremaven per encendre el foc. Els envasos de llet, iogurts eren de vidre que retornàvem si no ho feies així havies de pegar-los.

En el meu carrer també hi havia famílies que feien xivarri, però eren bona gent.

Aquesta és la Badalona, records d’aquells anys que sempre tindré en el cor i en els meus sentiments, perquè per a mi, això és Badalona, cor i sentiments.

Esperança Saladrigas.

Dalt de la Vila: un barri antic, ferit d’història i evocador

A la meva infantesa, per allà els anys 40 i 50, al barri, s’hi feien moltíssimes festes populars. Durant tot l’any, els joves del barri, treballàvem per guarnir els carrers. Per la festa Major d’agost, cantàvem cuplets de la Sara Montiel – que estaven molt de moda-, recitàvem poesia i fèiem teatre. Per Sant Joan era costum fer una coca amb una llargada de deu metres.

Recordo tres personatges molt entranyables. A un li dèiem “el canyetes”, a un altre “el càscares” i al tercer “Robín de los Bosques”. Aquest últim arreplegava tots els gossos que trobava pel veïnat. Tots ells deixaren un gran i bonic record als veïns de Dalt la Vila.

Recordo que per aquell temps passaven pels carrers els pescadors venent sardines a pesseta el plat, el cabrer amb les seves cabres, les munyia al teu davant i li compràvem la llet, el coquer, el drapaire i el pagès que a canvi de verdura s’enduia la mercaderia de la comuna.

Al carrer del Temple, on ara hi ha el Parc Font i Cussó, s’aixecava una torre que pertanyia a l’escola Cultural. La van enderrocar. Va ser una de les grans bajanades de l’època.

Dalt de la Vila, la més oblidada i deixada de Badalona, quan és el centre de la història d’aquesta gran ciutat.

Isabel Navarro

Des de la Llacets fins en Cortines

Als 12 anys vaig deixar els estudis per motius que ara no venen al conte i em van col·locar a cosir amb una modista. Dóna la casualitat que al costat de la casa de la modista hi vivia una família, una mica rara. A la dona li deien “la llacets” perquè cada dia portava el cap ple de llacets.

Recordo altres personatges pintorescos: “en canyetes”, que era un bon noi, però una mica deficient. “En càscares” dormia sota les barques de la platja i ajudava a tirar l’art i a reparar les xarxes, d’aquesta manera es guanyava la vida. La Mercè era una dona que anava a esperar les barques i comprava sardines als pescadors; després anava amb un carretó venent les sardines pels carrers. El drapaire, que anava amb un carro i un burro, picant una roda de ferro, perquè les veïnes sortissin a vendre-li paper i draps, on posava a dins un sac. L’esmolet que anava pels carrers avisant amb una espècie de xiulet. S’oferia cridant:

 –S’esmolen tisores, s'esmolen ganivets o tallants!!!.

Cada diumenge passava per casa, el "sereno" a cobrar, i als petits ens donava anissos.

Un personatge molt popular i estimat, era “ en Cortines”, un fotògraf molt bo i exemple de molts altres fotògrafs badalonins, era una personalitat sobretot en temes relacionats de Badalona.

Júlia Ureba

Les línies de tramvia del Centre

No cal rascar massa per buscar alguns records de la meva infantesa. Aquests records estan sempre presents i no costa d'arribar-hi. És allò que ens diuen que la memòria llunyana es conserva molt bé. És cert.

Vivíem al carrer General Primo de Ribera, el que avui és Francesc Layret.  En el número 175, que ben just era  el lloc on quasi coincidien, a la dreta la línia de tramvia que anava a Barcelona, crec que era el 70, just davant del bar Marti, i de la Marieta del " tebeos". Ah! la Marieta, era la meva obsessió. Jo donava molt la murga per tal que la meva mare em donés diners per anar a buscar aquells còmics que tant  m'agradaven i col·leccionava amb gran passió: en "Diego Valor, "la Florita", els contes de fades de la "colección Azucena" (m'enlluernaven els vestits de les princeses). "Hazañas bélicas", "Superman", "Roberto Alcazar y Pedrín" etc. Tots m'agradaven per llegir-los, però el meu preferit era Diego Valor (jo diria, que va ser el  precursor de la Guerra de les Galàxies).

 En front hi havia la bodega de Can Tarascó. Entre la canalla, aquesta bodega tenia una mica de mala fama, no sé ben bé encara el perquè. I a l'esquerra la línia que anava a Mongat, el 44, davant del bar Versalles. D'aquesta línia, recordo que hi havia un tramviaire que era amic meu, bé, també ho era de la resta de la canalla, sempre ens deia coses.  Li dèiem "l'home de la pipa".

Per a mi era una distracció veure des de la finestra de casa meva com passava la gent i els treballadors que acudien a la seva feina amb aquests transports.

 De tant estar traient el cap per la finestra, alguns ja em coneixien. D'altres es veu que no, perquè, recordo que jo corria per la vorera amb una bicicleta de tres rodes, i un dia em vaig acostar massa a les taules de terrassa que hi havia del bar Can Marti on  algú em va ruixar amb un sifó. Aquell dia jo vaig sortir corrents dels meus punts d'observació i vaig arribar plorant a casa. La meva mare, molt ofesa, volia sortir a renyar el que havia fet tal acte, però sort que se'n va contenir., perquè ara em sembla que anava una mica begut.

Lídia Monterde

                                

El carrer Conquista

Recordo que en el carrer Conquista, allà on vaig néixer hi havia una "casa cuartel de la guardia civil", d'on sortien els guàrdies dalt de cavall a pas de trot, passant pel carrer, i jo que era una infanta d'uns cinc anys, els veia com a uns gegants, morens de pell, amb bigoti que els cobria mitja cara i que junt amb el tricorni els donava un aspecte ferotge.

Es comentava que durant una vaga (si no recordo malament, a "la llauna") havien ferit a vàries persones en envestir-les amb els cavalls. Jo pel seu aspecte i els comentaris que sentia, els tenia pera la personificació de totes les pors.

Un dia un guàrdia travessant al trot la carretera, un tramvia el va atropellar matant-lo. En el carrer tot eren comentaris, que si li havia tallat les cames, que si l'havia partit en dos... En la caserna li havien muntat una capella i havia veïns que el van anar a veure, i tot era un xiu xiu, que si havia quedat talment com si dormís, que si la capella feia molt de goig, etc,etc. Jo, com us podeu imaginar, no havia vist mai cap difunt. Espantada i amb un rau rau de por a dins meu, vaig anar cap la caserna i allà enmig de la gent que entrava i sortia em vaig escolopir cap a dins i tot d'una em vaig trobar dins de la cambra il.luminada tan sols amb dos canelobres de dos ciris cadascun. Un gran sant Crist penjava de la paret i sota el bagul, amb el pobre guàrdia tapat fins el coll per una bandera.

Vaig quedar-me allà bocabadada. Quan de sobte vaig sentir una veu, -¿niña con quién vas?- al mirar d'on venia la veu, em vaig trobar amb un bigoti negre i una cara bruna que a mi em va semblar ferotge. Vaig sortir corrents com si el pobre guàrdia em perseguís. En arribar a casa no vaig comentar res, doncs m'haurien castigat amb no deixar-me sortir al carrer, i al carrer era on passaven les coses que veritablement a una criatura com jo li interessaven.

Núria Costa

Els duros de plata i la Mare de Déu

Ha arribat a les meves mans una sèrie de documents que guardava la meva neboda, i m'han fet despertar records dels anys 30..., d'entre ells alguns d'anecdòtics.

Vivíem a la Plaça de l'Oli. Un dia la meva mare em va dir:

-Vicenç, mira, tinc 20 duros de plata que vull que guardis en algun lloc on ningú els trobi. Jo els vaig agafar i els vaig amagar a dalt d'una biga. Allà estarien segurs.

A l'habitació hi havia una imatge d'una Mare de Déu, que vaig pensar que també seria prudent amagar. No fos cas que algú ens acusés d'alguna cosa que no érem. Vaig agafar la imatge, la vaig posar dins d'una caixa hermètica i la vaig enterrar al pati de casa.

Al cap de poc temps vaig haver d'anar a lluitar al front. No en parlaré pas d'això.

Sortosament me'n vaig sortir i quan vaig tornar a casa, la  meva mare estava molt contenta, però també, impacient em va preguntar.

-Vicenç, on vas amagar els duros de  plata?

Jo vaig anar al lloc on eren i els hi vaig donar. Gràcies a aquells diners vam menjar bastants dies prou bé.

Llavors vaig pensar que també  hauria de tornar al seu lloc la  imatge de la Mare de Déu, cosa  que vaig fer sense perdre temps.

La Verge estava intacta dins la caixa.

Però un dia van passar per casa, certs personatges, i em van acusar d'haver robat la imatge.

Es veu que no els hi cabia al cap que la tinguéssim. Sort que la meva mare tenia la factura i la va poder ensenyar.

Vicenç  Duatis

L’estació de tren de petita velocitat de Badalona

No he nascut a Badalona, però sí que vaig venir a viure el mes d’Abril de l’any 1934, quan tot just acabava de complir 5 anys.

Els meus orígens són de Premià de Mar, però ara no fa el cas pel que vull escriure.

En arribar a Badalona, el nostre estatge fou al carrer de Sant Isidre, molt a prop de l’estació. Una de les meves aficions i distraccions, era veure passar els trens, i per sobret de tot, el que més m’agradava, eren les màquines que els arrossegaven. Autèntiques monstres de ferro de color negre que vomitaven un fum també molt negre, per la xemeneia i vapor blanc pels costats. Tot això acompanyat amb un soroll propi d’aquelles màquines, però a mi, em sonava a música celestial.

Per això, si fos poc, al costat de casa meva vivia un maquinista de tren. Recordo que de cognom es deia (si la memòria no em traeix Massot, Sr Masot, no sé quin dels dos cognoms és correcte. Com a persona era immillorable. Era de complexió més aviat gruixuda, alt i molt ben plantat. Vestia de blau, doncs suposo que era l’uniforme de treball que portaven els maquinistes i fogoners de les màquines de tren, aquelles mal anomenades monstres de ferro negre, que per caminar, portaven roden en comptes de peus.

De màquines, trens vies i demés coses relacionades amb tot el sistema n’han escrit persones amb capacitat més que suficient, per fer bona literatura.

Bé, perquè tota aquesta introducció?. Doncs per recordar que la Badalona d’aquells anys era una de les ciutats de tot l’estat amb més indústria i sobretot, amb varietat (a Badalona es fabricava de tot).

Per tant, es disposava d’una estació de mercaderies anomenada (de petita velocitat), dedicada exclusivament a la ciutat i a la seva indústria, doncs diàriament, arribaven i marxaven trens de mercaderies. També arribaven animals bovins que eren portats a peu als escorxadors, per al seu sacrifici. L’esmentada estació estava situada al sud de la ciutat seguint la via del tren. Tenia un edifici central, un parell d’oficines, una dedicada al control de vies i una altra dedicada a l’hostatge dels treballadors del tren. També des d’aquest edifici es dirigien les operacions de càrrega i descàrrega de les mercaderies.

La distribució i composició dels trens, a més de l’edifici abans esmentat, tenia altres edificis dedicats a la recepció, distribució i magatzematge de mercaderies que moltes indústries procuraven recollir i portar personalment. Cal dir que les indústries que estaven al costat de la via del tren, moltes d’elles disposaven d’una via fins el seu l’interior que els facilitava la càrrega i descàrrega.

L’estació disposava d’un gran parc de vies disposades totes elles en paral·lel que servien per descompondre i compondre els trens. Totes les operacions de moviment de vagons les feia una màquina de tren no gaire grossa anomenada “de maniobres”.

Com a curiositat, la canalla, un d’ells jo, agafàvem les xapes de les ampolles i les posàvem a la via del tren i quan passava la màquina ens les deixava ben aixafades. El maquinista que ens veia la intenció, feia passar el tren a poc a poc.

Continuem. Com que el terreny era pla, alguns moviments de vagons eren fets amb l’esforç dels treballadors del tren, ajudats per cordes i pivots que robaven.

Això és una part que recordo de la meva infantesa i d’aquella Badalona que presumia de ser una de les ciutats més industrials del país. Per aquest fet tenia una estació de tren anomenada de petita velocitat, també suficientment important com demanaven els temps.

(Isidre Rovira)

Fent memòria

...De cop, fent memòria, recordo que poc abans de declarar-se la guerra del 36, s’havia de celebrar un festival en el que jo havia de participar-hi a l’anomenada Biblioteca Popular de Mongat. La meva participació era amb la poesia, que encara tinc memoritzada, “ El cent peus i el llagost” d’en Guireu. Encara avui recordo aquest poema i els seus dos últims versos “ val més tenir poc i bo, que molt i ple de defectes” els quals dic sovint als meus fills i néts...

(Lluís Durà)

La memòria olfactiva

A vegades, em venen a la memòria vivències, de quan anava a l’escola i tenia uns set anys.

...Sor Eugènia, que feia de portera, estava asseguda en una cadira baixa. Al costat tenia una taula petita, i a sobre una panera plena de pa d’àngel. Per un cèntim, ens en donava una grapat i ens el posava dins de la mà, depenent del dia, ens en donava més o menys, llavors, endevinàvem que aquell dia en tenia més quantitat i  això ens feia molta il·lusió. Aquell pa d’àngel sobre la llengua es desfeia poc a poc. Hi havia unes escales que es comunicaven, ens posàvem en dues files i cantàvem una cançó, que després de gran, he suposat que deuria ser “el cara al sol”.

Com m’agradava aquella olor profunda de les gomes d’esborrar i dels llapis. Era una olor tan intensa, que a hores d’ara encara la recordo. És com una memòria olfactiva.

(Isabel Canadillas)

Records des de la finestra de casa meva

...La nostra casa era molt gran, en deien a Cal Viudet. Aquest motiu no sé si era degut que el meu avi de molt jove va quedar vidu.

Recordo que al cap del carrer hi havia la fàbrica Montalfita. Quan era hora de plegar, sonava el xiulet i als pocs minuts ja sentíem un xivarri bastant fort al carrer. Eren els treballadors que anaven a casa seva. No era com ara. En aquells anys calçaven espardenyes per anar a treballar. Es distingia molt la classe social a que pertanyien.

A mi em feia molta gràcia veure’ls passar per davant de casa meva...

(Teresa Ventura)

Anys difícils d’una infantesa viscuda

Tot el que recordo de quan era petita, és que tota la canalla com jo, entre vuit i deu anys, havíem d’ajudar als pares d’alguna manera. Les nenes escombràvem la casa, anàvem a buscar aigua a la font, portàvem els plats, les olles i els coberts a rentar al riu, ja que no hi havia aigua a les cases.

No hi havia corrent elèctric, ni tampoc wàter, o sigui, res de res del que ara per sort tenim

Tot i així, també recordo coses que m’agradaven, com era, banyar-se al riu a l’estiu, anar al petit hort que teníem a collar tomàquets, cebes, pebrots, pastanagues. Era una delícia agafar-los de la planta i poder-los rentar allà mateix, doncs passava una sèquia que era un goig, amb una aigua cristal·lina que enamorava.

M’agradava molt anar al “cole”, m’encantaven sobretot, els números i més quan eren problemes on s’havien de fer amb moltes operacions.

Tot això encara ho recordo amb enyorança

Quan tenia onze anys més o menys, va néixer la meva germana i llavors es va acabar anar a l’escola, ja que m’havia de cuidar d’ella mentre la mare ajudava al pare en les feines del camp.

No vull aprofundir més en aquesta part de records de la meva infantesa, ja que al cap de poc temps, vàrem venir tots cap a Badalona, gràcies a que hi vivia una tia meva.

Quan vam arribar a Badalona, recordo que encara es feien cues per anar a comprar el pa, el petroli i el carbó.

La feina va ser nostra durant uns quant anys per poder tirar endavant, però bé les coses han canviat.

Pilar Rubio

La granja de Can Costa

...L’oncle Ramon va tirar endavant la granja on es criaven gallines i conills. Era la granja de Can Costa.

Començava el procés en unes sales plenes d’incubadores, on si posaven els ous. Al cap de dotze dies se’ls donava una volta i quan havien passat vint-i-un dies sortien els pollets, els quals es posaven en caixes de fusta, tapada la meitat, allà dormien junt amb el pumant (llum de petroli), que donava escalfor.

Anar a la sala de les incubadores, donar voltes als ous, o posar-los a la palla, veure néixer els pollets, donar menjar a les gallines, tot això, junt amb el gran pati que teníem i on celebràvem festes familiars, és el meu gran record ple de sentiments, perfums i sensacions.

Maria Teresa Rodés

Records dels anys cinquanta

En aquells temps, quan encara no estàvem motoritzats,  el carrer on vivíem era nostre i amb orgull l’anunciàvem com el meu carrer. Les mestresses de casa s’afanyaven a mantenir-lo net al menys el frontal, que els pertocava de casa seva com a mínim i tal vegada sorgiria la idea o modalitat d’alguns veïns de lluir-lo per la festa Major.

És per això que ja feia temps que alguns veïns els engalanaven fins formar-se associacions representatives que endegaven de forma autònoma extensos programes d’actuacions de música, ball,etc.

En el cas nostre, residents a Montgat, fèiem cap al domicili dels pares de la meva muller, carrer del Sol, Planas i Casals,81, i durant aquells dies n’eren d’estància obligada.

I un any rere l’altre els menuts es varen fent grans revivien aquella il.lusió dels avis i de la tia Antonieta (EPD) entusiastes i fidels col.laboradors de les festes del seu carrer que recordem amb enyor i nostàlgia

(Lluís Durà).

IL-LUSTRACIONS DE L’ÈPOCA

Els col·laboradors han aportat testimonis gràfics

I MÉS....

MÉS PROGRAMES RELACIONATS AMB LA FESTA MAJOR

FI??

No, no posem Fi, perquè aquests records són com la família que es reuneix al voltant d’una taula, on sempre hi ha un nou comensal.

Els records es perllonguen en l’espai i en el  temps, on ara per ara no hi ha fi.

Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració : A l’Antonio, l’Agripina, l’Esperança, la Isabel N., l’Isidre, la Júlia, en Lluís, la Núria, en Vicenç, la Teresa, la Mª Teresa i la Pilar.