Des del any passat, a banda de les classes de llengua catalana, es van introduir mòduls de cultura catalana adaptats als alumnes tenint en compte els seus interessos. Al final de cada trimestre s'ha fet una sortida relacionada amb el mòdul estudiat.
Aquesta nova modalitat ha tingut molt bona aceptació entre els alumnes. Aniré fent la publicació dels dossiers que he anat confeccionant

Una novel.la escrita entre 12 persones .

     

LA   RAQUEL

Propietaris de la novel·la, els coautors:

Pilar Rubio, Quiti Jordán, Amparo Rubio, Alfons Figuereo, Marta Tudó, Daniel Rodriguez, Marta Estruch,  Mª Carme Boix, Núria Costa, Isidre Rovira, Agripina Gómez i Miquel Comes.

Edita: l’ordinador de la Lídia

 1ª Edició, abril 2013.

 

 

PRÒLEG

Es va pensar que podríem intentar fer un treball, en el qual una persona començava a escriure, sense cap pauta determinada, un altre/a company/a aniria seguint el fil i d’aquesta manera anar enllaçant el tema, afegint-hi les variacions que a cadascú li vingués de gust, segons la inspiració del dia.

Resultat, en podia  sortir una mena de relat sense sentit, mig surrealista, o que tingués un fil de continuïtat, o ves a saber el que en podia sortir..

Què n’ha sortit?

Sobretot, il·lusió d’escriure i crear. Veient, alhora, que no tan sols fem un camí diari, el que escollim,  sinó que en aquest camí anem avançant en el nostre món particular, de manera, que res no està encara escrit, ni res està encara acabat.

Doncs bé, aquí està el relat. La història de la Raquel

                                                                                          Lídia Monterde

                              La Raquel era una noia de característiques normals, ben plantada, bufona, i oberta amb la gent. Però, d’un temps ençà, havia canviat, era més tancada amb la gent, més esquerpa i tothom ho havia notat.

Però vet aquí, que un dia va desaparèixer sense deixar rastre.

Al cap d’uns mesos, la gent va començar a parlar de la Raquel. Els uns, que l’havien vist amb un home més gran que ella, d’altres, que no era ella i d’altres que era a l’estranger.

Algú em podria dir què ha passat amb la Raquel?:..

Va passar que la Raquel estava farta de bregar amb el veïnat que l’espiava i parlava d’ella, sobretot perquè la veien arribar a casa amb aquell home més gran. Però aquesta parella era molt peculiar, cal tenir en compte que tant la Raquel com l’home gran, eren actors. L’home es disfressava de gran per fer parlar a la gent, però era un noi jove com la Raquel. Van marxar i desaparèixer per motius de feina. Però, on van anar?...

La Raquel i la seva parella van decidir anar a “Las Vegas”!! i un cop instal·lats es van casar, perquè ja feia temps que s’ho plantejaven. Volien tenir un fill com déu mana. Però la vida d’aquesta parella va fer un tomb, el qual cap dels dos s’esperava. El marit es va ficar en el món del joc i la Raquel es va posar malalta. Com acabarà la història d’aquesta parella?...

Quan més necessitava que li fessin costat, la parella abandona a la Raquel, i es queda sola a la ciutat de “Las Vegas”.

En aquesta època fàcilment es trobava feina a qualsevol establiment de la ciutat. Aviat es posa a treballar a un Hotel, amb el propòsit d’estalviar per poder tornar al seu poble natal, Calella de Palafrugell.

Al cap d’uns anys torna al seu poble. En arribar, s’assabenta que es traspassa la taverna “ Ca la Noia”, la més famosa i emblemàtica de Calella de Palafrugell. Ella s’interessa per l’establiment i decideix comprar-lo, però això sí, amb la condició de poder canviar el nom tan popular per, “Ca la Raquel”.

Tindrà un bon futur la Raquel?...

Tal com havia pensat, es decideix a comprar la taverna i canviar-li el nom per “ Ca la Raquel”.

S’adona que necessita alguna persona que l’ajudi. Aleshores, és quan apareix l’Albert que és un antic company de l’escola. Però el que ella no sap, és que l’Albert canta molt bé. Després, ells dos s’ho parlen i pensen que podrien oferir per les nits un sopar espectacle. Posen fil a l’agulla i comencen tot seguit amb allò que tenen pensat. Però, que passarà amb el negoci? Com els hi anirà?...

Ha estat una bona idea. “Ca la Raquel” és ja coneguda arreu. El menjar casolà i el show musical de l’Albert tenen força èxit.

El fet de treballar junts, l’estar en contacte tot el dia i la bona acceptació del negoci els està portant a una bona situació econòmica i estabilitat mental, ideal per poder començar a fortificar la seva amistat.

La idea de viure en parella està cada dia agafant més força, tanmateix la Raquel resta ressentida de la seva darrera experiència. Per l’altra banda l’Albert seria molt feliç que això es pogués realitzar. El problema és que és molt tímid, li manca una mica més d’empenta i això el frena a l’hora de fer-ho saber a la Raquel. Quant  temps pot passar fins que l’Albert prengui aquesta decisió?...

La Raquel ja fa temps que s’ha adonat dels sentiments de l’Albert i encara que sent molta estimació per ell, no n’està segura que formar parella sigui el que ella vol, doncs tenir estabilitat econòmica li ha tornat a despertar l’antiga afició per la vida bohèmia d’actriu, que tantes alegries i penes li va donar en el passat.

Mentre, cada vegada van venint més turistes i el negoci es va ampliant transformant-lo en un petit hotel i en conseqüència necessiten més personal i és quan l’Albert assumeix la direcció del personal i del negoci. En això, la Raquel rep una carta d’una antiga companya on l’hi explica que ha sofert un petit accident que l’impedeix representar un paper important en una obra teatral oferint-li la possibilitat de interpretar-lo ella, doncs la seva amiga sap que la Raquel donaria la talla que requereix el personatge.

La Raquel, deixerà enrere tot el que ha aconseguit i seguirà el seu impuls de vida bohèmia?

Ella no tan sols no deixarà la vida bohèmia, sinó que acceptarà la proposta de la seva amiga i ho incrementarà amb altres interpretacions tant en el teatre com en el seu propi establiment junt amb l’Albert. És una època d’èxit personal.

Amb el pas del temps s’aniran incrementant les relacions de la parella fins que al final acaben formant una real parella estable.

Però, a la Raquel i a l’Albert, que els depararà la vida?.

La parella va seguir triomfant, tant com a parella, pròpiament, com a la vida bohèmia que havien iniciat, ja que van triomfar amb les seves actuacions, que cada vegada tenien més èxit de públic.

Però, quan més gaudien de tot el que els proporcionava el dia a dia que estaven vivint, ella es va quedar embarassada, segons el metge, de bessons. I, aquest és el principi d’on van començar les seves desavinences. Primer va ser la sorpresa per part d’ella (ja que no comptava amb un embaràs), però després es va sentir realitzada i contenta per arribar a poder ser mare, però per part d’ell, de l’Albert, no va ser igual.

La primera reacció d’ell, va ser que no estava preparat per a tanta responsabilitat, i, que ara que les coses els anaven tan bé, què farien quan naixessin els nadons, i dos!?. S’haurien de plantejar la vida de manera diferent, i ell no veia manera d’afrontar-la. Per la qual cosa li va plantejar:

-Ara que encara  estàs a temps, Raquel, seria millor que avortessis.

Com resoldran la parella aquesta qüestió?.

Quan la Raquel va sentir la proposició que li va fer l’Albert, d’avortar, es va quedar glaçada.

-Com és possible que em demanis això!!!- va dir-li.

-Que poc em coneixes. Encara que sóc una persona liberal, d’idees avançades i m’agradi el món de l’espectacle, tinc un gran respecte per la vida, i aquest nadons seran el millor que m’ha passat mai. De cap de les maneres avortaré. Si això és el que tu vols, doncs ja pots fer les maletes i bon vent i barca nova!. Ja me’n sortiré tota sola. Ja estic bregada a lluitar contra les dificultats, i ser mare és la il·lusió de la meva vida.

L’Albert no sabia què dir, estimava la Raquel, però aquella responsabilitat no anava amb ell. Mai s’havia plantejat tenir fills, no li agradaven les criatures i a sobre dos de copo!. No estava disposat a hipotecar la seva vida per sempre, perquè ja ho havia vist amb els seus amics; quan tenien criatures tots canviaven com un mitjó, i de ser homes lliures passaven a ser esclaus de la família.

A més la complicitat que tenia amb la Raquel, ja s’havia trencat.

Deixar-la sola, reconeixia que era una covardia per part seva, però millor fer-ho ara, perquè estava segur de no poder aguantar aquella situació.

Però potser quan veiés els seu fills li cauria la “baba” i es tornaria boig per ells, com passa a tots els pares?

El noi es va passar tota la nit en blanc, què havia de fer?

L’endemà, l’Albert jo ho tenis més clar. Va decidir passar un temps fora, per poder reflexionar i valorar si de fet trobaria a faltar a la Raquel.

Per tant, li va fer saber a la noia el que havia pensat, però sempre estaria localitzable en cas d’emergència, li va recalcar.

Ella, per la seva part, no va pensar mai d’enviar-ho tot a norris. Més aviat, en el fons, pensava que la contrarietat li donaria més forces per tirar endavant la seva vida. Sempre li quedava l’esperança de tornar a veure l’Albert tan punt naixessin les criatures.

És a la porta de l’hotel, asseguda en un balancí, contemplant el carrer Major de Calella de Palafrugell. La tarda és plàcida i tranquil·la. Tot just s’acaba d’obrir l’establiment, finides les vacances d’hivern. Està sola, l’endemà arribarà la resta del servei. No té cap hoste, ni reserves fins al proper cap de setmana. Ha tornat a agafar l’hotelet, amb ganes, oblidant els seus somnis de vida d’artista, en part per la maternitat propera, i en part perquè el covard de l’Albert ha fugit del seu costat. Sap que està de gira per Amèrica del sud, fent de teloner d’un popular cantant espanyol. Ni tan sols la truca per interessar-se pels que seran els seus fills biològics. Mentalment, s’ha tret aquell home de la seva vida. Que se’n vagi a fer punyetes, ja m’ho faré tot sola – es diu- de pitjors me’n he sortit.

Ha tingut molt mala sort amb els homes que ha estimat de veritat. El primer la va plantar a Las Vegas, el segon, quan va quedar embarassada. Quina desgràcia d’amors! –pensa.

- Mai més cap home!. Mai més!

Tot de cop, un cotxe frena bruscament a la porta de l’hotelet. Baixa un home alt, de mitjana edat, se’l veu esverat, la cara desencaixada, apressat. Porta una maleta a la mà. Puja els dos graons del porxo d’un salt:

-Sisplau, necessito una habitació per aquesta nit- s’eixuga la suor amb un mocador.

- En tens alguna disponible?-pregunta.

-I tant que sí. Però perdona, et passa alguna cosa?

-Me’n passen moltes, però... em pots donar l’habitació de seguida, necessito urgentment una dutxa.

-D’acord, entra, entra

La noia, va cap al taulell i li dóna la clau.

-Té, la número tres, és a la primera planta, té molt bona vista. Ah! I deixa’m el DNI sisplau.

Ell li allarga el document, agafa la clau i surt esperitat cap a l’escala.

La Raquel està desconcertada. Què li deu passar a aquest home?. Per cert se’l veu força atractiu, madur i encara que atabalat, ben vestit. Qui deu ser?. Del poble no és, segur, sinó el coneixeria.

Mira el DNI: Carles Muñoz Steimberg. No li diu res, encara que el segon cognom li sona a alemany o austríac. Ves a saber.

A l’hora de sopar, l’hoste baixa a recepció. La Raquel, que roman a l’espera, surt de seguida.

-Perdona l’entrada aquesta tarda- diu ell, sense donar cap més explicació

- Em podries fer alguna cosa per sopar?.

-Cap problema, passa al menjador i posa’t còmode.

Curiós aquell sopar. D’entrada la Raquel li serveix les viandes i ella també es posa a sopar a la taula del costat. Quan ell ho veu li diu apressat:

_Escolta...no hi ha ningú més per a sopar?. Perquè, si és així, no té cap gràcia que sopem un a cada taula, no et sembla?.

-D’acord, si no t’he de molestar em posaré amb tu.

-Serà un plaer...per cert, com et dius?.

Sopen junts i enceten la conversa. Ell sembla una mica més tranquil. Comencen parlant de  coses trivials en un inici, però de seguida s’estableix una bona química. Acabat el sopar, Raquel serveix infusions i el diàleg s’allarga. La xerrada és molt agradable... poc a poc, en Carles es va obrint i li comença a explicar la seva vida. Al seu torn, la Raquel, fa el mateix amb la seva. Per part d’ella comença amb l’aventura de Las Vegas i segueix fins a la seva situació actual.

Carles és enginyer tècnic. El seu pare també ho havia sigut, van anar a treballar uns anys a Alemanya, a la Mercedes, va conèixer la mare, es van casar i van tornar al cap de poc. Només van tenir un fill que va néixer a Girona. Carles ja fa temps que té el seu propi despatx, una consultoria d’enginyeria tècnica per a empreses, que porta a mitges amb un soci. Es va casar jove, la seva dona és metgessa, amb molta reputació i de bona família. Viuen a Girona. No tenen fills. La Sònia no en vol tenir. La seva vida és la medicina. Treballa al Trueta, és cap de neurologia, una eminència. S’estimaven molt al casar-se, ja fa dotze anys, però les coses han anat a mal borràs. Ell es troba frustrat amb la vida que porten. Gairebé ni es veuen. Ella viatja molt sovint per tot el món. Sempre en simposis, seminaris, conferències... Això no és vida. Carles vol tenir fills i ella res, ni parlar-ne. Els fills serien un destorb per a la seva carrera brillant. La relació amb la família d’ella tampoc és bona. Són tibats, orgullosos. En fi, el seu matrimoni va totalment a la deriva...

S’ha fet la una i la conversa segueix. S’acosta l’hora de les darreres confidències. Sembla mentida, -es diu ell- estic aquí amb una dona gairebé desconeguda i em sento tan bé que li explico tota la meva vida amb detall. No hi ha millor teràpia que una bona conversa amb una persona amb la qual et sents a gust. Així doncs, el final és ineludible.

-Aquesta tara m’he barallat amb la Sònia, hem trencat definitivament, i he marxat de casa. He agafat el cotxe i he conduït intuïtivament, sense rumb fix, i m’he trobat a Calella de Palafrugell. Al veure l’hotelet...

Raquel sent gran tendresa per Carles. Li atrau la seva veu vellutada, segura, captivadora, d’una naturalitat encisadora. I aquells ulls blaus, germànics... És com si fóssim amics de molts anys, -pensa- i tinguéssim molt en comú.

Finalment s’adonen que són quarts de dues i és hora d’anar a dormir. S’acomiaden. La Raquel es posa al llit, però no pot dormir de cap manera. Aquest home és diferent, té un magnetisme especial. Just l’acaba de conèixer!. S’interroga a sí mateixa: serà l’amor a primera vista, que diuen? Els seus enamoraments anteriors han estat autèntics, però progressius. Amb Carles és diferent, és com un esclat sobtat!...però com puc ni tan sols pensar això?. Jo estic convençuda que no vull cap més home a la meva vida! Si estic prenyada d’un home que canta per les Amèriques! M’he tornat boja?... finalment a altes hores de la matinada s’acaba rendint i s’adorm.

Carles roman uns dies a l’hotel. El contacte amb la Raquel dóna pas a una atracció mútua sublim.

-Aquest noia prenyada és la dona de la meva vida- pensa.

Ara ho veu clar. La buidor infinita dels anys passats amb una altra dona, que només estimava la seva pròpia carrera professional.

Amb naturalitat els dos s’adonen que s’estimen amb bogeria i comencen a gaudir la seva passió. Un goig immens, una onada de felicitat inunda la parella, millor dit els quatre, perquè els bessons l’han de sentir també. Tots dos convençuts que per fi han trobat la persona ideal per a sempre més.

Ell, cada dia va a treballar a Girona. Les coses, però no van bé al despatx. El seu soci, que és qui ha posat el capital inicial del negoci, el pressiona perquè ho deixi.

-He de trobar una solució- pensa Carles. –Aviat tindré una família, i dos fills de cop. Els he de donar benestar i estabilitat perquè tinguin una infància com cal.

Decidit, truca a Alemanya...

Passen els dies...

L’hotelet és ple de clients. La Raquel llueix una esplèndida panxa, però es troba bé i treballa com si res. La seva felicitat és infinita. El cor li diu que aquesta vegada sí. Nota que en Carles està preocupat per la feina. Pocs homes tindrien la valentia que ha demostrat ell. Espera amb ànsia els vespres quan ell torna de Girona. Ella, està al cas de les dificultats que passa al despatx.

Ja fosc, arriba Carles eufòric, content, rialler... alguna cosa li passa, però segur que és bona. Ell l’abraça amb delicadesa i li fa un petó...

-T’he de dir una cosa molt important... Acabo de rebre una resposta d’Alemanya. He trobat feina! Una feina fantàstica a Stuttgart, a l’empresa Herschel, puntera en investigació! Entraré al millor equip d’enginyers d’Alemanya! El sou és esplèndid! I també tindrem casa i cotxe a càrrec de la firma! Viurem en un barri residencial d’Stuttgart! En una casa gran amb jardí! També ens pagaran l’escola dels nens quan toqui! A més, jo parlo l’alemany molt bé, per la mare, ja ho saps, i tinc família a la ciutat! Tu també l’aprendràs de seguida, ja saps molt bé l’anglès. Serem molt feliços allí!- Carles salta d’alegria

–Què et sembla?

La Raquel empal·lideix, es passa la mà pel front negat de suor... i es deixa anar  al seu balancí favorit...

-Hòstia!- exclama...

La Raquel no sap que fer ni que pensar. Creu que al costat d’en Carles pot ser molt feliç i tenir una vida sense privacions, ni per a ella ni pels seu fills, però això d’haver d’anar tan lluny li fa una mica de por.

- I si no m’adapto a aquell país?- es pregunta. –què passarà, hauré de tornar a Calella i començar de nou?.

Es pregunta si en Carles s’ha aturat a pensar amb el que ella sent i amb el que ha hagut de lluitar per aconseguir l’hotelet.

Com anirà aquesta nova etapa de la vida de la Raquel?

Passen uns dies i Carles s’adona que la Raquel està seriosa, per això li pregunta:

-Què et passa, et veig trista?.

La Raquel, seu al balancí i des d’allà li respon:

-Estic confosa, penso en el viatge a Alemanya i m’agafa molta tristesa quan penso que he deixar tot el patrimoni que m’he forjat amb tants esforços. I a més em queden quaranta dies per parir.

Ell, l’abraça i li fa un petó, mentre li diu:

Raquel, sempre em tindràs al teu costat, no has de tenir cap mena de dubte. Vens l’hotel i marxem a Stuttgart i reiniciem les nostres vides.

Ella que l’estima amb bogeria i confia en ell li respon:

-M’aniré amb tu a Stuttgart i llogaré l’hotel.

En Carles es torna boig de content i respon:

-Ara mateix li demano el divorci a la meva ex.

Han passat uns dies i ja es troben a l’aeroport de Stuttgart. En Carles demana un taxi perquè els porti al lloc on s’han d’instal·lar, a la zona residencial “ Kiende”. En arribar-hi, la Raquel perplexa fa una exclamació:

-Això és fantàstic!!, és més preciós que “Las Vegas”.

S’instal·len a la casa, però, què passarà?.

La Raquel ha quedat impressionada pel lloc tan bonic i acollidor. Són un grup de cases disseminades, una aquí, una allà, totes amb un gran jardí que les envolta. A la tanca principal hi ha una porta de ferro forjat amb una alçada ben bé de dos metres. Al costat hi ha el garatge, i a la part del darrera hi ha un porxo amb unes cadires de vímec i al davant una barbacoa feta de pedra, amb una taula de marbre al costat.

La Raquel s’asseu un moment per admirar el paisatge ple de pins i tota mena d’arbres. Està feliç com feia temps que no ho era.

De tota manera, el fet de no conèixer la llengua la resta una mica aïllada, ja que els veïns més propers que tenen, són un matrimoni gran que no entenen l’anglès, que la noia sí domina.

En Carles treballa tot el dia i fins i tot dina a la feina, vol dir això que ella no parla amb ningú al llarg de tota la jornada, això li fa que es plantegi inscriure’s a una escola d’idiomes per aprendre alemany, però el que ara la preocupa és que està a la recta final del seu embaràs i només desitja que tot vagi bé per poder acaronar els seus fillets.

Seran parelleta, o bé dos nens, o dues nens?.  

La Raquel ja ha començat les seves classes d’alemany i n’està molt satisfeta, ja que ha fet amistat amb unes quantes companyes de l’acadèmia.

En Carles quan arriba a casa després de la feina, la troba contenta i feliç explicant-li totes les anècdotes que li han succeït. La parella estava encantada de com els anava la vida, però “sempre hi ha un però”.

Al cap de dues setmanes la Raquel es va posar de part. La van portar a l’hospital i la van atendre de seguida enviant-la de seguit al quiròfan. El metge li diu a en Carles:

-Va de part, però la cosa es complicada, esperem que tot vagi bé, farem tot el que podrem.

Què passarà?.

Tot va anar molt bé i la noia va tenir una nena molt preciosa, no bessons, com semblava li havien dit els metges. La Raquel no va voler que li fessin cap ecografia, no volia saber  si tindria nen o nena volia fins i tot el part natural.

Amb el Carles van decidir posar-li el nom de Carolina. Fins aquí, tot perfecte.

El problema va sorgir quan la mare va decidir que volia que la petita Carolina tingués nacionalitat catalana. El Carles va reaccionar molt ràpid i li va explicar que ara per ara no podria ser perquè Catalunya no era independent. La Raquel es va posar a plorar com una Magdalena, es trobava deprimida, el fet era que a Alemanya se sentia sola.

La parella, que estaven molt enamorats, tenien aquest dilema en la inscripció de la nena. A en Carles, li agradaria que la nena fos alemanya, ell ho era, la seva mare també, malgrat el pare era  emigrant espanyol que va anar a treballar a Alemanya. Ara els pares eren grans i estaven visquem en una residència a Ginebra.

Com resoldran aquest  dilema?

Van pensar que una doble nacionalitat seria el millor en un futur.

La Raquel i en Carles estaven encantats amb la seva preciosa criatura. Era molt bona, menjava, dormia i no plorava mai, s’estava engreixant força. De tant en tant, tots dos agafats de la mà es passaven llargues estones contemplant com dormia la petita. En Carles, tot sovint, al sortir de la feina, s’aturava a una botiga de joguines i li comprava un animaló de peluix, llavors, la Raquel el reprenia:

-La nena, encara és massa petita i ja té l’habitació plena d’animals, sembla un zoològic.

Així anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, i la Carolina cada vegada es feia més gran, fent feliços a la parella. Però l’estabilitat no var durar gaire, doncs la Raquel va rebre una carta que venia d’Espanya, concretament de Calella. Era de l’Albert que havia tornat per conèixer la seva filla, ja que s’havia assabentat, pel matrimoni a qui la Raquel  havia llogat el negoci del restaurant. A més, a la carta li recordava que ell, era el propietari de la meitat del negoci i que es volia vendre la seva part.

En Carles y la Raquel van parlar molt sobre quina seria la millor solució i van arribar a la conclusió que la noia havia d’agafar la nena, portar-la cap a Calella de Palafrugell, perquè la coneixés el seu pare biològic i arreglés els assumptes que l’Albert plantejava.

El que s’havia comportat com un veritable pare, en Carles, no tenia cap mena de temor que la Raquel no tornés a Alemanya, perquè estava ben segur de l’amor que sempre li havia demostrat a la seva parella.

Penseu que s’equivocarà o no en Carles?

    

  

FI

Així acaba aquesta història, amb una porta oberta cap a una infinitat de possibilitats, cap a una infinitat de incerteses. La podríem haver escrit més llarga, però... perquè?, si la vida ens porta tants de canvis, podríem no acabar mai , per això, que cadascú pensi un final, el que més li agradi.

Li desitgem sort a la Raquel en el que li espera. No depèn d’ella, depèn de vosaltres. Però la Raquel, encara que és un personatge de ficció té molta energia i és intel·ligent, sap el que li convé i ho farà, malgrat el seu entorn i les circumstàncies, li poden, o no, jugar una mala passada. I en aquest cas, qui domina les circumstàncies i l’entorn? Vosaltres, els autors i els que llegiu la història.

Ei!!. Aneu en compte, que la Raquel  pot rebel·lar-se, i...

MALNOMS, NOMS DE CASA I HIPOCORÍSTICS DE BADALONA

MALNOMS,  NOMS DE CASA I HIPOCORÍSTICS DE BADALONA

La ciutat de Badalona té la seva pròpia història, i com és d’esperar, també té els seus malnoms. És a dir, llocs, persones, cases que es coneixen amb: malnoms o motius, noms de cases populars i hipocorístics, que tenen un origen popular. A tots els municipis en podem trobar de diversos orígens, en el cas que ens porta ara, seria fer una tasca de recerca al Casal de Badalona i potser veuríem que venen de diversos sectors: socials, de localització geogràfica i fins i tot ideològica. Seria bo que les principals fonts de consulta ens vinguessin dels propis que els coneixen, extrets dins del llenguatge col·loquial.

Abans de començar i per centrar una mica el tema veiem de diferenciar entre malnoms o “motius”, noms de casa i hipocorístics.

Els malnoms, també anomenats “motius”, són renoms que funcionen com noms no oficials que equivalen a un prenom, és a dir, s'apliquen a una sola persona, i no pas per motius de pertinença a una determinada família (com passava amb el nom de casa); és a dir, que s'han tret per a un individu en concret. En general són mal acceptats per l'interessat, a vegades, fins i tot, pot passar que es consideri insultat si se li diu a la cara, i per això el malnom només es fa servir quan no hi és l’esmentat: algunes persones no arriben a saber mai que se'ls aplica un determinat malnom. Hi ha casos en què el malnom es transmet als fills, tot convertint-se, aleshores, en un nom de casa.

Els noms de casa, també anomenats sobrenoms, són renoms que funcionen com una espècie de cognom no oficial, determinat per la pertinença a una determinada família ("Bargalló", "Crac", "Cerdanyès", etc.). De fet, els cognoms es van originar com a noms de casa que més endavant es van oficialitzar, és a dir, que els actuals cognoms antigament van ser noms de casa. En general són ben acceptats per les persones a les quals s'apliquen. Sovint se'ls fa precedir de l'expressió "de cal" o "de ca la" ("de ca la Pia") o només de la preposició "de" ("de la Rita"). Acostumen a provenir d'un malnom, d'un prenom, d'un hipocorístic o d'un cognom, ara desaparegut, d'un avantpassat de la família.

L'hipocorístic és un nom que s'obté deformant el prenom (i alguna vegada també el cognom) i n'ocupa el lloc en els usos més informals, familiars o afectuosos. A vegades és el diminutiu (Maria  "Mariona", "Carme" "Carmina"), i altres vegades consisteix en una forma escurçada (Antoni  "Toni", Meritxell  "Txell") o en alguna altra modificació (Josep  "Pep" o "Pitu"). També pot passar que es combini l'escurçament amb el diminutiu “Fineta"  “Narciset” “Ciset”.

Cançó de quatre versos on apareixen malnoms de poblacions:

A la Cala són caleros                                            
  A Ulldecona són falducs

 i a la Ràpita són bords,                                       
   a Alcanar la fava clara,

a Vinaròs són borregos,                         
a La Sènia mascarats                                                        

 i a Penyíscola senyors                                           
 a ....................

Vista l’exposició es proposa fer recerca de qualssevol d’aquests noms,  que en tinguem referència personal, aportant, si es pot, l’origen, per la qual cosa es demana la col·laboració dels alumnes i d’altres persones del Casal que en vulguin donar testimoni. La tasca ens remourà memòria del nostre “temps tirurany”, però a la vegada proper, temps que encara  tenim enganxat a la retina.      

  RECOLLIDA DEL TREBALL D’INVESTIGACIÓ

Pel que hem vist, el rei dels malnoms coneguts per els alumnes del Casal, és en Robin de los Bosques, des d’aquí li farem un petit homenatge.

En Robin, en realitat, es deia Agustí Colomer Irla, tothom el coneixia com a Robin de los bosques perquè portava un barret semblat al que duia Errol Flynn a la famosa pel·lícula d’aventures (1938). El nostre “Robin” havia fet de tot: llacer i atrapador de gossos, enterramorts, sereno, peó, home anunci, empleat de la brigada municipal (regava jardins). D’aquesta feina, ens recorda una anècdota  l’Àngels que ens explica: En Robin  era un home, el qual a ella li feia molta por, però integrada a la colla no li privava d’anar al darrera cridant-li cantant per la plaça del Sol “ la manguera curta no hi arriba”. Havien de sortir corrents ja que a ell no li faltava temps per apuntar-los i mullar-los d’aigua amb la seva mànega. La Palmira ens hi afegeix que l’havia vist moltes vegades dormir a l’estació i que la gent l’apreciava molt, fins i tot li donaven roba i menjar.

En Robin en realitat era un home molt corpulent però un bonàs. També ens recorda l’Agripina d’aquest home bonàs, que un dia, compadit dels gossos atrapats, que de ben segur serien sacrificats, va obrir la porta de la gossera i va deixar anar a tots quan les sirenes de la fàbrica, on es trobava a prop sonaven, mentre els deia: - Apa nois, que és hora de dinar . 

Fins aquí, el nostre petit homenatge a aquest personatge que va marcar una època a Badalona.

De malnoms n’hi ha de tota mena, els anirem veient junts amb els noms de casa.

L’Àngels ens torna a recordar que ella, té present, al gran proveïdor de llaminadures de l’època. De nena, sortint de les Franciscanes, era el seu heroi en Juli el Pipero, carrer del Temple cantonada amb la carretera. En Juli, que portava unes ulleres de cul de got, s’atabalava en veure tot d’una entrar, a la seva petita botigueta, cinc o sis nenes que miraven i tocaven tot, intentava controlar-les dient –“ A veure... d’una en una i esteu quietes!!” -. Per a l’Àngels en Juli, venia les millor pipes del món i desitja que, als àngels els faci passar tants bons moments com a ella.

La Dolors, ens conta, que a Canyet hi havia una masia anomenada Ca l’Alemany on un dels fills es va enamorar d’una noia que servia a casa d’uns farmacèutics del carrer d’en Prim, i que quan es van casar van obrir el forn de Ca l’Alemany, avui en dia ja no existeix.

La Maria se’n recorda que el pare del seu marit es deia Pere, però com que era baixet li deien en Pere Nano i així es com tothom el coneixia.

A l’Esperança, li ve al cap, que al carrer Conquesta hi havia un taller on t’instal.laven llum, gas aigua i arreglaven de tot, era a “Can Làzaro”, però tothom el coneixia més per a Cal Llauner. Ens recorda també el nom d’algunes empreses badalonines “Cotonificio de Badalona” conegut com a La Borra, La Tinta, La Llauna...

L’Elisa, ens apunta que, a Ca les Ganses  era una tenda de queviures de barri de l’avinguda Martí Pujol, on les propietàries eren dues germanes molt calmoses a l’hora d’atendre els clients. Alhora ens parla de la Torre de Montal, també anomenada Quinta Elvira, lloc on els que hi vivien havien de tenir-la sempre a punt, ja que els amos de l’empresa hi tenien reunions amb els alts directius. En aquesta torre, es diu, que també hi havia lloc per un pis social, per als treballadors.

Ens recorda l’Amparo que en aquest lloc, actualment hi ha una finca de pisos.

En Joan, ens conta, que havia conegut un tal company d’escola que li deien El gat, perquè sempre deia “miau”, el tal gat va arribar a ser un jugador de basquet internacional, però estava localitzat a Tiana.

La Montserrat, té molt present, que a la casa del seu avi li deien a Cal Catxo, ja que el bon home quan s’enfadava, per no renegar, deia “mecatxo” i així li va quedar. Sembla ser que avui en dia encara es coneix la casa per aquest malnom, tot i que es va localitzar a Palau de Plegamans.

La Quiti, ens fa arribar, que al carrer Guifré, entre Cervantes i General Weiler hi havia una botiga que li deien  El Rancho Grande,, el lloc, va rebre aquest nom de casa, a causa que venien de tot i tot estava en exposició a la vista: sacs de terra, carbur, sosa, espelmes, bombetes, segó, menjar per a coloms, llegums, xoriços, botifarres, etc.

La Joana, ens diu, que a la seva sogra li deien La molinera, evidentment tenia un molí i a la seva tieta la Paca. Ella ens fa recordar  a un personatge per tots també conegut, El xato (.comissari de policia temut pels seus mètodes ). No sabem segur si li deien xato pel seu nas.

L’Esperança, ens recorda, encara que no sigui un nom de casa, El pont d’en botifarreta, on sembla a ser que la gent del carrer Santa Maria hi anava a rentar budells dels animals esquarterats.

La Isabel i la Núria, han coincidit en recordar Cal Pino, antiga taverna de pescadors del segle XIX, del carrer de Dalt 37. Aquest nom va sorgir perquè la família propietària tenia moltes terres i cultivava la vinya. Ells, quan feien la verema, penjaven una branca de pi al balcó i d’aquí ve el nom. L’aportació que en fa la Núria és de l’expressió “ ves a cobrar a Cal Pino” o “Aquí no és a Cal Pino”. Creiem que es refereix al mateix nom de casa, potser perquè tenien força recursos? .

La mateixa Núria, recorda que al carrer Conquesta, abans del xamfrà amb Progrés, hi vivia una família amb el malnom de a Cala sac de merda, escatològic nom, que en té un origen: una àvia, havia explicat que havia venut la merda de la comuna (o la "mercaderaria") i que amb els diners s’havia fet un “ sac” o sigui un abric. D’aquí l’origen del malnom de la casa.

L’avi de la Núria, malgrat es deia Corominas era conegut per ser família de Can Mencos i Can Mascarole, no sabem perque.

I qui no recorda a Ca la Quima llaunera? Botiga de gran renom “ Can Deulofeu”. Ens ho testimonia l’Alfons, qui també explica, que una família basca va construir una masia, “la Urrutia”, amb el pas del temps, el nom de la qual, va anar degenerant fins quedar com el que avui coneixem com a Can Ruti . Ell mateix, ens recorda que l’actual barri Progrés, exactament al carrer Guifré, hi havia un tram de cases, totes iguals que se’ls va posar popularment com a nom Les Cases dels murcians.

L’Amparo, ens fa arribar, que al carrer  Prim hi vivia un home agraciat amb orelles voluminoses a qui li deien El bulto. I ens recorda Cal Menut, casa de pescadors i peixaters. Aquest nom els ve perquè el fundador de la saga era un home petit i eixerit. Avui en dia encara tenen parades al Mercat Maignon. 

I dins de les històries de Badalona, l’Isidre ens trasllada a la Donzella de la Costa on l’amo es deia Joaquim, però tothom el coneixia pel Quimarro, hipocorístic de Quim. Amb l’Isidre coincideix la Marta en el record de Can Puça ( Can Fradera), negoci dedicat a llogar carruatges, carros, inclosos amb cavalls per a casaments i batejos,. S’havia de fer un salt molt àgil per pujar als carruatges, un salt de puça!!. Van ser els primers en tenir cotxes de lloguer i taxis. La seva ubicació era on actualment hi ha la plaça Pompeu Fabra. També ens parla de l’estanc de Cal Tuta del carrer Conquesta, i al mateix carrer, a Cal Sastre verd (aniria vestit de verd?) . I de  Can Misèries, o Bar Niubó.

La Marta ens segueix aportant:  Ca la Pepa Bous. El pare de la Pepa era l’encarregat de l’arrossegament de les barques a la platja. Per treure-les de l’aigua, ho feia amb una parella de bous. La Pepa es dedicava a vendre peces de roba que confeccionava de manera especial per als pescadors. D’aquí li venia el nom a la Pepa Bous .Quan el seu pare va morir, va posar una botigueta al carrer de Mar, va prosperar molt i va esdevenir-ne ( La Moda).

Can Plats i olles, era una botiga on venien estris per a la cuina i la llar, majorment de terrissa i ceràmica, per Reis, també joguines. Situada davant del mercat Maignon, ara hi ha una botiga de maletes i bosses. Cal Tutut, era una merceria del carrer de Mar, les seves descendents hi tenen ara una botiga Benetton. Ca les Gatxones, era un petit restaurant de cuina casolana, amb clients fixos. El pare de la casa era El gatxó i és clar les filles Les gatxones. Situat al costat del teatre Principal.Ca l’enterramorts, evidentment, eren els de la funerària (Can Santigosa ).

El propietari d’una bòvila era conegut com el Cap de totxo, ja ens imaginem el perquè del seu malnom.  A  un procurador de finques molt conegut li deien El negre de la Torre , era molt morè. Hi havia tota una saga de paletes anomenats Nano paleta, segurament deurien ser baixets. El picapenís era un pescador que vivia al carrer Magatzem, Ca l’Escanya-ralents, era una família benestant que vivien en una casa  modernista al començament de la Rambla, no sabem ben bé l’origen del nom però sembla ser que ve de garrepes. En Càscares, era un indigents que voltava per la platja i dormia sota les barques, també diuen que escombrava els carrers. Els pescadors li donaven menjar Moltes vegades anava “torrat” i el va matar el tren.

En Pere nenes maques, era un bon noi, bastant deficient, que aturava a les noies per dir-les-hi “floretes”, les anava seguint fins que en veia una altra i llavors canviava de noia. Mai ofenia, simplement li deia que li agradaven els ulls, els cabell, el vestit etc...

La Marta ens parla del seu avi patern que era barber i li deien  Barber pelut, home molt barba-serrat i amb una bona tofa de cabells negres. I per últim la Marta ens recorda El campanar de la merda (El campanar de l’església de Sta. Maria de Badalona). La seva reconstrucció sembla ser que es va finançar amb els diners que es recollien del carro de la bota ( neteja de cloaques i pous morts abans que hi hagués el clavegueram a la ciutat). Durant molt temps als badalonins se’ls coneixia per “els del campanar de la merda”.

La Mª Carme, ens aporta l’evolució dels noms que va tenir l’empresa d’envasos metàl·lics Llames. Primer li deien  El Betum perquè s’hii feien les petites capses metàl·liques rodones pel betum , després li van dir Can Llaunes, més tard, La Fàbrica dels pots. D’aquesta època, la Mª Carme ens explica una anècdota. Diu que li van preguntar al fill petit del Sr. Llames, que volia ser de gran?, i ell va respondre “ potero, com el meu pare”, és clar que el nen volia dir, que de gran volia fer  pots .

En Miquel, ens apropa a l’evolució de noms de botigues del ram on ell s’ha desenvolupat, la pastisseria. Comencem per Can Cansalada, adrogueria i queviures abans de l’actual pastisseria Comas. El mot venia de la venda de cansalada i altres productes del porc. Antigament encara, fàbrica de galetes de Pablo Esteve al 1931, la propietat passa a la família Comas que la transforma en pastisseria. Ho porta fins al 2003 que ho traspassa a la família Bertran. Actualment en actiu com a Pastisseria Comas, al carrer Sagunt, 65.

Can Tornemi, sembla ser que abans de la família Dalmau, ho portaven uns pastissers gironins que van inventar el pastís típic badaloní semblant al xuixo. Era tan bo i va agradar tant a la gent que hi tornaven per comprar-ne més, d’aquí ve en nom tornemi (tornem-hi). Amb el temps, la propietat va passar dels Dalmau als Batuecas. Sempre ha continuat el nom de Can Tornemi, fins que van plegar per jubilació. Actualment hi ha una botiga de peix. Carrer Canonge Baranera, 84.

El forn de la Cirereta. Antic nom de la pastisseria Cabané, abans fleca que feia uns panets de viena amb una cirera confitada a sobre. Cabané va plegar i ara hi ha una perruqueria. Francesc Layret, 116. La Mallorquina, pastisseria badalonina fundada per Josep Bartomeu, casat amb la senyora Damiana, que era mallorquina. Es van especialitzar en les ensaïmades. Ja no existeix. Passatge Maignon, 10. El forn del Cel pastisseria badalonina fundada per la família Cregut. En van posar una altra a Barcelona amb el mateix nom a la Gran Via. La de Badalona va romandre en mans d’un nebot del fundador el senyor Llorenç Cregut. Francesc Layret, 56.

També ens parla d’altres mots:

Cal Curt de Canyet. Can Trons. Can Ferrater. Cal Dimoni etc..... (orígen desconegut)....

I tants més que s’hi podrien afegir...Per acabar, moltes gràcies a tots els participants. La vostra memòria ens enriqueix.

Lídia

Badalona, abril del 2013