LA FOTOGRAFIA
MÉS BONICA DEL MEU
DIARI PERSONAL
Llengua catalana
Llengua catalana
Casal de jubilats del Centre de Badalona, març 2012
No et rendeixis, si us plau no cedeixis,
encara que el fred cremi,
encara que la por mossegui,
encara que el sol s'amagui i el vent emmudeixi.
Encara hi ha foc a la teva ànima,
encara hi ha vida en els teus somnis.
Perquè la vida és teva i teu també el desig,
Perquè cada dia és un començament nou,
perquè aquesta és l'hora i el millor moment.
Mario Benedetti
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fa un parell de segles, era cosa molt habitual que tant les dones com els homes tinguessin un diari personal on quedaven escrites les vivències i les emocions. Amb el temps va passar a ser només un costum de dones i avui en dia només de noies joves.
Però perquè no recuperar aquest hàbit, de quan en quan?.
Alguns em direu “és cursi”.
Però la veritat és que té uns avantatges importants.
Ens beneficia perquè fem exercici de memòria recordant el que ha passat i alhora fem exercici d’habilitat lingüística en relatar els fets de manera precisa.
Quan escrivim, ens obliguem a recordar de manera ràpida els esdeveniments del dia que volem recordar i seleccionem només els que són mes rellevants. Estem utilitzant dos mecanismes que no fem servir de manera habitual, ja que les nostres activitats són més rutinàries i mecàniques.
Per altra banda, en el moment d’escriure, hem d’ordenar les frases mentalment per intentar expressar-nos de millor manera i escriure el més correctament possible, cosa que ens fa recuperar aprenentatges.
No tan sols connectem amb el passat ( proper o llunyà ) sinó també amb les persones que l’han compartit.
Reactivem tot el procés de memorització, ja que a la vegada, visualitzem la realitat que hem viscut.
Tot plegat suposa un excel·lent exercici pel nostre cervell, el mantenim jove i no perd records.
I si reflexionem en el que hem escrit, veurem que amb el pas del temps les nostres experiències viscudes potser ara es modificarien i que els nostres sentiments sorgeixen de nou en recordar determinades circumstàncies.
Aquesta redacció que hem treballat inspirada en una fotografia que tenim i ens agrada és un exemple de recuperació del nostre diari personal propi.
Lídia Monterde
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
L’estiu passat vam anar al Pirineu de Lleida per tornar a veure els llocs on feia més de cinquanta anys amb companys del centre excursionista varem fer una travessa del llac Gerver fins a la Guingueta passant per les Amitges , la Ratera,sant Maurici i Espot. Aquesta fotografia és el llac sant Maurici amb els mítics Encantats al fons.
A mi aquesta fotografia em desperta enyorança d’uns temps on gaudíem dels esforços de pujar per ports de muntanya , baixar per tarteres i caminar per corriols.
Avui alguns companys ens han deixar, altres encara hi són però tant o més minvats que nosaltres.............Bé ja n’hi ha prou de aquest color!
( Donem les gràcies als jeeps que ens han pujat fins les Amitges).
Núria Costa
Moltes fotografies, molts records, però sempre n’hi ha una que es recorda més que d’altres. En aquest cas, per què aquesta concretament? doncs té el record d’un viatge a un país, en aquest cas, el país és Islàndia.
És una illa molt gran i completament diferent d’allà on normalment vivim, és una illa feta de volcans al llarg de molts mils de anys, cal fer un viatge per veure-la i entendre-la. La foto que ens ocupa té un doble record, al marge de l’esmentat anteriorment, té el record que aquest viatge el fèiem tres generacions, per celebrar anys ,doncs foren 15 – 30 – 60 i 80 els anys que es celebraven.
Va ser molt satisfactori.
El dels 80, l’ Isidre Rovira .
Alcázar de Segovia
Una Imatge et porta records de moments viscuts junt als éssers estimats i t’evoca dies passats de vi i de roses perduts per sempre .
Més sempre podrem reviure els moments de felicitat en els nostres dies més foscos i melancòlics quan tot sembla enfonsar-se en la negror d’un pou profund i fosc; aquests records ens donaran força per continuar lluitant i superar les dificultats que cada dia ens amoïnen.
Jo, veient aquesta imatge recordo la meva infantesa passada molt a prop d’aquest castell i els dies de vacances quan ja més gran vaig tornar-hi; les tardes d’estiu llargues i fresques a la vora dels dos rius que envolten amb les seves aigües aquest Castell, que sembla un vaixell varat en mig de la planura castellana.
Celestino Cuesta
EIVISSA
Mes d’abril, 7,30 del matí, sortida del sol vista des del llit de l’habitació de l’hotel, situat a la platja de Es Canar a prop de Sta.Eulària.
Quan vaig veure aquella meravella, vaig entendre, el perquè Salvador Dalí va posar un mirall a la seva habitació de la casa de Port Lligat, i va presumir, que des del llit, ser el primer home de la península en veure sortir el sol cada matí per agafar força i anar il·luminat tot el dia.
.
Francesc Martínez
M’encanta la natura.
Contemplant aquesta foto em suggereix molta pau i tranquil·litat, gaudint d’un espectable de colors impressionant, com són les diferents tonalitats que s’observen en aquesta època de l’any com és la tardor. A més si afegim la remor que fa el SALT d’aigua, li dóna, podríem dir, una música de fons fantàstica.
El conjunt de tot plegat és per enamorar a la persona més acèrrima
Agripina Gómez
Records que no tenen preu
Després de festejar cinc anys, ens vam casar l’Antoni i jo. En aquell temps era quasi obligatori tenir fills de seguida, nosaltres als tretze mesos ja érem pares d’un noi. Va ser la primera alegria de la família. Als quatre anys vam tenir una noia, ja érem família completa, noi i noia.
Ens vam dedicar a ells amb cos i ànima. Van ser bons fills, bons estudiants i bones persones.
Quan van tenir l’edat de casar-se van fer-ho i amb el temps ens van fer avis. Això va ser la culminació de la nostra vida. Ha estat el temps més bonic fins ara, del pas per aquest món. I per a mostra, m’ha agradat posar aquesta fotografia, que és una de les que ens porten els més bonics records.
Pilar Rubio
Me’n recordo que estant a Màlaga en el poble d’Alora, en el pantà de Guadalorce, el meu fill gran que tenia 12 anys, una nit, serien les tres o les quatre de la matinada, me’l vaig trobar a la terrassa, era l’estiu, mirant el cel, i em diu –quina meravella, sembla que estan de festa les estrelles- i em va assenyalar les constel·lacions dient-me els seus noms.
Quan vaig pintar aquest dibuix, és un mandala, em va recordar el que m’explicava el meu fill. La veritat és que en tots els anys que han passat no he vist mai més aquella meravella. Moltes vegades penso com seria veure’l des del mar. Seria fantàstic, amb el seu reflex asseguts a la sorra. Només de pensar-ho...ha de ser molt emocionant.
Júlia Ureba
Na Macaret ( Menorca)
Aquesta fotografia té un valor sentimental per a mi, doncs és del viatge de les meves “noces d’argent”. En una de les excursions que vam fer vàrem conèixer a uns amics amb els quals encara ens uneix una gran amistat.
Marta Tudó
Aquesta fotografia correspon a la sortida de sol del dia 1 de gener del 2011 que es produí a un quart de nou.
Per veure aquesta sortida de sol, cal anar al Cap de Creus, al punt geogràfic més a l’Est del país, per tant el lloc on primer apareix el sol. Cap any és igual depèn de dels condicions meteorològiques. En aquesta ocasió hi havia una franja de núvol a baix i una altra a dalt.
Quiti Jordán
Assegut damunt la pedra contemplo aquest joia del romàminc català.
Bell indret ple de captiment,
poso els ulls al cel, a l'esperança
en aquesta vall benaurança
Quiti Jordán
Assegut damunt la pedra contemplo aquest joia del romàminc català.
Bell indret ple de captiment,
poso els ulls al cel, a l'esperança
en aquesta vall benaurança
on silenci i calma inspiren el pensament.
Admirem, homes i dones atrafagades
les pedres amb tanta saviesa posades
que ens acanoren les mirades,
mentre sentim la pau a tots costats.
L'harmonia plàcida de la natura
qualsevol desgrat atura,
i esbrinem al nostre interior...
Per trobar la plenitud
i l'esperit de serenor
en la immensa solitud.
Miquel Comas
Admirem, homes i dones atrafagades
les pedres amb tanta saviesa posades
que ens acanoren les mirades,
mentre sentim la pau a tots costats.
L'harmonia plàcida de la natura
qualsevol desgrat atura,
i esbrinem al nostre interior...
Per trobar la plenitud
i l'esperit de serenor
en la immensa solitud.
Miquel Comas
Aquest paissatge em va quedar a la memòria per la sensació de pau i tranquil.litat que em va donar.
El verd dels prats, l'elegància del monestir, l'aigua neta i gelada del riu que baixava ràpida fent una remor alegre, els arbres en plena floració. Tot era harmonia, serenitat, la natura senzilla en la seva esplendor.
Em vaig allunyar del sorollós grup dels meus compoanys i vagi captar aquesta imatge, un moment de felicitat i comunió amb la natura.
Marta Estruch
La setmana passada va sortir publicat en el “TOT” una fotografia de l'equip juvenil de Badalona, on jo era també membre, feta en el Camp de Les Corts, Recordo que aquell dia tenia un examen en la Acadèmia Pràctica de Barcelona, justament a la mateixa hora del partit. Era la Final del Campionat de Catalunya contra el Barcelona Juvenil i es va guanyar.
Tant punt vaig acabar l'examen, per cert, amb Excelt i Menció Honorífica, me'n vaig anar al Camp de las Corts on encara vaig veure el final del partit.
El Barcelona no va poder acceptar la pèrdua del partit i van provocar molts aldarulls, però el fet és que el Badalona Juvenil va ésser el nou Campió de Catalunya de la temporada 1959-1960.
Daniel Rodríguez
L'AVENTURA D'EN TROBAT
Feia diversos mesos que estava intentant de convèncer a la meva dona per tenir un gos. No hi havia manera, em deia que només ens donaria problemes i que li feien molta por. Els nostres fills i jo feiem pinya, però no hi havia manera de convèncer-la.
Un diumenge d'estiu, a primera hora del matí la meva dona i jo estàvem a la platja.
Em fixo amb un gos a qui la gent li llancava una pilota ben endins del mar, l'animal nedant l'anava a recollir, entre anar i tornar, la pobre bèstia sortia de l'aigua rendida, les potes li flaquejaven de fer tants esforços.
A la meva dona li feia pena, s'acosta a una de les persones que li llençava la pilota i pregunta, - el gos té amo?- I li responen que no. Li diuen que fa dies que el veuen per la platja, i que no es mou del lloc.
Jo m' aprofito de la circumstància, i li dic a la dona -ens l'emportem a casa?-,Em respon sí l'accepto, però encara que em faci pena, jo no vull saber res de l'animal. Amb la condició que jo m'havia de fer càrrec del gos.
A partir d'aquell diumenge, va formar part de la família. Li vam posar de nom Trobat. Al costat d'ell, van ser onze anys feliços, i em va fer molta companyia. Era un animal molt dòcil, fins que va arribar el seu últim dia de vida. A hores d'ara encara el recordem.
Alfons Figuereo
Avui la professora de català ens ha posat per deures fer una història sobre la fotografia més bonica, original i maca.
Jo he triat una, que em porta molts bons records. Doncs feia molts anys que era autònoma i no podia anar de vacances fins que vaig canviar d'empresa.
Aleshores, l'estiu del 2005 vàrem decidir anar al País Basc pel nostre compte, i és clar no trobàvem res, ja que era el mes d'agost. Finalment a un camping que també estava ple ens van adreçar a un apartament que estava al centre de la ciutat i a 50 metres de la platja: era Zarautz, una ciutat preciosa i la seva gent encantadora. Van ser uns dies molt bonics, ho vam passar molt bé i espero tornar-hi aviat.
La fotografia és una vista de Zumaia un poble molt a prop de Zarautz.
Amparo
Jo he triat una, que em porta molts bons records. Doncs feia molts anys que era autònoma i no podia anar de vacances fins que vaig canviar d'empresa.
Aleshores, l'estiu del 2005 vàrem decidir anar al País Basc pel nostre compte, i és clar no trobàvem res, ja que era el mes d'agost. Finalment a un camping que també estava ple ens van adreçar a un apartament que estava al centre de la ciutat i a 50 metres de la platja: era Zarautz, una ciutat preciosa i la seva gent encantadora. Van ser uns dies molt bonics, ho vam passar molt bé i espero tornar-hi aviat.
La fotografia és una vista de Zumaia un poble molt a prop de Zarautz.
Amparo
LA MASIA DE CAN CANALS
Tot eren terres de regadiu dedicades al cultiu de verdura tendra.
Em aquesta fotografia, es veu un dia de collita d’albergínies i mongetes tendres que portaven a vendre al Born de Barcelona, on anaven a proveir-se els mercats detallistes de Barcelona i rodalies.
A demés d’aquestes verdures que es veuen a la foto, se’n collien de moltes altres classes com : tomàquet, enciam, escarola, cogombres carbassons, cols, bròquil, coliflor, etc. Unes eren collites de primavera, altres d’estiu i unes més a la tardor o l’hivern, com l’escarola, bròquil i col d’hivern, etc o sigui que al Born s’hi anava tot l’any.
Jo vaig néixer i viure en aquella Masia, fins que als 25 anys em vaig dedicar al transport a províncies amb camió propi. El treball a la terra no m’agradava, tot s’havia de fer a mà. El nostre pare va morir als 56 anys i el meu germà gran es va fer càrrec de continuar cuidant-se de la Masia.
En escriure les meves memòries, vaig anar recopilant detalls de la Masia a partir dels anys 1850 que és quan aproximadament hi va anar a viure, en concepte de masover, el meu besavi, després el meu avi i quan per edat se’n va fer càrrec el meu pare, és quan va comprar la finca.
Josep Duran
Vaig anar a Madrid amb una de les meves filles.
Quatre dies molt ben aprofitats. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser anar a Informació i Turisme, allà ens van informar molt bé de tot el que podíem visitar o veure. Tot em va agradar molt de veure, però el que em va impactar va ser el Retiro, especialment el Palau de Cristall.
Doncs en entrar a dins, estàvem la meva filla i jo soles i ella en voler saber si hi havia acústica, es va posar a cantar.
Montserrat Mas
PARES CARMELITES DE BADALONA- NADAL DEL 1967
Era tradició entre le Joventuts Carmelites fer la representació dels Pastorets, per les festes de Nadal, en el teatre del centre i aquí em teníu amb 15 anys acabats de fer, fent d'Arcàngel Sant Gabriel !!. Tinc molts bons records d'aquells dies, els nervis d'abans de la funció... els riures mal continguts...les bromes...i per sobre de tot, els amics! que ho eren, no sols d'aquells dies, sinó de tot l'any, de trobar-nos sempre en aquell lloc tan entranyable, amics que, alguns, encara conservo després de tants anys i uns altres que he perdut de vista, però que estan en els meus records.
Els Carmelites ens van donar no sols l'oportunitat de tenir un lloc de trobada, sinó també una sèrie de valors que allà vam aprendre i que ens han servit de base en el camí de la nostra vida.
Àngels Rodríguez Tolrà
Era tradició entre le Joventuts Carmelites fer la representació dels Pastorets, per les festes de Nadal, en el teatre del centre i aquí em teníu amb 15 anys acabats de fer, fent d'Arcàngel Sant Gabriel !!. Tinc molts bons records d'aquells dies, els nervis d'abans de la funció... els riures mal continguts...les bromes...i per sobre de tot, els amics! que ho eren, no sols d'aquells dies, sinó de tot l'any, de trobar-nos sempre en aquell lloc tan entranyable, amics que, alguns, encara conservo després de tants anys i uns altres que he perdut de vista, però que estan en els meus records.
Els Carmelites ens van donar no sols l'oportunitat de tenir un lloc de trobada, sinó també una sèrie de valors que allà vam aprendre i que ens han servit de base en el camí de la nostra vida.
Àngels Rodríguez Tolrà
Quina burrada¡ Podeu pensar, però no és un burro qualsevol, és un burro català. Espècie molt apreciada i molt valorada. Té totes les qualitats¡ Primera que és català, és "guapo", ben format, simpàtic, obedient, treballador i sobretot intel.igent. Jo, he tractat amb burros¡ "amb el bon sentit de la paraula". La paraula burro, és una paraula vulgar!. S'utilitza molt. A qui no l'hi han dit burro alguna vegada?
Però és pot prendre com a ofensa, i també com afecte, segons el tema i qui i com té la diu.
Jo, en tinc una prova de la seva intel.ligencia. Estant un dia amb la meva dona i la meva filla Marta a la vall d'Ordesa, vam decidir d'anar a veure el salt d'aigua que en diuen "La cua de cavall amb burro". Bé! Tres burros, quan vam estar al damunt d'ells li vaig al burrer, que ens acompanyava,- que nosaltres no hi sabem!.
El burrer diu- no us preocupeu, ja hi saben ells!.
Els burros, ens van portar al destí. Es van aturar una bona estona, van beure aigua d'un rierol i van menjar herba fresca. Quan ells van creure que ja ho havíem vist prou, van reemprendre el camí de tornada fins al punt de partida.
Joan Doñate. Març de 2012
TORRE CODINA
GRAN CASAL DEL SEGLE X III
La Torre Codina està situada a la part alta de Badalona ( barri de Canyet ).
Es divisa des de la carretera de la Vallensana, una finca gran, amb molt de terreny al voltant de la casa .
L’edifici és una gran mansió, que té tres cossos, amb una torre quadrada al centre amb l’alçada de 4 pisos, al cantó dret a dalt de tot, hi ha les golfes amb unes arcades fent de finestres.
En el celler, que és gòtic, havien empresonat als pirates aquells temps quan van envair les costes de Badalona.
En el jardí, també tenen coses que criden l’atenció com la Font de la Rosa o l’ eixida descoberta amb bancs al voltant per poder seure i descansar.
Neus Vives
Això és un petit homenatge a una gossa meravellosa, que ja no està entre nosaltres.Un dia ens van regalar un cadell de pastor alemany, amb quinze dies i ens va acompanyar quinze anys de la seva vida.Sort que la vaig tenir al meu costat, i em va ajudar a superar la pèrdua del meu marit, semblava que m'entenia, si jo estava trista ella també. Era una gossa molt bona, mai va mossegar a ningú.El meu nét hi jugaba molt i mai li va fer un malt gest. Quinze anys la vam tenir amb nosaltres com un més de la família, per ella vaig renunciar a viatjar, si jo no hi era es posava molt trista i es negava a menjar. Ens va donar moments molt alegres i també un de molt trist quan la vaig haver de sacrificar, les seves potes ja no l'aguantaven dreta, no podia caminar. No oblidaré quan la vaig portar al veterinari per sacrificar-la, va ser la decisió més dolorosa de la meva vida. Jo no l'oblidaré mai.
Joana
Vaig visitar un mausoleu on hi ha l'enterrament d'un matrimoni molt ric del país, però tan sols a uns metres , la diferència entre rics i pobres és abismal.
Només cal veure aquests nens contents i feliços, i ni tan sols tenen per menjar. Qualsevol cosa que els donis ells et fan un somriure que et trenca el cor.
Cal tenir present les paraules d'un famós filòsof grec:" aquells que vulguin moure el mén, que ho facin primer".
Isabel Navarro, febrer del 2012
Esperem que hàgiu gaudit...
