El primer treball que es va organitzar, va ser una exposició de fotografia,
El lema era “ Érem, som i serem”.
Cada alumne va portar una fotografia del dia del seu casament, junt amb un petit comentari d’aquell dia. La idea va ser acceptada i es va començar la tasca. Sabia que es remourien sentiments, records i emocions, ja que alguns membres de les parelles ja no hi eren, i això em preocupava una mica. Però es tractava de començar a treure “or de la mina”
Pensàrem que la idea es podia transmetre a tots els socis del Casal del Centre de Badalona i ens vam trobar amb la sorpresa que va participar molta gent, aportant la seva fotografia, però sense cap comentari escrit, només els alumnes el van aportar, i s'adjunten al blog.
L’exposició venia ordenada per l’any de l’esdeveniment, amb noms i cognoms dels participants i amb els comentaris que si van ajuntar. Va ser un èxit, va venir molta gent a veure-la, fins i tot la televisió local en va fer notícia.
Començava amb un petita introducció.
Érem som i serem.
1945 - 1953 - 1960 ... tant hi fa, només és un número...
Aquell dia, amb un somriure, joiosos,
vam fer-nos aquestes fotografies.
I una espurneta de vivor es va accentuar.
L'espurneta sempre hi és, perquè érem som i serem .
Perquè allò que en nosaltres és important, no canvia.
L'espurneta no té edat.
Mentre siguem vius, sentim-nos vius.
50 , 60 , 80... sols són quantitats, tant hi fa...
El grup de català del Casal, ha organitzat aquesta exposició amb la col.laboració de tots vosaltres. Amb l'espurneta de cadascú.
I ara tan sols us diem.
Érem som i serem.
Mireu la vostra espurneta, la de dins. No té edat!!!.
Lídia
Hola!. Som en Jaume i l'Agripina.
Ens vam casar un 12 de setembre de 1.946. Què us sembla?. Estàvem macos de nuvis, oi?.
Començàvem una nova vida junts.... I fins ara!.
Teníem molts projectes, alguns s'han complert, altres no, però sí que han estat anys de felicitat, amb els entrebancs... i qui no!, però que sense pensar-ho ho tornaríem a repetir.
Per fi va arribar el dia del nostre casament el del Tomàs i la Teresa, després de sis anys de prometatge, després dels preparatius, convidats etc...
En la nostra joventut, s'arribava al casament amb il·lusió, amb ingenuïtat, amb puresa. Ens vam casar a la Parròquia de Sant Josep i el convit el vam celebrar al restaurant Miramar. Vam ser feliços.
Hem tingut quatre fills i dotze néts i un que ve en camí.
Al llarg de la nostra vida, anècdotes i vivències moltes, però el que sí, tinc clar, és que no espero la rifa de Nadal. Jo la vaig treure el dia que em vaig casar amb la Pilar.
Abans quan fèiem la comunió, les nenes dèiem que era el dia més feliç de la nostra vida, per a mi va ser el dia del nostre casament, el de l'Antonio i la Pilar.
Després de cinc anys de relacions. En Joan i jo la Júlia ens vam casar el dia onze de juliol de l'any 1964 a l'església de Canyet a la una de migdia. Em sembla recordar que era un dissabte. El convit va ser a Can Matacàs. I el viatge de noces va ser a Lloret de Mar vuit dies i res més. Després va tornar la rutina de la vida, amb més obligacions per estar casada.
En JOSEP i la PILAR, es casaren el dia 11 d'octubre de 1954, a l'esglèsia parroquial de Sant Josep de Badalona, concretament a la capella existent a sota de l'altar major, actualment no si celebra res, segons diuen, ara serveix de guardatrasts.
En Josep vivia al carrer Mossèn Antoni i la Pilar al carrer de Rafel de Casanoves, barriada d'Artigues.
Es conegueren, ves per on, al tramvia, el 70, que feia el trajecte de Badalona a Barcelona. En aquesta ciutat era el lloc on la Pilar treballava. En Josep a Sant Adrià. En el curt espai de 500 metres començà tot.
Durant aquest temps de més de cinquanta anys, han passat moltes coses, bones i dolentes. Les dolentes no les comentarem, però sí, les bones.
Al cap d'un any de casats, nasqué la primera filla, la Marta, als quatre anys, la Neus, al cap de nou la Roser i als vint una altra noia, l'Anna.
Del fruit d'aquests casaments, n'han sortit sis néts. Dos nois de la primera, dues noies la segona i altra vegada dos nois la tercera.
Aquest any, com corresponia, hem celebrat les noces d'or. Festa molt celebrada, junt amb els germans, fills i néts.
La sorpresa fou la gran festa que ens dedicaren i la gran quantitat d'obsequis que rebérem, per part de familiars i amics.
De la família no en parlem més, perquè aquí s'acaba, per ara la dinastia López- Rodrigo. Tot el comentat, és el millor que ens ha passat i la resta de les alegries són tantes que necessitaríem molt d'espai per comentar-les, per això ho deixem per un altre dia.
Aquestes fotos són de l'Esperança i l'Alfons, el meu primer matrimoni, o sigui el de la joventut. Ens vam conèixer molt joves, potser massa. Ens vam casar un 12 d'agost de 1954. D'aquestes fotos gairebé no vaig triar res; tot m'ho van triar els pares i sogres. Ens vam casar a la Parròquia de Santa Maria a l'altar major a les 12 del migdia, amb missa i comunió. El convit va ser un dinar a Can Pepet a la Rambla de Badalona.
Érem molt joves, per això estem tan macos, les fotos estan fetes al Santíssim. I això és tot.
1951 Lluís i Carme, ara Nadal 2004 Lluís i Carme.
Sembla un somni i és veritat, érem i som nosaltres;
quant de temps ha passat,
però el millor de tot és despertar de cada dia i trobar-nos de costat.
Un mes de febrer, o principis de març de l'any 1995, en una sortida del Casal, em van presentar la seva germana Mª Antònia i el seu marit a en Pau. De tant en tant ens veiem al carrer i anàvem a prendre alguna cosa, fins que un dia vam començar a parlar seriosament. No ens vam casar, però per tots dos era com si fóssim un matrimoni. Per a mi era el meu segon marit i jo per a ell la seva segona muller.
Aquesta parella tan bonica són en Pau i l'Esperança, tots dos érem a la nostra segona joventut.
En Joan i jo la Mª Teresa, ens vàrem conèixer quan ell tenia 16 anys i jo 15. Després de 7 anys de prometatge ens vàrem casar un 5 de Setembre del 1966, era el mateix dia que en Joan complia 23 anys, va ser un dia inoblidable, encara que va passar tant de pressa que semblava que estigués sobre un núvol.
El mateix dia vàrem anar a Tossa de Mar. Allí hi vam passar 14 dies molt feliços.
Han passat 38 anys, tenim 5 fills i 7 nets, que són l'alegria de casa.
Això és un resum dels 38 anys que hem passat junts en Joan i jo la Mª Teresa.
Feia pocs mesos que havia acabat la mili que havia estat fent durant 3 anys i mig.
Quan jo tenia 25 anys es va morir la mare i als dos mesos ens vam casar la Lola i jo, en Francesc.
Teníem pocs diners i en aquells temps s'acostumava a anar a passar uns dies a Barcelona, on la mare tenia una tia vídua que ens va convidar a estar-nos uns dies a casa seva amb un tracte excel.lent.
Vàrem visitar molts llocs, un d'ells Montserrat, on vam passar un dia molt agradable amb un dinar a Santa Cecília.
Ja entrat el vespre, vam anar a l'estació a comprar els bitllets de tornada i el taquiller en adonar-se que la Lola i jo érem nuvis ens va donar la felicitació i va dir que no ens calia bitllet, ja que havíem comprat a Barcelona bitllet d'anada i tornada.
Per acabar, el taquiller va ser protagonista de l'anècdota del dia quan va dir: "l'amor és cec", referint-se al goig que feia la Lola.
