MALNOMS, NOMS DE CASA I HIPOCORÍSTICS DE BADALONA
La ciutat de Badalona té la seva pròpia història, i com és
d’esperar, també té els seus malnoms. És a dir, llocs, persones, cases que es
coneixen amb: malnoms o motius, noms de cases populars i hipocorístics, que
tenen un origen popular. A tots els municipis en podem trobar de diversos
orígens, en el cas que ens porta ara, seria fer una tasca de recerca al Casal
de Badalona i potser veuríem que venen de diversos sectors: socials, de
localització geogràfica i fins i tot ideològica. Seria bo que les principals
fonts de consulta ens vinguessin dels propis que els coneixen, extrets dins del
llenguatge col·loquial.
Abans de començar i per centrar una mica el tema veiem de
diferenciar entre malnoms o “motius”, noms de casa i hipocorístics.
Els malnoms, també anomenats “motius”, són renoms que
funcionen com noms no oficials que equivalen a un prenom, és a dir, s'apliquen
a una sola persona, i no pas per motius de pertinença a una determinada família
(com passava amb el nom de casa); és a dir, que s'han tret per a un individu en
concret. En general són mal acceptats per l'interessat, a vegades, fins i tot,
pot passar que es consideri insultat si se li diu a la cara, i per això el
malnom només es fa servir quan no hi és l’esmentat: algunes persones no arriben
a saber mai que se'ls aplica un determinat malnom. Hi ha casos en què el malnom
es transmet als fills, tot convertint-se, aleshores, en un nom de casa.
Els noms de casa, també anomenats sobrenoms, són renoms que
funcionen com una espècie de cognom no oficial, determinat per la pertinença a
una determinada família ("Bargalló", "Crac",
"Cerdanyès", etc.). De fet, els cognoms es van originar com a noms de
casa que més endavant es van oficialitzar, és a dir, que els actuals cognoms
antigament van ser noms de casa. En general són ben acceptats per les persones
a les quals s'apliquen. Sovint se'ls fa precedir de l'expressió "de
cal" o "de ca la" ("de ca la Pia") o només de la preposició
"de" ("de la Rita").
Acostumen a provenir d'un malnom, d'un prenom, d'un hipocorístic o d'un cognom,
ara desaparegut, d'un avantpassat de la família.
L'hipocorístic és un nom que s'obté deformant el prenom (i
alguna vegada també el cognom) i n'ocupa el lloc en els usos més informals, familiars
o afectuosos. A vegades és el diminutiu (Maria
"Mariona", "Carme" "Carmina"), i altres
vegades consisteix en una forma escurçada (Antoni "Toni", Meritxell "Txell") o en alguna altra
modificació (Josep "Pep" o
"Pitu"). També pot passar que es combini l'escurçament amb el
diminutiu “Fineta" “Narciset”
“Ciset”.
Cançó de quatre versos on apareixen malnoms de poblacions:
A la Cala
són caleros
A Ulldecona són falducs
A Ulldecona són falducs
i a la Ràpita són bords,
a Alcanar la fava clara,
a Alcanar la fava clara,
a Vinaròs són borregos,
a La Sènia mascarats
a La Sènia mascarats
i a Penyíscola
senyors
a ....................
a ....................
Vista l’exposició es proposa fer recerca de qualssevol
d’aquests noms, que en tinguem
referència personal, aportant, si es pot, l’origen, per la qual cosa es demana
la col·laboració dels alumnes i d’altres persones del Casal que en vulguin
donar testimoni. La tasca ens remourà memòria del nostre “temps tirurany”, però
a la vegada proper, temps que encara
tenim enganxat a la retina.
RECOLLIDA DEL TREBALL D’INVESTIGACIÓ
Pel que hem vist, el rei dels malnoms coneguts per els
alumnes del Casal, és en Robin de los
Bosques, des d’aquí li farem un petit homenatge.
En Robin, en
realitat, es deia Agustí Colomer Irla, tothom el coneixia com a Robin de los
bosques perquè portava un barret semblat al que duia Errol Flynn a la famosa pel·lícula
d’aventures (1938). El nostre “Robin” havia fet de tot: llacer i atrapador de
gossos, enterramorts, sereno, peó, home anunci, empleat de la brigada municipal
(regava jardins). D’aquesta feina, ens recorda una anècdota l’Àngels que ens explica: En Robin era un home, el qual a ella li feia molta
por, però integrada a la colla no li privava d’anar al darrera cridant-li
cantant per la plaça del Sol “ la manguera curta no hi arriba”. Havien de
sortir corrents ja que a ell no li faltava temps per apuntar-los i mullar-los
d’aigua amb la seva mànega. La
Palmira ens hi afegeix que l’havia vist moltes vegades dormir
a l’estació i que la gent l’apreciava molt, fins i tot li donaven roba i
menjar.
En Robin en realitat era un home molt corpulent però un
bonàs. També ens recorda l’Agripina d’aquest home bonàs, que un dia, compadit
dels gossos atrapats, que de ben segur serien sacrificats, va obrir la porta de
la gossera i va deixar anar a tots quan les sirenes de la fàbrica, on es
trobava a prop sonaven, mentre els deia: - Apa nois, que és hora de dinar .
Fins aquí, el nostre petit homenatge a aquest personatge que
va marcar una època a Badalona.
De malnoms n’hi ha de tota mena, els anirem veient junts amb
els noms de casa.
L’Àngels ens torna a recordar que ella, té present, al gran
proveïdor de llaminadures de l’època. De nena, sortint de les Franciscanes, era
el seu heroi en Juli el Pipero,
carrer del Temple cantonada amb la carretera. En Juli, que portava unes ulleres
de cul de got, s’atabalava en veure tot d’una entrar, a la seva petita
botigueta, cinc o sis nenes que miraven i tocaven tot, intentava controlar-les
dient –“ A veure... d’una en una i esteu quietes!!” -. Per a l’Àngels en Juli,
venia les millor pipes del món i desitja que, als àngels els faci passar tants
bons moments com a ella.
La
Dolors,
ens conta, que a Canyet hi havia una masia anomenada Ca l’Alemany on un dels fills es va enamorar d’una noia que servia
a casa d’uns farmacèutics del carrer d’en Prim, i que quan es van casar van
obrir el forn de Ca l’Alemany, avui en dia ja no existeix.
La
Maria
se’n recorda que el pare del seu marit es deia Pere, però com que era baixet li
deien en Pere Nano i així es com
tothom el coneixia.
A l’Esperança, li ve al cap, que al carrer Conquesta hi havia
un taller on t’instal.laven llum, gas aigua i arreglaven de tot, era a “Can
Làzaro”, però tothom el coneixia més per a Cal
Llauner. Ens recorda també el nom d’algunes empreses badalonines
“Cotonificio de Badalona” conegut com a La Borra, La Tinta, La Llauna...
L’Elisa, ens apunta que, a Ca les Ganses era una tenda
de queviures de barri de l’avinguda Martí Pujol, on les propietàries eren dues
germanes molt calmoses a l’hora d’atendre els clients. Alhora ens parla de la Torre de Montal, també anomenada Quinta Elvira, lloc on els que hi vivien
havien de tenir-la sempre a punt, ja que els amos de l’empresa hi tenien
reunions amb els alts directius. En aquesta torre, es diu, que també hi havia
lloc per un pis social, per als treballadors.
Ens recorda l’Amparo que en aquest lloc, actualment hi ha una
finca de pisos.
En Joan, ens conta, que havia conegut un tal company d’escola
que li deien El gat, perquè sempre
deia “miau”, el tal gat va arribar a ser un jugador de basquet internacional,
però estava localitzat a Tiana.
La
Montserrat,
té molt present, que a la casa del seu avi li deien a Cal Catxo, ja que el bon home quan s’enfadava, per no renegar, deia
“mecatxo” i així li va quedar. Sembla ser que avui en dia encara es coneix la casa
per aquest malnom, tot i que es va localitzar a Palau de Plegamans.
La
Quiti,
ens fa arribar, que al carrer Guifré, entre Cervantes i General Weiler hi havia
una botiga que li deien El Rancho Grande,, el lloc, va rebre
aquest nom de casa, a causa que venien de tot i tot estava en exposició a la
vista: sacs de terra, carbur, sosa, espelmes, bombetes, segó, menjar per a
coloms, llegums, xoriços, botifarres, etc.
La
Joana,
ens diu, que a la seva sogra li deien La
molinera, evidentment tenia un molí i a la seva tieta la Paca. Ella ens fa recordar a un personatge per tots també conegut, El xato (.comissari de policia temut
pels seus mètodes ). No sabem segur si li deien xato pel seu nas.
L’Esperança, ens recorda, encara que no sigui un nom de casa,
El pont d’en botifarreta, on sembla a
ser que la gent del carrer Santa Maria hi anava a rentar budells dels animals
esquarterats.
La
Isabel
i la Núria, han
coincidit en recordar Cal Pino,
antiga taverna de pescadors del segle XIX, del carrer de Dalt 37. Aquest nom va
sorgir perquè la família propietària tenia moltes terres i cultivava la vinya.
Ells, quan feien la verema, penjaven una branca de pi al balcó i d’aquí ve el
nom. L’aportació que en fa la
Núria és de l’expressió “ ves a cobrar a Cal Pino” o “Aquí no
és a Cal Pino”. Creiem que es refereix al mateix nom de casa, potser perquè
tenien força recursos? .
La mateixa Núria, recorda que al carrer Conquesta, abans del
xamfrà amb Progrés, hi vivia una família amb el malnom de a Cala sac de merda, escatològic nom, que
en té un origen: una àvia, havia explicat que havia venut la merda de la comuna
(o la "mercaderaria") i que amb els diners s’havia fet un “ sac” o
sigui un abric. D’aquí l’origen del malnom de la casa.
L’avi de la
Núria, malgrat es deia Corominas era conegut per ser família
de Can Mencos i Can Mascarole, no
sabem perque.
I qui no recorda a Ca la Quima llaunera? Botiga
de gran renom “ Can Deulofeu”. Ens ho testimonia l’Alfons, qui també explica,
que una família basca va construir una masia, “la Urrutia”, amb el pas del
temps, el nom de la qual, va anar degenerant fins quedar com el que avui
coneixem com a Can Ruti . Ell mateix,
ens recorda que l’actual barri Progrés, exactament al carrer Guifré, hi havia
un tram de cases, totes iguals que se’ls va posar popularment com a nom Les Cases dels murcians.
L’Amparo, ens fa arribar, que al carrer Prim hi vivia un home agraciat amb orelles
voluminoses a qui li deien El bulto.
I ens recorda Cal Menut, casa de pescadors
i peixaters. Aquest nom els ve perquè el fundador de la saga era un home petit
i eixerit. Avui en dia encara tenen parades al Mercat Maignon.
I dins de les històries de Badalona, l’Isidre ens trasllada a
la Donzella
de la Costa on
l’amo es deia Joaquim, però tothom el coneixia pel Quimarro, hipocorístic de Quim. Amb l’Isidre coincideix la Marta en el record de Can Puça ( Can Fradera), negoci dedicat
a llogar carruatges, carros, inclosos amb cavalls per a casaments i batejos,.
S’havia de fer un salt molt àgil per pujar als carruatges, un salt de puça!!.
Van ser els primers en tenir cotxes de lloguer i taxis. La seva ubicació era on
actualment hi ha la plaça Pompeu Fabra. També ens parla de l’estanc de Cal Tuta del carrer Conquesta, i al
mateix carrer, a Cal Sastre verd (aniria
vestit de verd?) . I de Can Misèries, o Bar Niubó.
La
Marta
ens segueix aportant: Ca la Pepa
Bous. El pare de la Pepa era l’encarregat de l’arrossegament de les
barques a la platja. Per treure-les de l’aigua, ho feia amb una parella de
bous. La Pepa es
dedicava a vendre peces de roba que confeccionava de manera especial per als
pescadors. D’aquí li venia el nom a la Pepa Bous
.Quan el seu pare va morir, va posar una botigueta al carrer de Mar, va prosperar
molt i va esdevenir-ne ( La Moda).
Can Plats i olles, era una botiga on venien estris
per a la cuina i la llar, majorment de terrissa i ceràmica, per Reis, també
joguines. Situada davant del mercat Maignon, ara hi ha una botiga de maletes i
bosses. Cal Tutut, era una merceria del carrer de
Mar, les seves descendents hi tenen ara una botiga Benetton. Ca les Gatxones, era un petit restaurant de cuina
casolana, amb clients fixos. El pare de la casa era El gatxó i és clar les filles Les
gatxones. Situat al costat del teatre Principal.Ca l’enterramorts, evidentment, eren els de la funerària
(Can Santigosa ).
El propietari d’una bòvila era conegut com el Cap de totxo, ja ens imaginem el perquè
del seu malnom. A
un procurador de finques molt conegut li deien El negre de la Torre
, era molt morè. Hi havia tota una saga de paletes anomenats Nano paleta, segurament deurien ser
baixets. El picapenís era un pescador
que vivia al carrer Magatzem, Ca
l’Escanya-ralents, era una família benestant que vivien en una casa modernista al començament de la Rambla, no sabem ben bé
l’origen del nom però sembla ser que ve de garrepes. En Càscares, era un indigents que voltava per la platja i dormia
sota les barques, també diuen que escombrava els carrers. Els pescadors li
donaven menjar Moltes vegades anava “torrat” i el va matar el tren.
En Pere nenes maques,
era un bon noi,
bastant deficient, que aturava a les noies per dir-les-hi “floretes”, les anava
seguint fins que en veia una altra i llavors canviava de noia. Mai ofenia,
simplement li deia que li agradaven els ulls, els cabell, el vestit etc...
La
Marta
ens parla del seu avi patern que era barber i li deien Barber
pelut, home molt barba-serrat i amb una bona tofa de cabells negres. I per
últim la Marta
ens recorda El campanar de la merda (El
campanar de l’església de Sta. Maria de Badalona). La seva reconstrucció sembla
ser que es va finançar amb els diners que es recollien del carro de la bota (
neteja de cloaques i pous morts abans que hi hagués el clavegueram a la
ciutat). Durant molt temps als badalonins se’ls coneixia per “els del campanar de la merda”.
La Mª Carme, ens aporta l’evolució
dels noms que va tenir l’empresa d’envasos metàl·lics Llames. Primer li
deien El Betum perquè s’hii feien les petites capses metàl·liques rodones
pel betum , després li van dir Can
Llaunes, més tard, La Fàbrica
dels pots. D’aquesta època, la Mª
Carme ens explica una anècdota. Diu que li van preguntar al fill petit del Sr.
Llames, que volia ser de gran?, i ell va respondre “ potero, com el meu pare”,
és clar que el nen volia dir, que de gran volia fer pots .
En Miquel, ens apropa a l’evolució de noms de botigues del
ram on ell s’ha desenvolupat, la pastisseria. Comencem per Can Cansalada, adrogueria i queviures abans de l’actual pastisseria
Comas. El mot venia de la venda de cansalada i altres productes del porc.
Antigament encara, fàbrica de galetes de Pablo Esteve al 1931, la propietat
passa a la família Comas que la transforma en pastisseria. Ho porta fins al
2003 que ho traspassa a la família Bertran. Actualment en actiu com a
Pastisseria Comas, al carrer Sagunt, 65.
Can Tornemi, sembla ser que abans de la
família Dalmau, ho portaven uns pastissers gironins que van inventar el pastís
típic badaloní semblant al xuixo. Era tan bo i va agradar tant a la gent que hi
tornaven per comprar-ne més, d’aquí ve en nom tornemi (tornem-hi). Amb el temps, la propietat va passar dels
Dalmau als Batuecas. Sempre ha continuat el nom de Can Tornemi, fins que van plegar per jubilació. Actualment hi ha
una botiga de peix. Carrer Canonge Baranera, 84.
El forn de la Cirereta. Antic nom de la pastisseria Cabané, abans fleca que feia
uns panets de viena amb una cirera confitada a sobre. Cabané va plegar i ara hi
ha una perruqueria. Francesc Layret, 116. La Mallorquina,
pastisseria
badalonina fundada per Josep Bartomeu, casat amb la senyora Damiana, que era
mallorquina. Es van especialitzar en les ensaïmades. Ja no existeix. Passatge
Maignon, 10. El forn del Cel pastisseria badalonina fundada per
la família Cregut. En van posar una altra a Barcelona amb el mateix nom a la
Gran Via. La de Badalona va romandre en
mans d’un nebot del fundador el senyor Llorenç Cregut. Francesc Layret, 56.
També ens parla d’altres mots:
Cal Curt de Canyet.
Can Trons. Can Ferrater. Cal Dimoni etc..... (orígen desconegut)....
I tants més que s’hi podrien afegir...Per acabar, moltes
gràcies a tots els participants. La vostra memòria ens enriqueix.
Lídia
Badalona, abril del 2013 
